• El patró de Chez Jacques va ser un dels 11.700 soldats capturats per Giap a la desfeta del 1954

Quillacq, ferit després de la batalla de Tû Le, l'octubre del 1952, on tota la secció del 6è batalló de paracaigudistes va caure en mans de l'enemic: menys ell, que va escapar amb sis trets al cos (a dalt de tot); el setembre del 1954, després de quatre mesos al camp de presoners: pesava 35 quilos (a l'esquerra); i en els seus temps de Terra Vella Foto: arxiu família quillacq / chez vous comme chez jacques

Diu que quan va ser alliberat pesava només 35 kilos. La pelleringa que tenen aquí al costat. Val que en condicions normals tampoc no era un home especialment corpulent –si més no, de jove: quan es va allistar a la Legió, amb 17 anys encara per fer, amb prou feines arribava als 55 kilos– però és que Jacques Quillacq (París, 1929-Andorra la Vella, 2011) es va quedar en la pell i els ossos en tan sols quatre mesos: els que va passar en captiveri després que els 11.721 soldats francesos supervivents del setge de Dien Bien Phu fossin capturats per les forces del Viet Min a les ordres del mític general Giap. Si en parlem en aquest racó de diari és perquè ahir, justament ahir, se'n complia el 60è aniversari, una efemèride que va passar més o menys desapercebuda. I no és per menys, perquè es tractava de la primera derrota d'una potència colonial a mans de forces insurgents i en una operació no de guerrilla sinó diguem-ne convencional. Descomptat, és clar, el desastre d'Annual.

Dien Bien Phu. Només sentir el nom ja fa una mica de canguelo: un setge en tota regla de la posició fortificada de Dien Bien Phu amb què l'exèrcit francès pretenia tallar les vies de comunicació del Vietmin amb la veïna Laos. El tret els va sortir per la culata, perquè el que se suposava que era una posició infranquejable –perquè els insurgents mai no podrien transportar armament pesat a través de la selva, sostenien els comandaments francesos– es va convertir en una batalla que es va allargar entre el 13 de març i el 7 de maig del 1954, amb la capitulació de les tropes expedicionàries franceses sota el comandament del coronel Christian de Castries. Dels prop de 20.000 soldats francesos que van ser llançats en paracaigudes sobre la posició, 2.300 hi va deixar la pell. I dels 11.700 que van caure presoners, només la tercera part va tornar a casa.

Quillacq va ser un dels afortunats. I la seva filla Patrícia recorda a La cuisine de chez Jacques que la fórmula per sobreviure al camp va consistir a parlar contínuament dels àpats pantagruèlics que es cruspiria quan arribés la llibertat: «Els primers dies de captiveri els parlava de plats fins, souflés i coses així; però a mesura que la gana es feia més implacable, Jacques evocava els confits, de les mongetes, dels peus de porc que cuinava la seva mare». Els companys, denerits com ell, li suplicaven que aturés aquella tortura psicològica; els mateixos que una vegada en llibertat –recorda Patrícia– li reconeixien que aquella xerrameca n'havia salvat més d'un de caure en la desesperança.

17 anys allistat

Diuen els que el van conèixer als fogons del seu restaurant –primer el Rally, després a les galeries de París de la capital, i finalment a Terra Vella– que Jacques era generós explicant els seus records de guerra als clients. Per això es va guanyar a l'exèrcit l'alias de Baratinovich: aproximadament, el xarlatan. Els que no vam tenir aquest privilegi ens hauem de conformar amb les engrunes recollides en aquest receptari pòstum, perquè Quillacq mai no es va decidir a escriure unes memòries que haurien sigut sucoses com poques. Perquè a banda de la terrible desfeta de Dien Bien Phu, l'home va participar en altres campanyes clau de la història del segle XX: des de la crisi de Suez, la tardor del 1956, amb l'ocupació del Canal en resposta a la nacionalització decretada per Naser, fins a la guerra d'Algèria, que conclou el novembre del 1962 amb la independència el país acordada a Evian.

¿Com s'ho va fer, Quillacq, per ser en tots aquests fregats? Fàcil: allistant-se amb 17 anys a la Legió –¡com Beau Geste!– per netejar l'expedient judicial, tacat per un pecat de joventut: l'atracament a una joieria... En fi, la gràcia és que per allistar-se es va fer passar per belga. Esborrada la taca, es va mudar als paracaigudistes, i aquí hi passarà 17 anys. Mitja vida en què va veure de tot, en què va haver de matar –«Deia que d'aixìo ja enparlaria directament amb Déu, si és que existeix»– i vaveure morir molts dels seus companys d'armes.

Entre ells, la secció sencera del 6è batalló de paracaigudistes –¡400 homes!– que va quedar encerclada a la batalla de Tû Le, l'octubre del 1952. L'únic francès que va aconseguir escapar d'aquell infern va ser el nostre heroi d'avui, caminant tot sol els 150 quilòmetres que el separaven de les seves línies... ¡i amb set bales foradant-li el cos! És el paio del braç enguixat i a lloms de ruc de la foto de dalt de tot: un colador. Comparin-la amb l'esquelet d'aquí al costat, i es faran una idea del que va suposar el pas pel camp de presoners. Una experiència de la qual només n'explicava anècdotes per a tots als públics –els interrogatoris dels comissaris polítics al més pur estil El cazador, les partides de ping-pong am els carcellers: sempre els guanyava, diu Patricia– guardant-se per a ell, llàstima, el repertori més gore. Es veu que va ser precisament per això –pel règim salvatge chez Giap– que es va deixar el bigoti que ja mai més no l'abandonaria. Com tampoc els plats vietnamites, que es van convertir en clàssics de Chez Jacques, des del nem fins al pollastre al bambú... ¡I pensar que aquest home va estar a punt, però a punt de reenganxar-se a després de Vietnam i anar-se'n a Tahití! H

Per a més informació consulti l'edició en paper.