El novel·lista valencià, amb el trofeu que l'acredita com a guanyador del Fiter i Rossell, el novembre al Centre de Congressos de la capital Foto: TONY LARA

GUANYADOR DEL FITER I ROSSELL DE NOVEL·LA, PRESENTA "LA CIUTAT DE LES FLORS"

El 23 de novembre de 1957 un autodenominat Exèrcit d'Alliberament –simples «bandes armades», segons la premsa de l'època– atacava les posicions espanyoles a l'interior de la colònia d'Ifni, un minúscul enclavament en territori marroquí. Començava una guerra mai no declarada per on van desfilar milers de soldats de lleva, a banda de la Legió, i que va acabar set mesos després amb un alto el foc oficiós. Espanya conservava només la capital, Sidi Ifni. Va ser l'última guerra de l'imperi, on els paracaigudistes espanyols van fer el primer salt en combat –per alliberar la posició de Tiliuin. Un conflicte que el règim franquista va silenciar, que es va saldar amb 300 morts, i que va tenir un poc honorable epíleg amb la cessió de la ciutat al Marroc, concretada el 30 de juny del 1969. Doncs aquesta guerra secreta és el context de La ciutat de les flors, la novel·la amb què el valencià Albert Hernández Xulvi (Catarroja, 1943) es va endur l'última edició del Fiter i Rossell. La presenta el 13 d'abril a la Puça.

–Sidi Ifni, en ple desert, ¿la ciutat de les flors? M'ho haurà d'explicar.

–Es veu que al 1934, els soldats que acompanyaven Capaz, el comandant que va ocupar el territori, la van batejar així perquè els semblava molt exòtica. I li va quedar el sobrenom.

–Perquè ens en fem una idea: La ciutat de les flors, ¿és una història d'amor o una història de guerra?

–És una novel·la amb moltes cares, que he dividit en tres part: l'adolescència de Carles Badenes, el protagonista, que acaba en un correccional; l'allistament a la Legió, que l'acaba portant a Ifni, i la diguem-ne fugida al sud de França.

–Per als que no hi érem, la guerra d'Ifni és una cosa remota: Carmen Sevilla, Gila i poca cosa més.

–Ella acabava d'estrenar La venganza, amb Ralf Vallone, la primera pel·lícula en què no cantava; era l'actriu del moment, i al règim se li va ocórrer fer com els EUA a Corea, tres anys abans, que hi havien enviar Marilyn Monroe i Bob Hope per animar les tropes.

–El seu Badenes, ¿s'inspira en algun personatge real?

–Vaig fer una intensa feina de camp amb dos legionaris valencians veterans de la guerra. Com que Franco va imposar una estricta censura –una guerra amb totes les de la llei, amb 300 morts i 500 ferits greus, va quedar reduïda a uns mers «incidents»– a la península no se'n sabia pràcticament res. Només vèiem que arribaven taüts. En certa ocasió, quaranta d'una tacada: les baixes d'Edchera, on els moros van fer una autèntica escabetxada. Badenes, en fi, viu alguns dels episodis que em van explicar els meus veterans.

–¿Inclòs l'afer amb l'esposa d'un dels que cacics locals?

–Això ja és collita meva. És una tal Agnès. El marit, Esteban Cañada, s'havia enriquit exportant capellans que cultivava en una piscifactoria del riu d'Or a la Península. Res ,que estaven podrits de diners.

–Perdoni, però, ¡¿capellans?!

–Sí: un peix sec que es prenia com a aperitiu. En fi, que Badenes, un dia que li toca fer de sentinella, es disfressa de moro, amb la xil·laba i tot, els atraca quan surten del casino i els desploma: joies, diners i una pistola de nacre. Sospiten que ha sigut un militar, però com que la guerra es veu venir no volen crear mala maror. I no t'explico més, que no m'agrada esbudellar la novel·la.

–Una mica sí que ho haurà de fer, em temo.

–Arriba un moment que el pobre Badenes s'adona que aquella és una guerra estúpida, sense sentit: cert dia que li tocava sortir amb uns companys de patrulla però es queda adormit –per la grifa i tota la pesca– a la haima en què ha jagut amb la ballarina que li fa tilín. Els surt a buscar i els troba en una altra haima: els moros els han matat tots després de torturar-los salvatgement, tallant-los els testicles i penjant-se'ls de les orelles com si fossin arracades. Aquella visió macabra és massa per a Badenes, que en aquell mateix moment pren la decisió de desertar.

–¿I ho fa?

–I tant: roba una moto Ossa i no para fins que arriba al nord d'Àfrica . Això és el que simbolitza l'estupenda il·lustració de la portada, amb la moto abandonada a la platja, tot just després d'embarcar–se cap a Marsella per instal·lar-se a Le Grass. Aquí serà, per cert, veí de Picasso, que té un cert paper en la novel·la. En fi, que per a Badenes, França és sinònim de llibertat, i no vol ni sentir a parlar de tornar a València.

–Perdoni, però, la forma com van pelar els companys legionaris de Badenes, ¿se la van explicar els seus informants? ¿Es van documentar casos de tortures i assassinats, entre els soldats espanyols capturats per les bandes Armades?

–I tant. Però els moros no eren els únics. També els espanyols, quan agafaven un cap rebel i volien que parlés, obrien un porc en canal, li feien posar el cap a dintre i el paio cantava per bulerías. En els set mesos de guerra es van perpetrar autèntiques barbaritats.

–Si poso La ciutat de les flors al sac d'El tiempo entre costuras,se m'enfada?

–Enfadar-me, no. No tinc res contra la novel·la de la senyora aquesta, però és que aquesta novel·la la vaig registrar ara fa set anys. Vull dir que no m'ha influït en res.

–Tampoc li aniria malament, pujar-se a l'onada de la novel·la diguem-ne colonial.

–Però és que La ciutat de les flors no és una novel·la colonial. Només transcorre a Ifni una tercera part de la història.

–Prou per reservar-li el títol, que no és poc.

–T'explicaré quin és exactament l'origen, el detonant de la novel·la: un amic meu, una mica més gran que jo i que era, vaja, un barrabàs, es va apuntar a la Legió i va anar a espetegar a Ifni durant la guerra. En una de les emboscades que els van parar els moros, resulta ferit el seu tinent, se'l carrega a coll i el salva, com en una pel·lícula. Passa el temps, deixa la Legió –quan toca, no perquè en deserti– i als anys 70 s'embolica en una atracament on resulta ferit un sereno. Quan el detenen dóna el nom del tinent aquest, que es mobilitza per treure-l de la presó: en lloc dels tres anys que li demanaven, s'hi va passar tres mesos. Aquest legionari amic meu és en la base de la narració, n'és l'espurna; però la seva història no té res a veure amb la de Badenes.

–¿Per què ha tingut fins ara tan poca tirada la temàtica colonial? ¿Potser per la mala consciència?

–Quan m'embarco en una novel·la no ho faig perquè el tema estigui de moda. I la meva és anterior a la de la noia aquesta.

–Perdoni, però, ¿què té a veure La ciutat de les flors amb –per exemple– No mireu per l'ull del pany, amb què va guanyar el desaparegut Segimon de Plandolit?

–Tot escriptor té en el gènere eròtic una assignatura pendent. A mi el cuquet me'l va innocular Almudena Grandes: agafava una novel·a seva i no podia deixar-la fins al final.

-Una curiositat: a la novel·la hi juga un cert paper el cartell d'Arroz amargo, amb Silvana Mangano, que projecten al cine de Sidi Ifni. ¿Una dada històrica?

–És una picada d'ullet generacional. Recordo perfectament quan la van estrenar a València, i en l'escena que surt al camp d'arròs, pura encarnació de l'exhuberància carnal, el maquinista aturava el projector per tornar-la a passar, perquè és el que volien veure els espectadors. El cas és que Badenes és fill del Palmar, al costat de l'Albufera, terra d'arròs, i allò li porta records del seu poble, encara que no en vol saber res de res.

–Li he de demanar: ¿ha estat mai a Sifi Ifni?

–Ho tinc pendent. I hi aniré. A Gila li van demanar què hi havia, a Ifni; ¿i saps què va contestar?

–Doncs no.

–Sorra, pedres i llangardaixos.

–Per anar acabant: amb tota la informació de primera mà que ha anat recollint sobre la guerra, ¿quina és la visió que en té?

–Que Franco hi tenia allí un exércit de cartró pedra, ple de relíquies de la Segona Guerra Mundial. Pensa que per suplir la falta d'artilleria van improvisar unes bombes amb bidons de benzina que es llançaven des dels avions i que tenien un efecte similar al del napalm. En van dir bombes Frías, pel tinent que les va inventar. El 1957, Espanya encara vivia a la pura i dura postguerra.

–¿Creu que s'hauria pogut produir un desastre com el d'Annual?

–Diria que sí. Si els moros haguessin tingut un exèrcit com cal, ens fan fora a cops de peu. I de fet va anar d'un pèl: la cunyada d'un policia natiu va xivatar que els moros planejaven liquidar la guarnició, el policia va ser prou lleial per informar el seu capità, i això sembla que va salvar la plaça.

Van tenir prou temps per fortificar la capital i resistir. Però el territori d'Ifni, que abans de la guerra tenia 2.000 quilòmetres quadrats, va quedar reduït a l'àrea de la capital, Sidi Ifni: amb prou feines 20 quilòmetres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.