• Joan Lluís-Lluís ressenya al ?Diccionari dels llocs imaginaris' el país dissenyat per Peter Cameron

Portada del llibre Foto: SDSD

¡Ah, l'Andorra de Peter Cameron! Sí, home, aquell formidable país de fantasia on un bin dia aterra un desorientat Alexander Fox, que tenia la capital en una ciutat anomedada La Plata –port de mar fundat pels romans, per a més senyes– i fins on un s'hi podia arribar còmodament en un trenet molt vintage... Aquella país habitat quasi exclusivament per expatriats anglosaxons –els Quay, els Dent, la senyoreta St. Pitt–i per natius que responen a noms tirant a marcians com ara Vladímir Afgroni... Qui hi pogués fer una escapadeta, ¿oi?

Doncs ara se la poden permetre ni que sigui des de la butaca de casa i gràcies a Joan-Lluís Lluís, que s'ha tret de la màniga un sensacional Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (RBA): n'hi ressenya excactament 627, d'aquests llocs, amb menció especial per a l'Andorra de Cameron. Una mena de Baedecker per no perdre's per aquest país que defineix com a «minúscul, ric i amb impostos molt baixos, on els nadius representen una minoria davant dels estrangers» –anglosaxons i escandinaus, principalment–, que situa «entre els estats francès i espanyol» i que és «a la vegada pirinenc i mediterrani». D'acord, on és gaire encoratjador, però ens han de creure: és l'única concessió al tòpic. Segueixen dues pàgines delicioses, estrictament sensacionals, que descriuen un raconet de món fundat pels romans, i amb una capital –la Plata, ja s'ha dit– dissenyada per Maria de Mèdici en persona: és gràcies als seus designis que els murs dels edificis són fets del característic granit vermell local, «que on es troba enlloc més del món i que s'enfosqueix amb els anys, la qual cosa dóna un toc inconfusible a les cases velles del país».

Geogràficament, aquesta Andorra de fireta es divideix –diu Lluís que diu Cameron–en dues zones molt ben delimitades: «Una part baixa, rica i desenvolupada al voltant de la Plata, i una part muntanyenca, agrícola i bastant pobra: la Vega». La Plata té de tot –port i estació de tren, per començar, i barris com ara el Quaysie i Sant Julià de Lòria–, un únic hotel –l'Excelsior– i una sola biblioteca «on els lectors potencials regalen els llibres que ja no volen: en funció del valor dels llibres, el lector disposa d'un cert nombre de punts que pot canviar per llibres de la Biblioteca sense obligació de tornar-los». La Vega té la capital en el poblet d'Encamp, «completament enderrocat als anys 60, amb els carrers dissenyats com una graella i d'un aire indubtablement tristoi que sembla influir sobre l'ànima dels seus habitants». Pèssima publicitat per a un lloc inhòspit on «no hi ha res a veure: per això els turistes i els andorrans nouvinguts no hi van gairebé mai».

I Villaró, a Somorra

Encara són més fantàstiques les escasses notícies diguem-ne polítco-sociològiques del país: a banda d'una Constitució inspirada en les idees de Mirabeau –això no sabem si ho insinua Cameron o és collita del mateix Lluís– promulgada al segle XVIII, resulta que tots els residents –no especifica si els nacionals també– presten sis hores setmanals de serveis socials per compensar la quasi inexistència d'impostos. Diu també que Andorra «és un estat amb molta llibertat, però la policia, tot i que discreta, vigila tothom: per això, ser sospitós d'algun crim és un pas gairebé segur cap a problemes judicials inacabables». Finalment, i en el que és el tret més sensacional de tots els que s'empesca Cameron –o Lluís, que tampoc aquí ho tenim gaire clar– resulta que la Constitució vigent estableix que qualsevol resident se'l consideri «ciutadà de ple dret».

En aquesta encantadora Andorra de pura fantasia, el Diccionari hi contraposa el Marquesat de Somorra, criatura –segur que ho recorden– d'Albert Villaró en aquella Obaga que ara fa deu anys el va catapultar a la primera fila de la literatura catalana. Aquest Marquesat s'allunya del model lliurepensador i de nova planta assajat per Cameron i s'inspira obertament en el tros de món que vostè i jo coneixem: «turistes embussadors de carreteres, grans magatzems apareguts com un bolet, blocs de pisos aixecats en quatre dies» i francesos que quan tenen festa s'escapen a la Coma d'Arrall, «el punt de trànsit més lat del país, sempre emboirat i fred, a comprar caixes de pastís». S'hi fa una mica més l'autor a l'hora de descriure la comarca veïna de Lapena, amb capital a Lagrau, especialitzada en el monocultiu del contraban, «practicat discretament i a gran escala per una part no negligible de la població, incloent-hi els guàrdies civils». Però el nostre raconet d'aquesta comarca fantàstica és com comprendran de seguida Llobarca, població «gairebé deserta» on els buròctrates amb MBA a la butxaca proven coses com ara una estació de conreus hidropònics, una granja de visons, una embotelladora d'aigua de la Font Podrida i fins i tot un museu del contraban per atreure pixapins. I es veu que al juliol funciona, mare meva.

Doncs això és només un tastet. Dos, d'acord. Al Diccionari n'hi trobaran 625 més. Això sí, dels altres països catalans. Una meravella, de veritat: ¡¿com és possible que no el descobríssim abans?! 

Per a més informació consulti l'edició en paper.