Juan Gómez, àlias El Sobrino del Diablo, un músic que ha fet de l'humor la seva marca d'aigües Foto: EL PERIÒDIC

CANTAUTOR.

Amb vostès, El Sobrino del Diablo, el cantant més marcià que ha parit l'escena catalana... amb el permís d'Albert Pla i de Roger Mas, però sense el seu tufet cool i nostrat. No els el descobrirem ara ni aquí perquè Juan Gómez (Barcelona, 1967) és un clàssic de la Fada. Avui hi torna amb disc nou sota el braç: es titula Frankenstein –no es pot tenir tot– i consta d'una vintena de temes que toquen tots els pals —des del pop i el rock fins al reggae, el swing i fins i tot la música celta– i on dispara com és habitual contra tot bitxo vivent. Se l'ha prologat el seu cosí, Carlos Zanón –amb n, no amb f– i francament, jo de vostès no me'l perdria perquè no s'ha vist res igual per aquí dalt en molt de temps.

–Molt àcrata i tota la pesca, però a la mínima que té l'oportunitat hi enxufa el seu cosí: el mateix nepotisme que qualsevol politiquet de poble.

–Si, és clar, amb la diferència que no li he pagat ni un cèntim.

–Frankenstein inclou, oh, notícia, dos temes en català. ¿Una concessió per ventura al –ejem– procés?

–La meva llengua materna és el castellà, penso en castellà i escric habitualment en castellà. Però provar amb el català és una cosa molt natural. Ja havia grabat Jo vull lser teloner de Quimi Portet, però no era meva. Ara m'he atrevit a escriure-les jo mateix.

–El drac i Sant Jordi... ¿No s'estarà acomodant als vents que bufen per allà baix?

–Si algú es pensa que és una concessió al sobiranisme, s'equivoca: tot el contrari, perquè m'hi carrego un mite de la catalanitat.

–Entre poc i massa: ¿què li ha fet, a vostè, Sant Jordi?

–El veig com un paramilitar tirant a feixista. El dolent de la història, vaja, perquè el bo és el drac. D'altra banda la princesa no es limita a ser-ne un personatge passiu, decoratiu, sinó que pren les seves decisions: per exemple, marxar amb el drac. En fi, segur que en algun d'aquests nacionalistes recalcitrants no li acaba de semblar bé, la cosa.

–A veure si li passa com a Raimon, amb la fatwa que li han muntat per no combregar amb la independència.

–Jo sóc anarquista i per tant, apàtrida: sóc català com sóc espanyol, europeu... ¡i d'Horta!: perquè no ho puc evitar. Però com Raimon no, sisplau.

–En aquesta Catalunya lliure i sobirana que sembla aquí al costat, ¿quin lloc hi ocuparia, un llibertari a l·lèrgic a les banderes com vostè?

–Doncs el mateix que ara: cap. Un anarquista és un outsider vocacional, però et diré una cosa: penso que una de els conseqüències probablement desitjables que tindria la independència seria sortir d'Europa. No estaria malament: a veure què passa.

–No és per portar-li la contrària, però Espanya s'hi ha passat cinc segles, a fora d'Europa. I Catalunya, també. I mirin com els ha anat.

–Europa és macroeconomia i és política, i a mi tot això no m'interessa. El que m'interessa són les ideologies.

–Passem al disc: ¿de què ens parla el Sobrino cronista en aquesta nova entrega?

–Per començar, Frankenstein té més mala bava que els discos anteriors. És clar que seempre he fet cançó...

–...¿protesta?

–No ho diria així perquè sona molt a... ¡Raimon! Escric cançons amb un rerefons ideològic: estic cabrejat amb el món i no ho puc evitar. Si el cos ja em demanava abans de la crisi atacar la monarquia, el capitalisme, els polítics, els banquers i els poderosos en general, imagina't ara. Però sempre a través de l'humor: això és el que –crec– em distingeix de la cançó protesta, pamfletària i mitinera.

–¿I no té por d'acabar convertit en un predicador amb micròfon, estil Llach?

–Crec que és important que la gent digui el que pensa. Que denunciï el que no li agrada. I si és possible amb humor. Ja n'hi ha prou, de cançonetes buides. I em refereixo a totes aquests temes d'amor que no diuen res, perquè tot són clixés i totes semblen a mateixa: m'avorreixen profundament.

–¡No em digui que no s'ha emocionat mai amb una cançó d'amor!

–Doncs no. ¿Saps amb què m'emociono? Amb el riff d'Smoke on the Water. Un bon solo de guitarra em posa la pell de gallina. Les lletres d'amor, no, perquè són totes iguals. Potser no tinc cor ni sentiments, però sóc així, que hi farem.

–Explota vostè aquesta imatge de perdedor, però, ¿i si un dia va i triomfa?

–Ho veig difícil, a l'edat que tinc. Però si per mala sort passés, seria com passar de Tercera a Segona: seguiria sent un loser per als que només veuen els partits de Primera i de Champions. Tinc vocació de segundón, que hi farem.

– Ja sé que Todos los músicos somos una gran familia excepto la tuna y los que van a Eurovisión no és de Frankenstein, però no ho puc evitar: dimarts va fer 10 anys del debut d'Andorra al festival. ¡I en català! ¿Li diu res, aquesta efemèride històrica, universal?

–Jo sóc home de frase llarga, però en aquest cas seré molt breu: Eurovisió no és música. Per mi és més aviat Horrorvision.

–Inútil que li demani per Conchita, doncs...

–Només sé que a l'Argentina no faria gaire carrera, amb aquest nom. D'altra banda, sent com és austríaca, millor amb barba. Si fos amb bigoti, igual et surt Hitler.

–A Fairy Tale fustiga sense pietat els que de grans aspiren a ser concursants d'un reality show. ¿Em jura per Déu que mai no el veurem en un concurs de salts ni a La Voz?

–T'ho juro, sí, però pel meu oncle.

–A Corbatas diu que els que vesteixen traje són «falaces, arribistas, displicentes, en suma mala gente». ¿N'hi ha per tant?

–No em fio de qui porta una peça absurda, que no serveix per res: el primer que penso quan veig algú encorbatat és: «Aquest paio em vol col·locar alguna cosa».

– Perdoni, però no tots els que duem corbata ho fem per gust. N'hi ha que no en tenim més remei.

–Això ho respecto, només faltaria. Però en un músic no ho entenc, perquè un músic escull el vestuari: jo vesteixo igual a l'escenari que quan vaig de carrer.

–De No soporto a la gente que grita: «Me repatea que llamen la Roja a un equipo de milonarios»...

–És molt fort: ¡però si aquests no saben qui era Marx, ni Lenin ni molt menys Trotski! Que li diguin com vulguin, però sisplau, «La Roja», no. ¡Un respecte!

–Si li dic que el personatge en què s'ha convertit el Sobrino del Diablo em recorda a La Mandrágora...

–Doncs m'ho prenc per un elogi perquè és un disc de referència. La primera època de Krahe em sembla brutal, i la primera de Sabina, molt millor que la que va venir després. Fa temps que em va deixar d'interessar.

–Alberto Pérez va acabar fent boleors...

–Això és veritat, però segur que pot anar pel carrer sense que li donin la tabarra. Potser sona molt pretenciós, però a mi m'agradaria ser la versió rockera, o millor, heavy, de La Mandrágora. En lloc de guitarra espanyola, com Brassens, amb elèctrica, com Rory Gallagher.

–També diu que li repatea «la peña que dice ‘rumbita' y ‘flamenquito'»: ¿Ho diu potser per Sabina, ja que en parlem?

–¿Per què, el diminutiu? ¿Algú s'imagina un seguidor de Genesis dient que fan rock progresivito? ¿Oi, que no? ¿Per què amb el flamenc, sí? Em fa ràbia.

–A Frankenstein toca tots els pals haguts i per haver. ¿Per què? ¿Per veure si alguna vegada l'encerta?

–Perquè sóc musicalment i sobretot lletrista, així que intento que cada disc sigui el més variat possible perquè passi millor. No sóc prou bo per quedar-me en un sol pal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.