• Pere-Miquel Fonolleda descobreix a la revista 'Ex-libris' el relat de Richard Halliburton, viatger nord-americà que el 1925 deixa constància dels seus prejudicis i experiències amb la fauna local

Així de satisfet posava Halliburton davant del Taj Mahal (esquerra), una de les parades del periple al voltant mundial que el va portar a Andorra, on va intimar amb el president de la «més antiga, la més petita, la més elevada, la més pintoresca i la més aïllada república del món» (a la dreta: ¿el síndic Vilarubla?) Foto: richard halliburton / biblioteca nacional d?andorra

Ens pensàvem que el capítol dels excèntrics, amables viatgers anglosaxons que ens van visitar a cavall dels segles XIX i XX –quan Andorra encara tenia fama de ser «la més antiga, la més petita, la més elevada, la més pintoresca i la més aïllada república del món»– i que van tenir el detall de deixar constància escrita de la jornada, l'havíem tancat amb Bayard Taylor, Cunninghame, Deverell i Meriwether. Doncs ens equivocàvem. I tant, que sí. Perquè va i Pere-Miquel Fonolleda ens descobreix a l'últim número d'Ex-libris, l'exquisida revista anual que cada Sant Jordi es treu de la màniga la Biblioteca Nacional, el periple andorrà de Richard Halliburton (Brownsville, Tennessee, 1900-oceà Pacífic, 1939).

Vet aquí un personatge que sembla sortit d'una novel·la d'Scott Fitzgerald, que tot just llicenciat a Princeton i sota la influència del Dorian Gray de Wilde –«Aprofita la joventut mentre la tens. ¡Joventut! No hi ha res més al món, excepte la joventut!»– decideix llançar-se a l'aventura i convertir-se en el més gran viatger de la seva època. Ho tenia difícil, i encara més perquè l'home va morir als 39 anys, quan el jonc Sea Dragon amb què va salpar de Hong Kong i amb què pretenia arribar a San Francisco –i en solitari!– va naufragar en algun lloc del Pacífic. Però hi va posar tot de la seva part. La primera pedra d'una trajectòria llegendària data del 1921, quan agafa els trapaus i s'embarca en un periple mundial que el va dur per Europa, Egipte, l'Índia, Tailàndia i el Japó. La jornada europea –Anglaterra, França, Espanya i Mònaco– va tenir com es pot imaginar el lector una escapadeta andorrana. Una semana, diu ell mateix, amb què en va tenir prou per dedicar-li un sucós capítol del seu primer llibre, The royal road to romance, publicat el 1925, convertit automàticament en un best seller, i que el 1933 va donar lloc a una adaptació cinematogràfica.

El cas és que el bo de Halliburto es va plantar al nostre racó de món el novembre del 1921. Venia de Carcassona i de camí cap a Espanya «no em vaig poder resistir a retre visita a Andorra: ¡és un país gtan petit, tan romàntic, tan encantador!», diu a les primeres de canvi. Les passa negres per creuar el port d'Envalira, amb la sola companyia d'un ruc a qui li canvia el nom de Josefina pel molt més épic d'Hanníbal, i després de sobreviure a la proverbial tempesta de torb i neu. El més exòtic de tot és com justifica la seva dèria pel nostre país: «Durant molts anys no vaig saber si la paraula Andorra, que em sonava vagament familiar, es referia a un peix o a una fruita ,fins que un dia vaig topar-hi per accident en un mapa i vaig descobrir que no era un producte comestible sinó una república de 6.000 habitants amb el seu parlament, la seva Casa Blanca, el seu executiu i el seu congrés, i tot plegat perdut durant deu segles al més alt dels Pirineus».

No es descuida de cap dels tòpics amb què els viatgers anglosaxons –i també els francesos, cosa que té molta menys justificació, recordin Vuiller i Reganud– i diu per començar que «aquesta democràcia de fireta és probablement l'únic racó d'Europa que no s'ha vist contaminat per l'allau del turisme». Però no s'ha de negar que l'home estava tocat pel do de l'escriptura –que no és altre que un cert sentit de l'humor. Quan l'adverteixen dels perills d'aventurar-se per Envalira en ple novembre, ell respon que si Hanníbal va ser capaç de creuar els Pirineus amb un exèrcit, «¿com no ho he de fer jo sense?» Amb aquest esperit esportiu digne d'un Shackleton o d'un Mallory, li perdonarem en endavant qualsevol sortida de to. Fins i tot quan es planta a «Andorra City» i la descriu com «la més patètica, la més miserable capital de qualsevol nació que hi hagi a la Terra». Perdonat, Halli. Sobretot, perquè després d'una setmana amb els nostres avis abandona el país amb una enorme pena al cor: «En aquest poble brut com una mala cosa hi viu gent tan senzilla i tan encantadora que sap greu, molt greu tornar al món amb la seva complexitat i la seva infelicitat».

«Vive Andorra et son Président»

I el que dèiem: el sentit de l'humor. A l'hora de buscar allotjament, diu que triarà l'hotel que faci menys mala olor: «Però hi ha poc on escollir, així que em decanto finalment pel que té menys gossos». En la primera incursió pels carrers d'Andorra City, es topa a la plaça «de la Concòrdia» (?) –diguem que la plaça Benlloch, que es deia així des del 1912– amb un monòlit a la memòria dels nou homes d'aquest «país en miniatura» que durant la Primera Guerra Mundial, diu, es van enrolar a l'exèrcit francès: «Tres d'aquests soldats van tornar a casa condecorats; altres tres, mutilats, i els últims tres van caure en defensa dels ideals de la sagrada república». Val a dir que Halliburton es va buscar un bon guia per conèixer el país: el president en persona, que per a la seva sorpresa el rep a la Casa de la Vall –a ell li agrada dir-li'n White House, que hi farem– i el posa al dia sobre la idiosincràsia local en una memorable sessió a la cuina de l'edifici.

No ens diu el nom del president en qüestió. Posem que si va venir la tardor de 1921 seria el síndic Bonaventura Vilarubla. Diu, això sí, que la seva simplicitat i la seva amabilitat el van tocar de seguida. I li fa veure el secret de la insòlita longevitat d'un país sense història: «No hem tingut guerres ni enemics ni revolucions ni herois. Ens ha protegit la nostra debilitat, el nostre aïllament i la nostra pobresa. Ningú no hi guanya res, guanyant Andorra». Un to a mig camí entre la humilitat, la reserva i un autocomplaent masoquisme que repetirà referint-se al Consell General –«Els nostres congressistes són convocats quatre vegades l'any, en sessions de dos dies i sovint no tenen prou feina amb què ocupar la jornada»– i a l'immobilisme secular del país: «No tenim art, ni indústries ni literatura; la majoria dels meus conciutadans no ha vist mai el treni ni ha anat mai al cine. Així que, ¿per què el volem, el progrés, si l'única vida a la que podem aspirar és la rústica?»

Un discurs que li hauria agradat sens dubte a Fiter i Rossell –recordin aquella edificant ocurrència: «No siam [els camins de frontera] bons, ni estiguin en gran disposicio, ante be, que sian bruscos, Estrets y pedregosos...»– i que acaba amb una sentència que delata les escasses dots visionàries del bon síndic Vilarubla: «La població andorrana ha fluctuat els últims sis segles entre els 5.800 i els 6.000 habitants; i mai no passarà d'aquí perquè no hi ha esperança que mai tinguem una indústria capaç d'atreure immigrants. Estem condemnats a no créixer mai...» Si el síndic aixequés avui el cap, se'n faria creus. I potser també Halliburton, que ens deixa camí de la Seu, Barcelona, Sevilla, Granada, Kheops, Kaixmir, Bangkok, Amgkor i el Japó. A lloms d'Hanníbal, al crit de «Vive Andorra et vive son Président» i convençut que és l'última vegada que veu «the green and happy Valley of Andorra». I tenia raó.

Per a més informació consulti l'edició en paper.