• Senmartí debuta en la novel·la amb ?La paz de Troya' H L'autora hi narra el revers de l'epopeia cantada per Homer a la Ilíada i l'Odissea, a través dels ulls de Crisanto, fill d'Aquil·les

Senmartí, professora d'Història de l'art a l'escola d'art de la capital, ahir a la plaça de les Arcades Foto: TONY LARA

Aquil·les i Pàtrocle, Àiax i Menelau, Agamènnon i Odisseu, Príam i Hèctor, Paris i, naturalment, Helena... Aquesta és la sensacional nòmina de secundaris de luxe que Natàlia Senmartí (Barcelona, 1950) ha fitxat per al seu debut novel·lístic. Es titula La paz de Troya (A4 Edicions) i la cosa, com haurà endevinat el lector perspicaç, va de la història que Wolfgang Petersen i Brad Pitt van saquejar sense contemplacions en aquell nyap de pel·lícula. Bé, sí, també en va parlar un tal Homer, però això a les noves generacions els sonarà als Simpson. I amb prou feines. En fi, que Senmartí s'estrena en la ficció de llarg recorregut –fins ara s'havia prodigat en el relat (més o menys) curt a la revista La lluna en un cove, i al seu oceànic blog– amb un patracol històric amb què, diu, s'ha traslladat cap al 1250 aC, un dels moments decisius de la història de la humanitat, per fer-hi circular Crisanto, un xaval de 16 anys que és ni més ni menys que el fill (fictici) del gran Aquil·les, el dels peus lleugers. Tant Crisanto com Pirros Neoptòlem, germà seu, són enviats a Troia quan l'oracle de torn augura que els aqueus no obtindran la victòria mentre no s'enrolin als exèrcits micènics els fills d'Aquil·les. Així que dit i fet.

L'objectiu de Senmartí era donar la versió no oficial i sense edulcorar de la guerra. El revers, en fi, del que Homer explica a la Ilíada i a l'Odissea. És a dir, sang, fetge i (una mica de) sexe. Homer va compondre sengles poemes èpics per on desfilen herois, deus i semidéus. Per això la causa primera de la guerra és segons la seva versió el rapte d'Helena, que Paris, fill del rei Príam, s'endú a Troia com qualsevol que hagi vist la pel·lícula de Petersen sap. I ja la tenim armada, perquè resulta que Helena era (fins aleshores) la santa esposa de Menelau, rei d'Esparta i germà d'Agammènon. Així que els aqueus aixequen un exèrcit per recuperar Helena. Vist com va anar la cosa, probablement n'haurien fet prou amb Aquil·les, però es veu que a l'època hi havia extres per donar i per vendre i que caram, no és el mateix que t'assetgin quatre arreplegats amb faldilletes que una marabunta comandada per bestiotes com Menelau i companyia.

París, Helena i tota la pesca... Doncs res més lluny de la realitat, sosté Senmartí, per a qui la guerra de Troia va tenir als seus orígens la més vella i previsible de les causes: la pura cobdícia dels aqueus, que aspiraven a conquerir la poderosa ciutat que tenia la clau del Bòsfor: «El rapte d'Helena és la coartada que s'empesca Homer; les raons van ser purament econòmiques, això és del que s'adona Crisanto quan desembarca a l'Àsia menor, i això és el que li explica, vint anys després i feliçment instal·lat a Creta, a la seva filla. Això, i els desastres que comporta tota guerra: saquejos, violacions, destrucció i mort». Aquesta és la versió gore, és clar; l'altra, l'èpica i ensucrada, la que Homer compondrà sis segles després, també l'explica el Crisanto adult, convertit en bard –i en un proto-Homer– als aqueus que paguen per escoltar-la en el seu retir a Creta.

Com a bona novel·la històrica, La paz de Troya és també la narració d'un viatge iniciàtic. De dos, de fet: el primer, el que porta el protagonista des d'Scyros, la seva illa natal fins a Creta , passant per Troia; el segon, des de Creta fins al lloc on Enees –un altre dels secundaris que pul·lulen per la novel·la– fundarà Roma. En el rerefons d'aquests anys convulsos hi ha, diu Senmartí, la commoció que van generar a tot el Mediterrani les successives onades d'Homes del mar, invasors procedents del nord i de l'est d'Europa que dominaven la tecnologia del ferro i que en pocs decennis van arrambar amb les civilitzacions que encara feien anar el bronze: des dels hitites fins a les ciutats del Peloponès; fins i tot van fer trontollar l'Egipte faraònic. Una època especialment confusa, sosté, «en carta manera similar a l'actual perquè com conscients que el món està canviant a marxes forçades, però ens falta encara perspectiva per saber cap a on».

Ressonen com ja s'ha dit a la novel·la els ecos de la Ilíada i de l'Odissea, però també els de l'Eneida, la santíssima trinitat en què planta els peus tota la literatura occidental. Sense cap ànim d'esmenar la plana ni a Homer ni a Virgili –només faltaria– però sí, en canvi, a Petersen, el director alemany que va perpetrar «l'aberració aquella». No li perdona l'autora els incomptables errors manifestos que converteixen la pel·lícula en una oda al nyap cinematogràfic. L'autora els repassa un a un, des de la mort de Menelau i d'Agamènnon –que segons el relat canònic van tornar tranquilament a casa, donant lloc a la tragèdia grega– fins a inventar-se un Patrocle adolescent que no té res a veure amb el de debò (?), o fer-hi aparèixer un Enees encara nen, quan al final de la guerra tenia un fill de 10 anys. N'hi ha més: com que Menelau mor, segons Petersen, no es pot endur Helena a casa, com va ocórrer segons els relats que ens han arribat; els troians paguen amb monedes, un invent molt posterior –som encara al 1200 aC– i per la regió hi floreixen els temples d'estil clàssic... mig mil·leni abans d'hora: «Un desastre, en fi, se la miri per on se la miri, que demostra que els autors d'aquesta cosa no es van molestar ni a llegir Homer».

Sort que per posar les coses al seu lloc tenim des d'ara La paz de Troya, amb què Senmartí ha fet realitat el vell somni de publicar en paper. De fet, fa un lustre llarg que l'autora s'havia demanat tanda en aquestes mateixes pàgines: aleshores, amb Jai Vita, un de romans ambientada a la Palestina de l'època de Jesucrist que per dues vegades va estar a punt, a punt de veure la llum, i que per dues vegades es va quedar al calaix de les bones intencions. Ara sí, gràcies a A4 Edicions, que ha apostat per una novel·la de gènere –i en castellà: «No domino prou la sintaxi del català perquè em vaig educar en castellà, i a més les llengües serveixen per comunicar-se»– i que amenaça amb les altres tres que té en cartera (a banda de Jai Vita): Quinto, ambientada a les guerres dàcies de Trajà, i amb deriva detectivesca al més pur estil Lindsay Davis; Tarraconensis, protagonitzada pel fill del governador de Tarraco durant el regnat de Marc Aureli, i Las lágrimas de Jerusalén, on canvia de terç i es trasllada a l'Edat Mitjana per acompanyar Ricard Cor de Lleó a la Tercera Croada.

Vaja, que hi ha Senmartí per a estona, per poc que els oracles li siguin favorables. ¿Que al lector li sembla que les llibreries van plenes, de novel·la històrica? «Potser sí, però de sempre que em fascina el gènere, i més si em trasllado a l'època clàssica, abans de l'adveniment de Cristianisme, quan hi va haver aquell moment d'extrema llibertat». És allò que clava Flaubert i que Yourcenar va convertir en frontispici de les Memòries d'Adrià: «Quan els déus ja no existien i Crist encara no havia aparegut, es va donar un moment únic, des de Ciceró fins a Marc Aureli, en què l'home va estar sol». Troia passa uns segles abans de Ciceró, és veritat, però convindrà el lector que després de Petersen –i de l'èxit que va tenir el seu nyapet– ara no ve d'aquí.

Especial Sant Jordi:

 http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/33373-la-novella-culmina-la-renovaci-generacional.html

L’Andorra de Pere Canturri (Pere Canturri):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/33419-les-coses-petites-quina-histria.html

L’home de mirada clara (Ludmilla Lacueva):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/33312-vida-de-romeu-el-veguer-etern.html

Qui és qui als carrers d’Andorra (Alfred Llahí):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/33262-alfred-llah-s-lamentable-caure-en-la-damnatio-memoriae-romana-en-ple-segle-xxi.html

Cartes mortes (David Gálvez):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/33028-glvez-nsortir-a-les-llistes-dels-ms-venuts-en-faig-prou-que-em-llegeixin.html

El marqués y la esvàstica (Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32814-ruano-els-camions-i-la-llegenda-negra.html

Petits mamífers i ratpenats d’Andorra (Cenma):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32604-histria-trista-del-lir-gris.html

Pluja d’Estiu (Alexina Bofarull):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32668-nqui-s-alexina-bofarull.html

Fragilidad evidente (Martín Blanco):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32577-blanco-el-moralista.html

Cartes mortes (David Gálvez):  http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32556-descriptura-automtica-no-en-t-res-tot-est-retocat-mil-vegades.html

Per a més informació consulti l'edició en paper.