• Casimir Arajol ha recollir tots els exemplars d'O diabo' amb la peripècia portuguesa d'Skossyreff

L'exemplar del semanari O Diabo on comença la sèrie Tragicomédia andorrana, amb caricatura de Boris i fotografia autògrafa d'una cosina, una altra il·luminada que firma com a «princesa de Andorra, Aragó y Castilla» Foto: fons casimir arajol

Ai, el nostre bon Borís... L'havíem deixat setmanes enrere al gulag, on havia anat a raure –segons la documentació exhumada dels arxius soviètics per l'historiador alemany Gerhard Lang– perquè el 1935 va tenir la mala pensada d'afiliar-se al partit nazi –o això és si més no el que ell sostenia– i perquè el 1943, quan es troba a Berlín buscant-se la vida amb la seva esposa legítima, la francesa Marie Louis Parat, és reclutat per la Werhmacht i enviat al front de l'Est quan les coses comencen a posar-se realment lletges per als alemanys. Participa en les operacions de Minsk, Smolensk i Vitebs, obté el grau de major i és destinat a la secció d'Intel·ligència de la 6a divisió pànzer. La seva missió, interrogar els presoners de guerra soviètics.

Curiosament, no sèra per això pel que acabarà en «un camp especial del mnisteri de l'Interior» –és a dir. el gulag– sinó per espionatge i pels maltractaments que en els seus temps berlinesos va infligir als treballadors francesos del camp –de treball, no de concentració, ep– on Boris exercia, es veu, d'alguna cosa així com a kapo. En fi, que el 12 de novembre del 1948 els hereus de la NKVD l'enxampen i se l'enduen cap a les profunditats de l'URSS. No en sortirà fins al 1956. I encara es pot considerar un home afortunat: dos de cada tres alemanys que van anar a espetegar al gulag hi van deixar la pell.

Però avui veníem a parlar d'un capítol de la vida del nostre home molt anterior a la Segona Guerra Mundial, i quasi tant secret com la seva peripècia bèl·lica: de les jornades portugueses. Com recordarà el lector, després de la bufonada andorrana Borís va ser detingut per ordre del bisbe d'Urgell, jutjat per vago y maleante, i expulsat expeditivament d'Espanya. I l'home va i decideix provar sort a Estoril: ja saben, el balneari on la reialesa europea més o menys ful acabava plorant la seva caiguda en desgràcia. Del periple portuguès tot són rumors més o menys infundats. Una de les fonts a què podem recórrer per conèixer les passes de Borís és O Diabo, semanário de crítica literária e artística que entre el juliool i el setembre del 1935 li va prestar especial atenció amb una sèrie de cinc llargs i sucosos reportatges sota el molt explícit títol de Tragicomédia andorrana firmats per Francisco Fernandes Lopes i que algun dels nostres audaços editors faria bé, molt bé a traduir un dia al català. Per Internet circulen, és clar, còpies d'O Diabo. Però nosaltres –el lector ho sap– no ens conformem amb reproduccions virtuals. Nosaltres sempre anem a l'original. I el vam anar a trobar a cal Casimir Arajol: ¿on, si no? I els asseguro que fa certa impressió.

En fi, la sèrie arrenca el 14 de juliol, però es refereix a la memorable jornada del maig anterior que el periodista va ensopegar amb el nostre heroi d'avui: eren les 21.30 hores i ja era assegut a taula diposat a sopar; la seva dona va entrar al menjador i en to de broma li va espetegar: «Fes el favor de menjar de pressa i de preparar-te per rebre tot un senyor príncep». Una notícia fabulosa a la qual va respondre amb un estirabot a l'altura: «¿No serà un príncep encantat?» Doncs no, era el «príncep d'Andorra», acabat d'aterrar a Olhao –ciutat portuària de l'Algarve– buscant passatge per al Marroc. No ho tindrà fàcil, perquè el pobre Borís –ja ho saben–es passeja pel món amb un passaport on hi consta la seva precària condició d'apàtrida i les autoritats –incloses les portugueses– desconfien d'aquest personal. El cas és que Borís es presenta puntual a la cita amb Fernandes, i el periodista reporta així la històrica trobada amb el príncep encantat: «Vou ao corredor, abro a porta e na luz de escada que éle abrira já, dou de cara com una figura besanée, em décollété, blazer de lá as riscas negras e vermelhas, alto, forte, do monóculo no olho direito, barbieta negra, satanica, cabeleira negra penteada, ar deportivo aristocratico. Inclina-se delicadamente e apresenta-se-me: ‘Boris, prince d'Andorre'». Com vostè scomprendran, això continuarà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.