La il·lustradora barcelonina, veïna avui de la capital, posa a la plaça del Poble amb Cabretes al país de les meravelles Foto: ÀLEX LARA

IL·LUSTRADORA, PUBLICA "CABRETES AL PAÍS DE LES MERAVELLES"

Atenció, comiqueros i comiqueres d'aquest racó de món, que estem d'enhorabona: ¡noia nova a l'oficina! Montse Mayol (Barcelona, 1976) va aterrar per aquí dalt ara fa un any. I ja que en parlem, per amor, que és un motiu ben legítim. Enrere –és un dir– deixa una llarga trajectòria en què ha cultivat sobretot la il·lustració infantil, amb títols com ara Anem a fer la migdiada (EMG), Plou..., però quin sol! (La Meceua ) i la col·lecció Aitana i el seu gat Romeu (La Buganville). La seva primera criatura concebuda, gestada i parida entre nosaltres és Cabretes alpaís de les meravelles (Sidilla), subtitulada Una història sobre la cabra catalana. La cosa va dels últims espècimens d'aquesta raça autòctona que el 2005 van localitzar al Montsec. Just a temps per salvar-la de l'extinció. Avui respirem tots molt més tranquils, com és evident, i Mayol les ha fet protagonistes d'una faula amb missatge. Aquesta tarda el presenta a La Puça (18 hores), i dimecres inaugura la nova exposició del Museu del Còmic amb les aquarel·les originals.

–Així que el país de les meravelles no és Andorra. ¡Quina llàstima!

–No: és al Pallars Jussà. L'últim ramat el talaiava Artur Pellicer, un pastor de Sant Salvador de Toló que, per cert, apareix al conte. Quan la guionista em va proposar il·lustrar el conte no ho vaig veure clar: no m'acabava de convèncer, això que les protagonistes fossin unes cabres... Vaig haver de documentar-me, perquè la cabra catalana té unes característiques fisiològiques molt particulars.

–A veure, a veure...

–Acostumen a ser de color blanc, les banyes són més estirades que les de la cabra comuna, i tenen les orelles com retallades.

–¿Són per ventura cabres sobiranistes, de l'estil del ruc català?

–No ho sabria dir. Evidentment, trobo molt bé que es vulgui preservar i difondre el patrimoni natural. Però el que m'interessava d'aquets projecte era sobretot l'argument: aquest pastor del Montsec que veu com un bon dia les seves cabres li agafen un vici lleig...

–Ai, ai, ai...

–S'aficionen a veure per la tele tots els programes de famoseo i els entra la dèria de marxar a la ciutat per convertir-se en famoses. Així ho fan, però s'adonen que a la ciutat no hi ha herba i que per guanyar-se el pinso han d'acceptar qualsevol feineta, com ara convertir-se en cabres-anunci.

–¿I què té de dolent, això?

–De dolent, res, però resulta que les que acaben sent famoses són les cabres que van decidir quedar-se a casa, al Montsec, perquè són les últimes de la seva raça. I quan les veuen al diari es queden com és natural de pasta de moniato.

–Pelet moralista, ¿no li sembla?

–Òbviament incorpora una lliçó: buscar la fama perquè sí no només és una banalitat, sinó que no condueix enlloc. Un no pot tenir per objectiu a la vida «ser famós», perquè el més normal és que et passi com a les pobres cabres que van marxar a la ciutat.

–En prenc nota. ¿Quines diferències té la il·lustració infantil respecte al còmic?

–Sobretot, la temporalitat. En un còmic expliques el guió de fora seqüencial, a través de les vinyetes; és també més ràpid. Un àlbum il·lustrat té un altre ritme, la il·lustració és més estàtica; no és tan per llegir com per contemplar, no t'has de limitar al text, pots esplaiar-te en els detalls, suggerir més coses en una sola imatge.

–Veig que no té cap intenció de passar-se de bàndol.

–He fet còmic i no descarto tornar-hi... el dia que trobi un guió interessant. Tot i que m'agrada més la il·lustració, el decisiu al final és que cregui en el projecte; si no, no m'hi embarco.

–El gros de la seva carrera l'ha consagrat al conte infantil: ¿per convicció, o perquè és una sortida laboral?

–Tal com està avui el món editorial, com a sortida laboral és poc aconsellable. És molt arriscat. I encara més treballant per projecte: sóc jo mateixa qui concep el conte, qui busca al guionista, qui s'encarrego de la maquetació... I quan tinc tot això me'n vaig a buscar una editorial que me'l publiqui. Just el contrari dels dibuixants en plantilla, que treballen per encàrrec. Té molt de risc, insisteixo, però també és molt enriquidor perquè al final estàs materialitzant la teva idea. Per això és tan important estar-ne convençut.

–Li ho he de demanar: vostè, de petita, ¿era més d'Esther o de Les tres Bessones?

–Els àlbums d'Esther els havia llegit, és clar, però no puc dir que em marquessin especialment; i Les Tres Bessones em van agafar una mica gran, tot i que m'agradava –i encara m'agrada– la cosa aquesta de passar un conte popular pel sedàs propi. Posats a buscar referències, les meves serien la il·lustradora catalana Mercè Llimona i el britànic Arthur Rackham.

–Quan va aterrar per aquí dalt, ¿què li va semblar el panorama comiquero?

–Impressionant. Per començar, pel novell d'autors com ara Jordi Planellas i Martín Blanco. Que no són els únics, ep, perquè hi ha més il··lustradors: Sílvia Guillem i Eve Ariza, sense anar més lluny. En fi, que hi ha un xup xup creatiu molt interessant. I després hi ha l'ARCA...

–Home, com que vostè és de la junta tot seran floretes.

–M'hi vaig involucrar de seguida que em vaig establir al país, i quan Joan Pieras va decidir plegar no vaig dubtar a embarcar-m'hi. Des d'aquí potser costa de valorar perquè falta perspectiva, però el saló del còmic és una cosa fora de sèrie. El millor que he vist mai, i que consti que me n'he cruspit desenes, de salons, al llarg de la meva vida. En cap m'hi havia trobat aquesta proximitat, aquesta familiaritat amb l'autor: que l'aficionat hi pugui parlar sense intermediaris, sense editorials ni agents de premsa. No té preu.

–¿Serà la nova junta capaç de mantenir aquest caliu sense Pieras?

–Els que hem entrat amb el nou president, Josep Samarra, venim tots del món del còmic, tenim moltes idees al cap i arribem amb moltes ganes de fer coses. Però el millor de tot és que Pieras he deixat de ser el president, d'acord, però no ha abandonat l'ARCA. Hi és i hi serà.

–¿Quines són aquestes idees, si no és indiscreció?

–Torno a dir que el saló ja és avui el millor. Però hi ha coses que es poden millorar: es tracta d'esprémer els autors, aprofitar que els tenim aquí per organitzar tertúlies –no conferències, ep– on l'aficionat els pugui plantejar preguntes; o classes magistrals...

–Si tingués una vareta i pogués portar tres autors somiats a la pròxima edició, ¿quins triaria'

–Dave Mackean, el portadista de The Sandman; Alex Ross, dibuixant de Superman, i Kent Williams, que ha sigut portadista de Hellblazer. Entre els espanyols, Juanjo Guarnido, l'il·lustrador de Blacksad. Però deixa'm afegir-hi que el cartell d'aquest any ha sigut d'autèntic luxe, i no m'importaria gens que repetís José Domingo: m'encanta el toc absurd d'Aventuras de un oficinista.

–Perdoni, però, ¡que poc femenina, aquesta tria!

–És que sóc molt eclèctica. De qualsevol gènere, estil i escola en puc agafar referències.

–Per acabar: ens avançarà un nom de la pròxima edició del saló, ¿oi?

–Només un: molt probablement tornarà Enrique Corominas, però ara –atenció– amb Juego de tronos. Una altra de les meves debilitats. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.