Foto: SFG

Herri Batasuna va inventar als anys 90 les rodes de premsa sense preguntes, gènere periodístic especialment nauseabund a què altres partits espanyols es van apuntar després amb entusiasme –recordin el simpàtic «Avui no toca» del Molt Honorable. Doncs bé, hi ha una perversa modalitat de la roda de premsa monologada a la qual sembla haver-li agafat gust el gabinet de premsa del Govern (o el Govern mateix): el comunicat sense possibilitat de rèplica. És a dir, la negació del periodisme. O la publicitat encoberta. El va estrenar, en matèria cultural, amb motiu del projecte de museu amb els fons Thyssen que el ministeri es va treure de la màniga ara fa quinze dies, i ahir hi va tornar amb la recepció que el cap de Govern va brindar a Albert Villaró i Iñaki Rubio, se suposa que en representació del gremi dels escriptors nostrats. Com que tan sols es tractava de fer-se la foto al costat dels dos autors amb premi de la literatura nacional –Villaró, el Josep Pla; Rubio, el Joaquim Ruya– només hi estaven convidats el redactors gràfics; a mig matí va arribar la sensacional nota de premsa amb el resum de la històrica trobada, amb declaracions tan sucoses i noticioses com ara que «Martí fa una crida a apostar per les produccions d'autors andorrans en aquesta celebració on la literatura ocupa un paper fonamental», o que «el cap de Govern ha destacat l'excel·lent nivell dels autors andorrans, l'elevat nombre d'obres a la venda aquest Sant Jordi així com la projecció internacional dels nostres escriptors». Hi podria haver afegit, sense por d'equivocar-se, que tot plegat ho han aconseguit Villaró i Rubio –i els altres: Lacueva, Canturri, Senmartí i companyia– sense la més mínima intervenció del ministeri. O potser gràcies precisament a això. I posar-ho com a prova definitiva que, en la cosa cultural, com menys hi intervinguin els poders públics, millor. Liberalisme tout court.

En els països civilitzats, les rodes de premsa sense preguntes i els comunicats unilaterals i sense dret a repregunta anirien a parar directament al racó que es mereixen: castigats a la columna de breus més o menys invisibles o al departament comercial, perquè facturessin com la publicitat encoberta que constitueixen. O millor encara: el silenci absolut. La indiferència. Un cas similar, ja que en parlem, el trobem en la presentació de la mascota de les activitats d'estiu d'Encamp que va tenir lloc també ahir: aquesta estupenda óssa que suscita una interessantíssima pregunta: ¿quina llumenera del màrqueting hi havia a dintre? Res a dir-hi... si no fos perquè el tall, el moll de l'os –és a dir, la programació– se'ns va escatimar. Es veu que ahir no tocava, que aquesta notícia bomba que mig món està esperant es presentarà d'aquí a quinze dies. Vaja, que el Comú d'Encamp va convocar la premsa per lluir el paquet –i sigui dit sense segones–, l'envoltori, el paper de cel·lofana. I va i els mitjans, domesticats com estem i preses –tot sigui dit– d'una realitat informativament escassa, piquem com passarells, fem de portaveus de l'amo i entre tots fabriquem una realitat paral·lela a la mesura de qui paga i de nul interès periodístic: ¿algú es llegeix aquestes (i altres) notícies concebudes, gestades i parides en un despatx més o menys oficial? ¿És aquest el model de premsa que que els que manen tenen al cap? ¿És això –jo dic, tu calles i et limites a repetir com un lloro– el que entenen per llibertat d'informació? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.