• El bar de l'establiment acull el penúltim dia de rodatge de ?Nick', el primer llarg del director Josep Pozo

La primera presa de la primera seqüencia rodada ahir a l'Anyòs Park: en van caldre quinze perquè el director digués les paraules màgiques: "Talleu, es bona". Foto: ÀLEX LARA

Aquesta és bona ¡Talleu!» Són les 12.30 del migdia, i la desena de persones que conformen l'equip, el públic improvisat que conté la respiració al bar d'Anyòs Park i sobretot, sobretot, les dues actrius que participen a la seqüència –la nord-americana Molly Malcolm, protagonista de la pel·lícula, i Lisa Ann Fowler, veïna de l'Aldosa i que s'estrena en això del cine, que porten exactament una hora i mitja repetint una i altra vegada dues escenes que al muntatge final amb prou feines suposaran 50 segons– respiren alleujats. Han calgut exactament quinze preses per arribar fins aquí: quan no era un espontani que entrava inopinadament per una porta sorpresa, era un mòbil que sonava en el moment més inoportú, o un plat que queia a la cuina, o un nen a qui se li escapava un gemec, o una de les actrius a qui se li oblidava el text en el pitjor moment...

Una autèntica tortura, en fi, amb final feliç quan el director de Nick, Josep Pozo, decideix que la presa és bona i l'equip tècnic pot relaxar-se uns minuts abans de la següent seqüència, que es rodarà a l'exterior del local encara que plogui, com és el cas. A la que acabem d'assistir, Fowler –en un paper testimonial– hi encarna una veïna del poble on figura que passa l'acció que li va a Malcolm –Margret, agent de policia– amb l'ambaixada que ha perdut el gos i que li ajudi a trobar-lo. «És el tipus de casos que ha de resoldre Margret en un poble on mai no passa res», diu l'actriu. De fet, tot i que som en el penúltim dia de rodatge –que acabarà si es compleix el guió dissabte– la seqüència que es roda avui correspon als primers minuts del llargmetratge, i constitueix una mena de presentació del personatge de Margret, coprotagonista de la pel·lícula –junt amb Cooper Crafar, que avui té festa– i que és, diu Malcolm, «una dona dura, que ha escollit viure en aquest poble apartat i aparentment idíl·lic, sola i sense responsabilitats familiars». Un panorama que se li gira com un mitjó quan rep una trucada –la segona seqüencia que es rodava ahir– que li anuncia l'arribada immiment del germanastre: Nick –és a dir, Crafar–, un adolescent amb problemes de personalitat que només arribar afirma haver presenciat un doble assassinat i li complica la vida a la bona de Margret. S'han acabat els gossets i les senyores desvalgudes i comença el que Pozo defineix com un drama amb rerefons fantàstic i –perquè ens entenguem– una barreja entre Winter's Bone, Fargo i Déjame entrar.

Nick s'ha rodat en tres setmanes i amb un pressupost (baixíssim) de 350.000 euros, i Pozo –que n'és també el guionista i el productor, i que s'estrena en el llargmetratge després d'haver dirigit El Cid i Donkey Xote– pretén acabar-ne el muntatge i la potproducció a temps per presentar-la a la pròxima edició del festival de Sitges. De fet, al maig ja en tindrà un primer tràiler amb què es plantaran a Cannes per començar a moure Nick en el mercat internacional, de la mà de Montecristo, els seus socis nord-americans i els que s'encarregaran de la distribució de la pel·lícula. L'elenc –Malcolm i Crafar de banda– el completen l'actriu catalana Elisabet Terri –Claire, policia com Margret que hi posa el contrapunt a l'escepticisme i la misantropia de la protagonista–; la nord-americana Melina Matthews, en el paper d'Amber, la millor amiga de Margret i la dona que contacta amb el misteriós Denver, paper a la mida de l'estrella de la producció, el també nord-americà Timothy Gibbs (Sexo en Nueva York, 11-11-11), que es va incorporar dimecres al rodatge i que s'hi quedarà ja fins al final.

Ha sigut en qualsevol cas un rodatge exprés: 18 dies en lloc de les quatre o cinc setmanes habituals. La principal dificultat ha sigut el bon temps: «Cada dia que passava hi havia menys neu, i això ens ha ocasionat problemes de continuïtat; també s'ha de dir que de la pel·lícula que veus quan escrius el guió a la que finalment rodes hi ha un salt; és la mateixa història però una altra pel·lícula; i en la meva opinió, millor». Igualment entusiasta es mostrava ahir Malcolm, conscient que s en una producció de baix pressupost «on no arriben els diners hi ha d'arribar la voluntat i la imaginació». Com a l'hora de dissenyar el vestuari: ella i Terri vesteixen autèntics uniformes del servei de Policia, cedit per a l'ocasió i tunejats amb un escut de pega. El resultat, conclou, és un producte «cuidadíssim, amb una història que parla essencialment de la soledat, molt ben explicada, emotiva, i que combina drama, acció i un cert humor». És clar que tot això ho diu just abans de tirar-se dues hores repetint l'escena amb què obríem l'article. Una escena en què ella es passa tota l'estona asseguda, prenent-se tranquilament un cafè al bar de l'Anyòs Park mentre escolta les cuites de la veïna i el gos. El cas és que la pobra Malcolm es va acabar cruspint cinc cafès. Cinc. Un rere l'altre i per exigències del guió i del raccord. La dura vida dels actors, aquests éssers a qui paguen per esperar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.