Mestres Quadreny, ahir a la Llacuna, entre Mariano Garcia, al saxo, i David Sanz, a la guitarra Foto: TONY LARA

PIONER DE LA MÚSICA ELECTROACÚSTICA.

Cita extraordinària, la d'ahir a la Llacuna, amb l'estrena mundial de Lletra de lluna, de Josep Maria Mestres Quadreny (Manresa, 1929), en una de les vetllades estel·lars del Sax Fest. Extraordinària, en fi, perquè estem parlant d'un dels pioners de la música electroacústica i aleatòria a la península: fa quasi mig segle aquest home menut ja composava amb ordinador. I n'hi ha que encara se les donen de modenrs.

–A Lletra de lluna no hi ha serres, ni ampolles d'anís, ni tan sols cintes magnetofòniques... ¡Quina llàstima!

–Res d'això. El que se surt de l'habitual és l'estructura –aleatòria– i el fet que està composada amb ordinador, com la majoria de les meves sobres.

–Aleatòria... Això, ¿vol dir que cada concert és diferent?

–No, no, no. Les relacions entre sons i ritmes estan perfectament definides, pe`ro són aleatòries. Per entendre'ns, l'intèrpret no pot endevinar quina és la nota que vindrà després perquè aquesta nota ha estat elegida a l'atzar. Però aquesta nota no canvia, d'un concert a un altre.

–¿Per posar-li les coses difícils a l'instrumentista?

–A veure, la forma més primitiva de música és la música cantada, vinculada al text, que té unes connotacions narratives. La música pura –em refereixo a la instrumental– s'emancipa del text, en un procés que arrenca al segle XVIII. Però fins i tot així durant molt de temps la música es basava en la melodia que recordava al text. I ara el que hem fet és anar un pas més enllà i suprimir la melodia.

–Són els assassins de la melodia: ¿què hi tenen, en contra seva, pobreta?

–Res... tret que està superexplotada, i que per tant té ben poca capacitat d'innovació.

–Els que encara ens deixem enredar per la melodia, ¿som uns troglodites musicals?

–De fet, diuen que l'home va cantar abans i tot de posar-se a parlar. Per tant. És una de les facultats més primitives. En el moment que volem anar cap a una altra banda hem de prescindir d'això.

–¿Com és que encara estava inèdita, Lletra de lluna?

–La vaig escriure deu fer cosa d'uns deu anys, per a un homenatge que em feien al teatre Fortuny de Reus. Però resulta que el concert es va endarrerir tres mesos i la saxofonista que l'havia de tocar, que estava prenyada, no va poder. I Lletra de lluna va quedar penjada. Fins avui.

–Vostè ja escrivia amb ordinador als anys 60, que llavors devia el més modern que un compositor es podia plantejar. Però, ¿en què consisteix, avui, ser modern, musicalment parlant?

–No tracta només d'això: hi ha alguna cosa més. Fa tres anys que només escric música electroacústica –és a dir, sons sintetitzats i ordenats per ordinador, sense cap participació d'instruments– i música visual, escrita sobre paper. Com dibuixos: per mirar, no per tocar. Una música que entra pels ulls. Això és en la meva opinió modern.

–Bona sinestèsia. Dintre de la música popular, ¿què seria el que més s'acosta a la música electroacústica que vostè practica?

–No hi ha res de semblant. Res. Amb l'ordinador creo textures inèdites, combino una sèrie de sons sintetitzats de manera que queden mesclats i l'ordinador reprodueix un so inèdit. És un discurs semblant al de la natura: vostè s'acosta a un rierol i sen un so; aquest so és sempre semblant però sempre diferent. I quan se'n va, el rierol continua generant un so. Jo escric un tipus d'obres sempre semblants però sempre diferents i que tenen un final però que podrien durar indefinidament.

–Que el recordem sempre per la peça per a serra mecànica o per la Tocatina per a ampolles d'anís... ¿cansa?

–Crec que és un pèl reduccionista. Són coses que fas una vegada a la vida però que criden l'atenció. Passa com amb Brosa, que tothom coneix pels poemes visuals, quan té milers de versos escrits que ningú no llegeix... Jo tinc prop de 300 obres.

–¿Es considera poc conegut i poc recongeut, a Catalunya?

–Sí.

–¿Per què? ¿Per difícil?

–Més que res, per l'ambient musical, que és molt conservador i no en vol saber res. Encara avui hi ha problemes per programar a Barcelona Robert Gerhard, un dels grans mestres catalans del segle XX.

–¿Un problema de formació musical?

–En certa manera, sí; però no em refereixo tant al públic com als mateixos músics: el que els ensenyen al conservatori va a Missa; i el que se surt d'aquí no val res.

Per a més informació consulti l'edició en paper.