• Paul Barberan recull a ?Le passe-débout' la seva trajectòria com passador H Va enrolar soldats de la Werhmacht perquè li fessin de paquetaires i escortessin els seus fugitius jueus

Foto de família dels Barberan: Paul és al mig, marcat amb una creu; a la seva esquerra, Margeurite, la lleial esposa Foto: le passe-débout

Ho deia dies enrere i en aquest mateix raconet de diari la lectora Elena Aranda: entre la marabunta de títols clònics amb què Sant Jordi ens tortura any rere any, sempre hi cap la sorpresa, el volum remot que un llibreter audaç treu a passejar i que sense el sarau llibresc mai no hauríem descobert. Això és exactament el que va passar el 23 d'abril a la plaça del Poble: Jordi Rossell, el capità d'Antic Rossell, va tenir la feliç ocurrència de rescatar dels fons abissals de la seva llibreria de vell un exemplar de Le passe-débout. Sí, home: les memòries de guerra de Paul Barberan (Azillanet, 1906), contrabandista llegendari dels anys heroics, passador d'homes durant la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial i probablement l'únic home de la seva generació –la de Joaquim Baldrich– que ens va deixar una detallada, sucosíssima bitàcola dels anys daurats de l'ofici més antic del món. Un volum que avui és carn de bibliòfil, del qual la Biblioteca Nacional en conserva un exemplar, i que Sala Rose i Garcia-Planas citen profusament a El marqués y la esvástica, monografia que prova la implicació de César González Ruano en l'infame tràfic de fugitius pels Pirineus en els anys centrals de la guerra, amb deriva andorrana inclosa. Però no és el mateix –convindran vostès– llegir-lo per referències que tenir-lo a les mans i comprovar que, a banda d'un paio d'una peça, estava dotat d'un molt saludable sentit de l'humor i tenia una gràcia inata per al relat.

Doncs bé: aquest és el rar miracle que ens ha deparat aquest Sant Jordi. Barberan. En vam parlar setmanes enrere perquè aquest és el l'home que va inventar el sistema més audaç, temerari i a la vegada eficaç –jura que no va perdre mai ni un sol client– per passar refugiats jueus per la frontera francoandorrana: la cita era a l'Ospitalet, a l'hotel que regentava una tal Mariette i on els feia canviar les robes de paisà per l'uniforme oficiós de contrabandista, els feia carregar les seves escasses pertinences al fardo reglamentari, i es feia acompanyar pel destacament de soldats alemanys que tenia untat i que participava alegrement en el negoci fent de paquetaires. La cosa, és clar, era tan exòtica que alguns dels fugitius no ho veien clar: un d'ells va patir, diu, una crisi epilèptica quan va veure la insòlita escorta que els havia d'acompanyar fins a la borda de la Palomera, punt final d'aquesta part del trajecte, i on Barberan entregava passatge i fardos –perquè aprofitava el viatge per contrabandejar– als socis que es farien càrrec del gènere fins a Barcelona.

Sosté Barberan que la seva colla mai no va cobrar n un cèntim a cap dels fugitius que va ajudar a creuar la frontera. Una altra cosa, afegeix, eren els socis espanyols, que sí que paraven la mà i que tenien –recorda– un curiós sistema per establir el preu del servei: «En funció de la simpatia que els generava el fugitiu en qüestió; potser no era un mètode de facturació precisament objectiu, però tenia l'avantatge que tranquilitzava la consciència de qui prestava el servei». El cas es que sí que acceptava bonificacions a posterior: en certa ocasió, al 1946, va rebre de forma anònima un milió de francs, i creia saber de qui provenia: de la família jueva –pare, mare, filla, gendre i nadó– que havien passat una vegada: «Van caldre deu dels meus homes per a l'operació; el nen el vam haver de posar dintre d'un fardo, i una bona part del trajecte el van fer els padrins a l'esquena dels passadors. És clar que la majoria de la gent oblida tot això una vegada passada la tempesta».

Aquesta família, no; i tampoc un tal Racine, un altre jueu que Barberan va conèixer a Andorra la Vella mentre es recuperava de les congelacions als peus: s'hi va haver de quedar un any, diu, temps durant el qual li portava botes ortopèdiques des de Perpinyà, així com diners de la família. Doncs bé: «Racine, que no havia sigut client meu, em va demostrar després de la guerra una gratitud intensa, diria que desmesurada respecte als humils serveix que li havia prestat». No ens creguéssim, però, que una vegada a Andorra tot eren flors i violes, per als fugitius, ni que s'havien acabat els seus maldecaps. En absolut. Barberan és en aquest punt molt poc correcte, en línia –per entendre'ns– que gastaven Jaume Ros i el mateix Baldrich. El nostre home posa nom i cognom al «sequaç» que la Gestapo va destacar al nostre tros de món i que va plantar el quarter general al Mirador –ja saben, on els visionaris que van adaptar a la televisió Entre el torb i la Gestapo fan entonar Els Segadors a una colla de refugiats catalans... ¡als morros dels agents nazis! Doncs al Mirador, diu Barberan, «hi regnava Spaëy van Engelen, home de confiança de la Gestapo i individu infecte que recollia les delacions recolllides pels agents nazis als departaments limítrofs dels Pirineus».

Les SS, Spaëy i el doctor Coco

Spaëy... Per les referències ha de ser el mateix Marcos von Spaien que setmanes enrere ensenyava aquí mateix la poteta a compte de les aventures andorranes de Germain Soulié, el controvertit secretari de la vegueria francesa durant la guerra mundial. L'home, en fi, tenia al punt de mira els resistents francesos i els refugiats espanyols, i reportava directament a la Gestapo d'Acs dels Tèrmens i de Foix. Però feia molt més, i li donem la paraula al mateix Barberan perquè, com veuran, no té pèls a la llengua: «Spaëy els feia arrestar, o millor segrestar, en territori andorrà pels esbirros del Sicherheitsdienst [el servei d'intel·ligència de les SS] vestits de civil, que es desplaçaven expressament des de França».

En una d'aquestes operacions devien caure els polonesos capturats juntamen amb Eduard Molné en el cèlebre raid del 29 de setembre del 1943... I mirin per on que també ensenya per aquí la poteta «cert doctor» –¿per què no en dóna el nom? ¿El doctor Coco, potser, vell congeut nostres?– a qui els fugitius més incautes eren dirigits «amb el pretext de facilitar-los el viatge cap a la llibertat». A cal doctor eren liquidats in situ –sosté Barberan– i naturalment espoliats, o bé entregats a la Gestapo, a la policia de Vichy o a les autoritats franquistes. Un joia, Spaëy i companyia –una companyia que incloïa un tal Vecchi, un tal Hallic i un tal Trouve, segons el mateix i demolidor informe conservat als arxius departamentals dels Pirineus Orientals que evoca la carrera de Marcos von Spaien.

Tampoc en surten gaire millor parats els natius, de qui Barberan aconsella «desconfiar»: «Els pronazis de les Valls eren cul i merda amb els alemanys, i ni tan sols les autoritats ocultaven les seves simpaties hitlerianes: de fet, la vegueria francesa era més pétainista que Pétain (...), però calia respectar exteriorment la neutralitat andorrana i gràcies a això els col·laboracionistes locals no van poder cometre tots els crims que haurien volgut». No es mocava amb mitja màniga, Barberan, no. Igual de demolidor, però igual de vague, es mostra a l'hora de despatxar la llegenda negra –i convé tenir en compte que escriu, com ell mateix remarca, pocs mesos després de la publicació dels reportatges d'Eliseo Bayo a la revista Reporter. Sosté el nostre home que sí, que hi va haver passadors assassins, Però com amb el doctor, una altra vegada es queda a mitges perquè posa l'exemple d'un guia de P. «que es va poder pagar la seva empresa de transport gràcies a la generositat involuntària d'una parella de padrins que li van confiar la maleta pena de joies; van recuperar el cadàver de l'home, cosit a trets, a la Vall d'Ora; el de la dona mai no es va trobar; i la maleta amb les joies, tampoc...» Un guia «de P.»: ¿no és fer una mica de trampa, això? ¿S'hi val, això de posar la punteta, i prou?

Fins aquí, la trajectòria de Barberan com a passador. Una activitat diguem-ne paral·lela a l'ofici de contrabandista amb què es va guanyar les garrofes des de ben jove. De fet, Barberan aterra a Andorra el 1934, quan la Cour d'appel de Tolosa l'amenaça amb una multa de 15 milions de francs i quinze mesos de presó i decideix tocar el dos. No és casualitat que es deixi caure per aquí: Andorra era un dels punts per on feia entrar a França quantitats industrials d'atenol, la matèria primera per a l'elaboració del pastís. Ràpidament es farà amb un passaport andorrà a nom de Pablo Vidal, natural de la Massana, amb la –diguem-ne– connivència de la policia local, que li ho posa realment fàcil, i la miopia de la vegueria.

Tràfic d'ames transandorrà

Com que era un paio emprenedor, té temps d'associar-se amb un tal Bago, rus blanc fugit després de la Revolució, estafador professional que tenia el dubtós honor de figurar a la llista negra de les policies de mitja Europa –menys a l'andorrana, pel que es veu– i que va aixecar un petit empori a partir de l'estafa –es feia enviar mostres pels millors fabricants de rellotges estilogràfiques, encenedors i orfebreria, mostres que revenia amb el consegüent lucre, i d'això se li diu ser llist– i, atenció, del comerç de pornografia, amb gènere que li fonriua la seva santa esposa des d'Hamburg, o que produïa ell metaix des d'Andorra amb models espanyoles vingudes expressament. La llàstima és que pel caràcter secret d'aquest negoci no ‘hagi quedat cap traça: ¿on devia tenir Bago l'estudi fotogràfic? Barberan li feia de transitari –diu– gràcies al seu passaport andorrà.

Tot baixò se li queda de seguida petit i es muda a Barcelona, on descobreix les infinites possibilitats del tabac com a objecte de contraban. Però a escala industrial: pensi el lector que l'home va arribar a noliejar fins a tres embarcacions per a remenar tabac amunt i avall, amb agents locals no només a les canàries sinó també a Ceuta i a Melilla. El que dèiem, que on es mocava amb mitja màniga. És a Barcelona on l'enxampa la Guerra Civil, i hàbil com és de seguida hi trobarà la seva oportunitat: entre d'altres productes, ho prova ara amb el tràfic d'armes –a favor de la República, per descomptat. Un negoci d'alta volada per al qual s'empesca una coartada tan pintoresca com la dels soldats de la Werhmacht fent de paquetaires: la construcció d'una central hidroelèctrica a Andorra, que justificava el tràfic per aquí dalt de «combois excepcionals» amb maquinària industrial procedent de Suïssa i de Bèlgica: «Aquestes caravanes creuaven majestuosament el país sense aturar-s'hi, i en sortien pel costat espanyol, on l'exèrcit republicà se'n feia càrrec i el portava en desfilada triomfal fins a Barcelona». No ens penséssim, però, que per aquí van passar tancs ni avions ni canons: com a molt, diu Barberan, armes llegueres i munició de petit calibre, i uns pocs obusos d'artilleria antiaèria per fer bonic. Res, conclou, que tingués cap influència en el resultat de la guerra.

Però quan demostrarà del que era en realitat capaç serà durant la guerra mundial, quan trasllada el quarter general a l'Ospitalet –al mateix hotel de Mariette que comparteix amb els alemanys– confraternitza amb els soldats alemanys destacats a la zona –el tinent Rolf von Wigginhaus, el sergent Max i el també tinent Schawahl: els dos últims acabaran fusilats– posa el negoci sota la protecció ni que fos involuntària de la Werhmacht: a banda de convertir els soldats en paquetaires, Barberan també aconseguirà que camions de l'exèrcit alemany obrin pas a caravanes de desenes de cotxes –Hotchkiss, Juvaquatre, Primaquatre, Peugeot 202, Studebaker, Fiat, Ford– que adquirira a França, feia passar per Andorra davant de la impotència dels duaners francesos del Pas i i revenia a Espanya.

Amb aquest historial, no és estrany que acabés detingut per la Gestapo –ell diu que per culpa de Spaëy–, i que alguns dels seus paisans sospitessin que si el van alliberar al cap de tres dies, va ser a canvi d'alguna cosa. De fet, dedica els últims capítols de Le passe-debout a argumentar tan sospitosa deferència. I la veritat és que queda l'ombra d'un dubte. Però què volen què els digui, ens cau bé, el bo de Paul, que va acabar arruïnat i obrint un restaurant de carretera no amb Mariette, l'amiga dels anys heroics, sinó amb Marguerite, esposa soferta i mare del seus dos fills. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.