• La 24a Mostra d'art recull a Bombers cap a vuitanta obres amb especial tirada pel conceptual

Emprermtes d'un passeig, de Fiona Morrison; Valor afegit, bitllet de 50 euros que Joana Baygual ha tunejat cosint-li un ribet de fil d'or, i La maja vestida segons la versió bruna de Cecilia Santañes Foto: fotografies: tony lara

La Mostra d'art pot tenir algun defecte –principalment, aquesta aroma de calaix de sastre on hi cap absolutament tot– però té també una gran, enorme virtut que no només la fa insubstituïble sinó que la converteix en una de les cites més interessants del nostre calendari artístic. D'acord: això tampoc és molt dir, però veure una al costat de l'altra quasi un centenar d'obres d'autors acabats d'aterrar a la selva artística, aspirants, consagrats, reconsagrats, vaques sagrades i patums en gloriosa decadència és un exercici estimulant per la varietat d'estils, de propostes i de –en fi– qualitat que tot plegat depara. Fins i tot té un cert interès buscar les absències més o menys il·lustres, així com el retorn a la casa gran dels penedits que un dia van fer mutis –aquesta edició, John Morrison, a qui quasi havíem perdut la pista (artística): sempre ajuda a calibrar com estan els ànims del personal.

Anem d'una vegada al tall, perquè la 24a edició de la Mostra incorpora un grapat de grates sorpreses: entre els debutants absoluts mereix raconet a banda Juli Barrero, que compareix amb una instal·lació –El món vist des del mòbil– que ja es va veure ara fa dos mesos al massanenc T de Te però que és oportú recuperar perquè a la Massana va passar injustament desapercebuda. Sense abandonar l'apartat conceptual –sens dubte, el més interessant de la Mostra– no es perdin M'agrada, ja no m'agrada, aquesta maneta que Eve Ariza s'ha tret de la màniga, que beu a la vegada de la simbologia feisbuquera, de la tipologia vintage i del gest de la plebs sobirana que decretava la vida o la mort dels gladiadors als amfiteatres romans. Una obra –¿obra?– que demostra la versatilitat de l'artista massanenca, capaç de reinventar-se contínuament i de fer-ho sempre amb un molt saludable sentit de l'humor per bandera.

No menys conceptual és Valor afegit, aquest bitllet de 50 euros que Joana Baygual ha tunejat cosint amb fil d'or dels contorns del pont, les estrelles i el mapa d'Europa estampats al bitllet. És difícil captar la intenció final de l'artista –el valor del diner, ¿depèn no només del valor facial sinó també i potser sobretot del glamour, el carisma, el poder de qui el posseeix?– però és una imatge poderosa que es queda clavada a la retina i que repta l'espectador a trobar-li un significat, una interpretació. També ho intenta Jordi Vila, amb Crisi bon profit, la instal·lació que dóna la benvinguda a la sala i que juga amb els tres homos –l'erectus, l'hipotecatus i el politicus–que habiten en nosaltres.

Una altra que s'ha posat inopinadament conceptual és Fiona Morrison, que s'allunya del vídeo dels últims temps i assaja sota e ltítol Empremtes d'un passeig una mena de reflexió sobre el poder destructiu del pas del temps i, és clar, de la mort. A compte, com veuran aquí al costat, del contrast entre un joc de teules ordenades i senceres i el mateix joc fet, en fi, miques. Hi ha molts més noms il·lustres, des de Francisco Sánchez –amb un oli tirant a convencional, Borda Sabater de Sant Julià, que aporta ben poc a la trajectòria del venecià i que probablement s'hauria pogut estalviar– fins a Samantha Bosque (La mirada de l'altre), Alfons Valdés (Blau, verd i paper vermell), Rafael Contreras (Maternitat), Galobardes (Sispony), Freixas (Paisatge), Gemma Pipera (Punt de creu I i II), Jordi Pantebre (Un jovent ben endollat), Mercè Ciàurriz (Transcórrer), Ahmed Keshta (SAMO) i Àngel Calvente (Home).

Però com que hem de triar, ho farem: no es perdin L'Atelier, de M. Pau Muñoz, mena de maqueta que ret un curiosíssim homenatge al mestre Calvente: en reprodueix fins a l'últim detall i en format minúscul. Una cosa gens ortodoxa, difícil de classificar i, què volen que els digui, potser l'obra més magnètica de tota la Mostra. No se'n queda gaire lluny Ens trobarem a la font, un oli absolutament naïf de Maria Àngels Puig que remet a un univers paral·lel habitat probablement per menairons, dones d'aigua i altres bestioles per l'estil. La Formiga plènsica de Toni Cruz, en fi, és l'animal més inquietant que hagi sortit mai del zoo de l'escultor ordinenc, i Cecilia Santañes li ha trobat una molt plausible sortida a la seva vaca bruna: passar pel sedàs bru tres clàssics de l'art universal: La Gioconda, La maja vestida i El crit. A Bombers hi trobaran com és habitual una mica de tot i res en abundància. Suficient per veure de quin costat bufa el vent i concloure que, desapareguts els fotògrafs professionals –que no deuen considerar la Mostra digna de la seva càmera– si l'art d'aquest país té un futur, aquest futur serà conceptual. Que hi farem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.