Colom, amb un dels poetes de Plensa a la plaça Lídia Armengol de la capital Foto: TONY LARA

POETA I RAPSODA

Verdaguer, Salvat Papasseit, Bartra, Vinyoli, Martí i Pol, Tamarit i Margarit. Aquets són els set poetes que van protagonitzar ahir 7 poetes, el recital acrobàtico-poètic que la Biblioteca Pública s'ha tret aquest any de la màniga per enllustrar l'entrega de premis del premi Martí i Pol. Com a rapsoda, és clar, Teresa Colom (1973), que es prodiga poc per aquí dalt però que a Barcelona s'ha fet un lloc, i ben gran, a l'escena lírica catalana. Al maig repeteix al festival de poesia de Barcelona, i té a punt, a punt de sortir del forn, una antologia de poetes catalans traduïts a l'italià. Hi ensenya la poteta al costat de Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Feliu Formosa, Perejaume i anar fent.

–Per començar amb bon peu, regalin's un vers, encara que no sigui seu.

–Un de Vinyoli que diu així: «Quan sóc ran de l'abisme, ¿què em reté?». És el primer vers d'El lloc, del poemari Domini màgic.

–Vinyoli, ¡quina casualitat!

–Doncs sí, perquè no és un dels poemes del recital. És un dels meus poemes de capçalera.

–Perdoni l'obvietat, però és sentir a parlar de vostè i pensar automàticament en la Teresa d'Ovidi Montllor: «Com un record ‘infantesa...» ¿Com ho interpreta?

–De cap manera, perquè més enllà del nom no crec que hi tingui res a veure, amb el personatge. I la cançó mai me l'he fet meva. No hem connectat especialment.

–Era una excusa per demanar-li: recitar, ¿consisteix a cantar, però sense música?

–Com que mai no he cantat no sé com prepara un cantant la lletra perquè li surti de dintre. Sé com prepares un vers...

–¿I com ho fa?

–Intentant transmetre el que vol dir el poeta encara que no ho acabis d'entendre: a través del to, de les pauses, el tacte del vers... Suposo que cantar hi té alguna cosa a veure.

–Per una rapsoda, ¿no constituiria un pas lògic, llançar-se a cantar? ¿Una temptació, com a mínim?

–Mai no he tingut aquest impuls; els veig com dos camps molt diferents, per cantar has de treballar la veu i mai no ho he fet ni tinc cap pretensió de fer-ho.

–Un vers, ¿ha de tenir una melodia interna, per ser poesia?

–És arriscat fer afirmacions tan categòriques. La melodia pot tenir més a veure amb el poema que no amb el vers. ¿On rau el secret de la poesia?

–Això, això: ¿on?

–És la gran pregunta. No crec que depengui només de la melodia ni tan sols del ritme. Crec que va més per la potència, per la força evocadora de les paraules. D'altra banda, es veu que en certa ocasió una periodista li van demanar a Louis Armstrong què era el jazz...

–...Ai, ai, ai...

–... i ell li va respondre: «Estimada, si ho ha de preguntar és que no ho sabrà mai».

–Gloria Fuertes deia una cosa semblant, però per la banda de l'autor: «Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta; solo el poeta puede no escribirlos, y serlo».

–És molt difícil definir què és la poesia... Però quan la tens al davant, la reconeixes de seguida.

–Pel que fa al recital d'anit... ¿qui recorda avui Tamarit i el seu poemari En calessa per les Valls, a banda de Josep Carles Laínez?

–La veritat és que no el coneixia, i està bé que se'n faci difusió. I el cert és que lliga prou bé amb tots els altres, que tenen en comú que han parlat d'Andorra en els seus poemes.

–Papasseit i Vinyoli, ¿també?

–Més que d'Andorra, del Pirineu: Papasseit, a Paisatge; Vinyoli, a Muntanyes. Per Vinyoli, a més, hi tinc una debilitat personal.

–Conti, conti...

–Em van convidar al festival Domini màgic, a Santa Coloma de Farners. Me n'havien donat molt bones referències i tenien tota la raó: vivim en un univers poètic similar... saIvant evidentment les distàncies. Al final, un poeta t'agrada perquè posa paraules als teus batecs. I això em passa amb un vers com aquest que deia al principi: «Quan sóc ran de l'abisme, ¿què em reté?» Molts poemes meus comencen amb una caiguda...

–¿Quin altre poeta posa paraules als seus batecs?

–Aquest any he descobert Teixidor, poeta poc conegut i poc reconegut, de qui Sam Abrams acaba de preparar una antologia. Em va impactar, sobretot El príncep, un llibre que dedica al seu fill mort.

–Ja que el recital d'ahir estaa siota l'advocació dels 7 set poetes de Plensa..., ¿què li sembla la plaça?

–Un encert absolut.

–El conjunt, ¿no li sembla més decoratiu que poètic? ¿Una plaça per ser contemplada més que viscuda?

–Quan hi passeges per sota sents una estranya companyia, cosa que és molt poètica. Com que totes estan soles, és com si moltes soledats es fessin companyia. Quan llegeixes poesia et passa exactament això: comparteixes la soledat de l'autor. Les figures de Plensa et fan prendre consciència de tu mateix, i el contrast amb els blocs d'oficines veïns és molt potent.

–Perdoni la indiscreció, ¿ha influït o influirà, la maternitat, en la seva poesia?

–És obvi que veure com una vida es va conformant des de zero és fascinant. És una experiència per la qual hem passat tots, però ara ho vius i ho veus des de l'altra banda. El concepte de relleu, que pot semblar també molt obvi, però no és el mateix saber-lo que sentir-lo. Ara bé, no sé si això s'acabarà traslladant a la meva poesia o no.

–Per anar acabant: ara que tenim novel·la per donar i per vendre, va i no tenim poesia.

–La poesia és cou molt lentament. No publiques un llibre cada any, ni cada dos anys. Cal tenir paciència i el cert és que els poetes andorrans publiquen amb certa regularitat sobretot, tenen molt bona acollida.

–I ara que tothom s'atreveix amb la novel·la, ¿no s'hi sent temptada?

–De moment, no.

Per a més informació consulti l'edició en paper.