El fotoil·lustrador canillenc, davant de l'edició digital de Fragilidad evidente, que presenta demà a la Fada Foto: TONY LARA

FOTOIL·LUSTRADOR

Entre el 2008 i el 2010 el canillenc Martín Blanco (Buenos Aires, 1974) va emprendre una de les aventures artístiques més insòlites del nostre racó de món: la trilogia Fragilidad evidente, mig centenar de fotoil·lustracions que proposen una freda, implacable radiografia l'home contemporani, de les seves dèries, dels seus neguits, dels seus vicis i de les seves pors. Vagi per endavant que no en sortim gaire ben parats, perquè la mirada de Blanco no és en absolut complaent, exerceix com a notari del que veu i no hi posa ni una culleradeta de sucre. Doncs bé, després d'exposar per diferents galeries del país, Fragilidad evidente es publica per fi en llibre. Se'l poden descarregar lliurement en format digital des de la pàgina web de l'artista, o adquirir-ne un exemplar en paper, en impressió sota demanda i disponible des d'avui mateix. Demà al vespre el presenta a la Fada.

–Quan li diem Blanco, el moralista... ¿Se sent així? ¿O estem pixant fora de test?

–En absolut; és la teva interpretació, i no vindré jo a qüestionar-la. Tot i que la meva idea mai ha sigut la de sermonejar ningú. Però així és que funciona l'art: tu crees una obra i la manera com els altres la interpreten és molt personal i pot no tenir res a veure amb la meva intenció inicial.

–Entenc en quest context moralista desprovist de qualsevol intenció de jutjar; simplement, com algú que observa el comportament dels seus contemporanis i el reflecteix a la tela. O a la pantalla, és clar.

–Depèn del que entenguem per moralista; per mi és el paio que puja a la trona i et deixa anar el seu discurs. I res més lluny de la meva intenció que dir com s'ha d'actuar. L'únic que pretenc és mostrar el que veig. Que jutgi l'espectador.

–El món que vostè veu és lleig, és violent, és salvatge, és egoista, és violent. És un món radicalment inhòspit.

–Mai he sigut una persona gaire optimista. De fet, no tenim motius per a l'optimisme: només cal sortir de casa o posar la tele. Hi ha moltes coses que no funcionen. Però com que tenim desactivada la mirada crítica, anem fent.

–El món real és una bírria, d'acord, però és l'únic lloc on –ho deia Woody Allen- et pots cruspir un bon entrecot. ¿Hi va haver mai un món idíl·lic? ¿N'hi haurà, en el futur?

–Si digués que n'hi va haver un, cauria en el que en la meva opinió és un greu error: creure que qualsevol temps passat va ser millor. Tampoc hi posaria la mà al foc, tot i que hi ha coses que han canviat –i no precisament per a bé– al llarg de la meva vida. No diria que fossin de color de rosa, però tampoc era el desastre actual.

–¿Per exemple?

–Una cosa tan simple com el menjar: això que puguem menjar qualsevol fruita durant tot l'any, sigui o no temporada, em sembla aberrant: una poma d'avui no te res a veure amb les que menjava quan era petit. I com això, tantes coses. Pensat-ho millor, en alguns aspectes sí que ens convindria tornar enrere.

–¿No ha tingut mai temptacions de fixar-se en una escena bella, agradable? ¿O la bellesa és avorrida –com ho són segons Tolstoi les famílies felices?

–Ara estic treballant aquests temes, i les imatges que surten són aquestes. De fet, a la Mostra de Govern hi he penjat una tela estèticament menys agressiva, tot i que el discurs és similar. Potser sí que la meva és una visió pelet apocalíptica. És un extrem; també hi qui ho veu tot de color de rosa. Probablement hi hagi un punt intermedi. Però insisteixo: n'hi ha prou a mirar les notícies del migdia per comprovar que les coses no funcionen, que el món no acaba de rutllar.

–¿No l'esgota, viure en un món tan poc acollidor, i haver-hi de lidiar fins i tot quan crea?

–De moment, no. Però penso: ¿quina és, l'alternativa? ¿Dir que tot va estupendament, que vivim unes vides plenes i felices? Sospito que ben pocs ho subscriurien, això. Vivim pendents de feines esclavitzants per arribar a fi de mes. El meu pare no treballava 14 hores diàries; i la meva mare es podia permetre el luxe de no treballar. Això és avui impensable per a una família amb dos fils. ¿Hem millorat?

–Si li dic que la seva obra és molt textual, necessita d'un text perquè el missatge que vol passar arribi a l'espectador. Massa textual i tot...

–És veritat que hi ha imatges en què el text es converteix en una guia molt necessària: a No trates de arreglarme, de la sèrie Pesadillas habituales, sembla un crit antiavortista i en realitat és tot el contrari. Per això cal llegir el text. El que m'interessa és arrodonir el concepte de cada obra, que té un discurs molt meditat al darrere. Per això els títols hi juguen també un paper considerable. Tot això, és clar, sobre el paper. Una altra cosa és la recepció i la interpretació que en faci l'espectador.

–Defineix'm en un flaix les tres sèries de Fragilidad evidente, i comencem és clar per Postales insanas...

–Com a éssers fràgils que som vivim d'acord o, millor, segons un conjunt de factors interns i externs que ens condicionen decisivament i que influeixen en el nostre comportament. La sèrie planteja una reflexió sobre aquest fet.

–¿Costumbres cotidianas?

–Hi abordo els pecats capitals però al marge de les connotacions religioses, amb l'objectiu de demostrar que el que abans eren set pecats que calia evitar de tites totes, ara s'han convertit com qui diu en el pa de cada dia: si un vol sobreviure no només no ha de fugir com de la pesta dels pecats capitals, sinó que li convé practicar-los amb una certa perícia.

–I per acabar, Pesadillas habituales.

–Aquest canvi en l'escala de valors –el que abans era un pecat avui és norma de vida– fa que a la vegada situacions que abans eren excepcionals, que ens haguessin interpel·lat, passin a ser quotidianes, i de tan quotidianes, invisibles. Per exemple: que un africà es mori de gana no es normal de cap de les maneres però ho veiem cada dia a les notícies i ja no ens diu res. He intentat plasmar com ha canviat la nostra perspectiva de les coses.

–Una última curiositat: un fotoil·lustrador, ¿qué és, exactament? ¿Un pintor? ¿Un fotògragf? ¿Un geni del Photoshop?

–Jo faig la fotografia, la manipulo, la retoco, i quan tinc la base que vull, hi pinto a sobre digitalment amb el Photoshop, sí. Em dóna una versatilitat que amb el dibuix no tinc, perquè amb el pinzell o e l llapis sóc molt obsessiu, molt detallista. El digital és més cru, em recorda molt al collage, però per mi és molt més còmode, pots rectificar i això no té preu.

«Mai no he pretès sermonejar ningú: tan sols intento plasmar el que veig; que jutgi l'espectador»

Per a més informació consulti l'edició en paper.