• El luthier David Lara imparteix un taller de reparació de saxos en el marc del festival
• Un d'aquests instruments pot tenir fins a 400 peces, però en estar construïts de llautó, són especialment longeus

Lara, en la sessió d'ahir del taller de reparació de saxos que imparteix a l'Institut de Música de la capital Foto: TONY LARA

Primer de tot: un senyor que arregla saxofons –com ara David Lara (París, 1971), gesticulant al centre de la fotografia d'aquí dalt– no és pròpiament un luthier, terme pelet aristocràtic que pel que es veu reservat per als instruments de corda, sinó un més humil reparador d'instruments de vent o com a molt –i si ens prenem certes llibertats– un luthier de vent. Un mecànic, vaja. Ho aclareix Lara sense manies: fa set anys que treballa per a la parisenca casa Selmer –una mena d'Stradivarius del saxofon, per entendre'ns, hereva directa del know how d'Adolphe Sax, l'inventor de l'instrument, allà cap al 1846– i aquests dies imparteix un taller de reparació de saxos al Sax Fest. Per les seves mans han passat centenars d'instruments malaltons. Alguns de ben il·lustres, com ara els d'Steve Coleman i el de Kenny Garreth; d'altres de més menestrals, com els d'alguns concursants, que s'acosten a l'aula 22 de l'Institut de Música, convertida en improvisat taller, per demanar-li parer sobre la salut de la criatura.

Anem a pams: un saxo pot arribar a tenir fins a 400 peces. I totes, de llautó. Això, per començar, perquè la cosa es pot anar complicant: les claus, de llautó, i el cos, de bronze o de plata massissa; o bé seguir amb el llautó, però banyant-lo en or. ¿Un capritx de xeic? En absolut, diu Lara. El material noble li confereix una sonoritat diferent, particular –«No diré que millor, perquè la qualitat del so és una apreciació molt subjectiva»– i és per aquest motiu que els saxofonistes clàssics es decanten habitualment pel bronze, la plata o el bany d'or. Potser no és un capritx, però la broma els pot sortir per un ull de la cara: un Selmer de plata pot arribar als 15.000 euros. Un pessic més dels 3.000 que pot costar un Selmer de gamma alta –però de llautó en lloc de materials nobles–, i encara més dels 1.000 d'un humil saxo d'estudi, el proletari de la família i que Selmer, és clar, no fabrica.

Entre xemeneies i sabatilles

Amb tantes peces semblaria que el saxo és un objecte procliu als accidents, les avaries i les malalties. Doncs res més lluny de la realitat. Resulta que el llautó és un material molt elàstic de manera que els cops el deformen, però no el trenquen. Un punt molt a favor del robust saxo i que l'allunya d'instruments finolis i tiquismiquis com ara tota la família de corda, començant pel violí: «Excepte en cas de catàstrofe, si ens cau al terra i un cotxe hi passa per sobre, en un saxo tot té solució: arregles la peça, en el pitjor dels casos la canvies, i queda com nou. Per això té una vida indefinida». Les afeccions clàssiques són els copets i les deformacions de les claus, les peces que tanquen els forats –pròpiament, xemeneies– per on l'aire surt i produeix la nota. Perquè en un saxo, el so no surt de la campana –com és el cas de la trompeta– sinó d'aquestes xemeneies. També són especialment delicades les sabatilles, els coixins de pell i feltre –¡com les d'estar per casa!– que van al final de les claus i que obturen la xemeneia. Depenent de l'acidesa de la saliva –glups– i de la humitat, aquestes peces es poden espatllar tranquil·lament en qüestió de sis mesos. Res greu: pura rutina.

En canvi, el que sí que acostuma a portar problemes són les caigudes accidentals: una funda mal tancada i saxo al terra, per exemple, pot arribar a doblegar el cos de l'instrument. En casos greus la feina de Lara consisteix a desmuntar-lo peça per peça i tornar-lo a muntar retornant-li la forma original. Molt aparent, però tampoc res d'irreversible, com es veu. I arriba el moment de desmentir prejudicis: al contrari d'altres instruments, un saxo no guanya necessàriament, amb el temps. Es conserven alguns dels instruments que va crear Sax –en mans de museus i de col·leccionistes– però tant aquests com els seus coetanis acostumen a presentar problemes acústics i d'ergonomia, diu.

Que són difícils de tocar, vaja. I més encara perquè el saxo modern, tal com el coneixem avui, és un invent encara més recent: neix exactament el 1954, quan la casa Selmer treu al mercat la sèrie Mark VI. Vet aquí la mare dels ous, i una de les raons que han convertit Selmer en el Ferrari del vent. Pel que fa a Lara, el de luthier és l'ofici de la seva segona vida, la que va començar als 30 anys quan es va matricular a l'Institut tecnològic d'oficis de la música de París per convertir-se en reparador de saxos. Enrere quedava la seva carrera com a informàtic, i trobava així sortida a les seves dues passions: música i saxo. No és com altres col·legues que ni toquen ni tenen cap intenció de fer-ho, però es considera un instrumentista competent tot i que no frustrat: «No es pot ser tot: músic i reparador; jo vaig triar això últim». Això sí: té clar que no s'hi farà la barba d'or. El de luthier és un ofici «per anar fent»: «Els nostres clients són músics, i els músics no acostumen a guanyar gaire...» Això, és clar, si no et topes amb un Coleman o amb un Garreth, que ja són figues d'un altre paner...

Per a més informació consulti l'edició en paper.