Foto: EL PERIÒDIC

Els antics grecs tenien dos déus que representaven el temps: un era Chronos, que representava el pas indefugible del temps, el que es pot mesurar amb el rellotge, i que és el mateix per a tots; l'altre era Kairós, que era el bon ús del temps, és a dir, l'ús personal que fa cadascun del seu temps.

La distinció ja era important en un temps on l'estrès laboral segurament no estava encara inventat. Avui és encara més vigent que llavors aquesta dualitat temporal. Coses de l'era de la postindustrialització: la modernitat té el seu preu: una acceleració de la vida que encara estem aprenent a gestionar perquè el cos no reaccioni com una zebra que és perseguida per un lleó a la sabana, activant el sistema simpàtic per fugir o atacar. I generant-nos debilitats del sistema immunitari i problemes físics, mentals i emocionals importants a mig i a llarg termini, en aquesta suposada fugida que no acaba mai.

Molts cops he sentit en clients, sobretot de coaching executiu, allò de: «no tinc temps per a res», «el temps se'm tira a sobre», «tinc massa coses a fer i massa poc temps», etc. Veuen escolar-se el temps entre els dits mentre la feina s'acumula perillosament. Chronos ens dóna el mateix temps a tots: 24 hores, cada hora amb 60 minuts i cada minut amb seixanta segons. Per tant, afirmar que algú no té temps és una fal·làcia. Afirmació que d'altra banda és útil, perquè permet espolsar-se qualsevol mena de responsabilitat. Clar que això també comporta una conseqüència negativa: si no depèn de tu no hi pots fer res. Atribuir a Chronos el que pertany a Kairós, o dit en terminologia moderna, ser víctima del temps, vol dir que encara no el saps usar a favor teu, a què tries tu dedicar el teu temps. Kairós és què decideixes dedicar tu les 24 disponibles cada dia. Si vols saber per on començar i que el déu Kairós et sigui favorable, segueix aquesta guia en set passos:

1.–El primer pas per aprendre a invertir bé el temps és reconèixer qui és qui: no atribueixis a un déu el que pertany a l'altre.

2.–En segon lloc, identifica't com el responsable de la relació poc eficient entre les coses que has de fer, les que vols fer i les que fas. O sigui, entre voluntat, obligacions, desitjos i accions, observant els resultats finals.

3.–En tercer lloc, aprèn a identificar les coses importants primer, les urgents després, i a organitzar la combinació d'ambdues per a una planificació eficient de la teva agenda. I observa en aquesta planificació en quin lloc queden les coses que has de fer i les que t'apeteix fer. Quan et focalitzes en el que vius com a obligacions i deixes de banda el que t'apeteix fer durant massa temps, el teu estat intern se'n ressentirà.

4.–En quart lloc, identifica els lladres de temps: trucades no necessàries, internet, televisió, distraccions, manca de concentració, necessitat de controlar-ho tot, converses intranscendents, voler fer diverses coses alhora i no avançar en cap... algunes actituds, comportaments i creences promouen voler ser l'actor protagonista de totes les pel·lícules, quan probablement no cal. O pitjor encara, creure que no cal ser protagonista de cap.

5.–Canvia les creences, les actituds i els comportaments que et porten a la ineficiència, a vegades a la desorganització i massa sovint a l'estrès laboral crònic, font de tants i tants problemes.

6.–Si no te'n surts sol, demana ajut. Sovint no veiem la sortida del laberint. I això passa senzillament perquè som dins i ens movem en dos dimensions. Per això ens cal algú que tingui una visió més externa que pugui menar-nos cap a la solució d'una manera segura, i ens ajudi a incloure la tercera dimensió, la que ens fa veure el laberint des de l'alçada suficient com per comprendre què està passant i com resoldre-ho.

7.–I finalment, converteix el temps en el teu aliat, no el consideris el teu enemic: si tens moltes coses a fer, posa-les dins una dimensió temporal, no acceptis més del que puguis realment assumir. Reorganitza el que vulguis que hi hagi a la teva vida.

El temps és finit, i el més intel·ligent que podem fer és gaudir-lo, no patir-lo. La llargada del temps que visquis cada dia (Chronos) no depèn de tu, però sí l'amplada d'aquest temps (Kairós): a què el dediquis, què facis o deixis de fer és només el resultat de les teves decisions respecte a com decideixis viure. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.