Gràcia, a l'exterior de EL PERIÒDIC, moments abans d'iniciar l'entrevista Foto: ÀLEX LARA

PRESIDENT DE L'APBI.

Els propietaris amb immobles en arrendament s'han unit per fer escoltar la seva veu davant les administracions. Són grans propietaris els que han impulsat l'associació –això no ho neguen–, però l'objectiu és oferir solucions tant a grans com a petits, perquè al final, les problemàtiques acaben sent les mateixes, assegura el seu president, Pasqual Gràcia.

–¿Per què neix aquesta Associació de Propietaris de Béns Immobles? ¿Quan comença a gestar-se?

–El projecte comença fa un any. Arrel de com evolucionava l'entorn econòmic i sobretot el nostre sector, amb alguns propietaris vam detectar que compartíem moltes inquietuds. Abans de tirar-ho endavant, una de les coses que teníem clares és que volíem que fos una associació oberta a tots els propietaris, de qualsevol perfil, de qualsevol mida, etc. Però sempre propietaris de béns immobles en arrendament, siguin pisos, locals comercials, terrenys, etc.

–¿Quants sou ara?

–Hem obert el període d'inscripcions. De persones interessades hem contactat amb una vuitantena de propietaris. D'inscripcions formalitzades ja superem les 25.

–¿L'APBI neix com a conseqüència de la crisi?

–Òbviament la crisi fa que el que no funcionava encara es vegi més i surti més a la llum. Però amb crisi o sense s'hauria acabat veient. Ha estat una suma, des del 2008 fins al 2014.

–¿Quines són les principals inquietuds de l'associació?

–Per una banda volem ser una associació implicada en els problemes del dia a dia dels propietaris. No ens centrarem només en grans causes, volen ajudar en les petites dificultats. Coses que afecten a grans propietaris i també a petites famílies. D'altra banda, també volem oferir un interlocutor vàlid a l'hora de negociar amb els comuns, amb el Govern a l'hora de tractar la llei d'arrendament de finques urbanes, i amb d'altres entitats. No hem de perdre de vista que el propietari el primer que vol és que al seu inquilí li vagin bé les coses. Que pugui pagar les rendes. Si el client no es guanya bé la vida, tu no te la guanyaràs. Això ho hem de tenir molt clar. Volem ser proactius, fer propostes en positiu. Segur que hi haurà molts punts on estarem d'acord amb els nostres inquilins.

–Posi'm alguns exemples on propietari i inquilí poden estar d'acord

–D'una banda, i en cas de locals comercials, la durada de contractes de lloguer. S'estan donant casos d'empresaris que volen llogar els locals per temporades, per exemple, quatre mesos. Actualment la llei fixa un termini mínim de cinc anys. Quan hi havia la resolució anticipada amb només un mes de preavís era el propietari el que quedava en mans de l'inquilí, en el sentit que si passaven els tres mesos i ell volia marxar, el propietari no podia dir res. Ara la mesura l'han tret i és l'inquilí qui està en una situació de desavantatge. Si es volgués signar per quatre mesos el propietari podria reclamar, amb la llei a la mà, la indemnització per cada any de contracte que li queda. Per tant, siguem constructius. Interessa que a l'inquilí li funcioni i al propietari també. És necessari que modifiquem la llei i permetem contractes per temporades, o un lloguer variable. Per exemple, (i em consta que s'està fent), acordar de cobrar poc els dos primers anys mentre poses en marxa el local, i el tercer any pujar-ho. Si a les dues parts els interessa, ¿per què no adeqüem el marc legal?

–Per tant, ¿creieu que s'han de legalitzar els contractes temporals?

–Sí. Per poder reduir el nombre de locals comercials buits. Una situació que no beneficia ni al propietari ni als comerciants del costat, perquè sempre fa mal tenir un local buit al costat. Es podria donar el cas que en temporada forta algú te l'agafés per cinc mesos, pagant poquet. Seria bo per a tothom. Volem transmetre que la nostra actitud és constructiva. Naturalment hi haurà punts on les posicions no seran les mateixes, però allà on es pugui col·laborar i prendre mesures a curt termini, fem-ho.

–¿La llei no s'adequa a la situació actual?

–Depèn molt del cas. El problema és que la llei té una part comuna per a tots els usos i després quatre pinzellades per a cada ús. En d'altres paraules, la part comuna està feta amb la visió residencial, i imposa mesures a tots: locals comercials, grans locals, terrenys... . Per exemple, una duració de contracte mínima de cinc anys en tots els usos, ¿quin sentit té?. ¿I si vols obrir un pop-up store (és a dir, un local pensat perquè cada quatre mesos canviï d'inquilí, perquè el turista vol canvis cada cop que puja)? Pel que fa al tema de la presumpció que l'inquilí és la part feble dins un contracte, pot passar al sector residencial, però no en un sector més professionalitzat. Per exemple, ¿si un propietari té unes oficines i les lloga a un banc del país, quina és la part feble? ¿O si li lloga al Govern? ¿O és un jubilat que té dos pisos amb el que complementa la pensió? Nosaltres el que demanem és una relació equilibrada. I cada ús té les seves particularitats.

–¿Quines tasques del dia a dia vol desenvolupar l'associació?

–Volem oferir als membres una sèrie de serveis conjunts. Per exemple, establir unes bones pràctiques a l'hora de fer contractes: aquestes clàusules utilitzeu-les, aquestes no que s'han canviat la llei... També volem oferir serveis d'assessorament. Quan un petit propietari té dos pisos, si té un dubte ha d'anar a l'advocat i aquest li cobra. Nosaltres li podem donar aquest servei. O potser podem fer un model de contracte, un contracte tipus. Que el puguin utilitzar grans i petits propietaris, i si hi ha un canvi legal, l'adaptem a aquest contracte marc. Paral·lelament, coses tan senzilles com comunicar la satisfacció de proveïdors. Tots els propietaris contracten pintors, empreses de manteniment, o d'altres. Estaria bé compartir opinions cara noves necessitats.

–¿Com veuen els propietaris l'obertura econòmica?

–El problema és que l'activitat econòmica que no està present al país i que és innovadora normalment té un requeriment de locals que no estan presents a Andorra. Per exemple, un laboratori potent o un casino. Normalment aquestes empreses no són propietàries de l'immoble, els suposa un esforç d'inversió brutal. El que fan és contactar amb un propietari amb local en arrendament, que els hi construeix, l'adapta i els hi lloga. Però aquí és on entrava la problemàtica de les mesures anticrisi, en què es podia avisar amb un mes de preavís. S'hauria d'haver acotat una mica. Perquè el que has aconseguit és que si puja un laboratori, no troba cap propietari que li ofereixi local. Perquè comences les obres i en qualsevol moment l'inquilí et pot enviar una carta dient: al final no ho tiro endavant. O al primer mes que s'instal·la et pot dir: o em baixes el lloguer a la meitat o marxo. Conclusió: aquestes empreses quan busquen locals no troben a ningú. Amb tot això el que vull dir és que quan es va prendre aquesta mesura s'estava pensant en una problemàtica determinada. Però has afectat a tothom. I el problema no és que ho has fet molts anys i finalment ho has tret. El problema és el precedent que has fixat. ¿Qui et diu que quan vingui una altra crisi no es tornarà a fer? Mesures d'aquest tipus, si mires a l'Europa continental, no s'han pres enlloc.

–¿Per tant la idea és fer-ho tot personalitzat a cada ús?

–O fer-ho més personalitzat o fer-ho més obert en segon quins camps. Hi ha dues maneres. Quan la realitat es mou tan ràpid o pots ser molt ràpid legislant i a mesura que t'arriben els ímputs ho vas adaptant, o fas unes normes clares, estables, adequades a cada ús i el que no tinguis clar, ho deixa-ho obert. Deixa a les parts llibertat de pacte. Sobretot en el camp comercial. En el residencial sí que s'ha de ser més protector.

–Hi ha qui pensarà que és una associació només per la defensa dels grans propietaris...

–Quan senten parlar de l'associació, la reacció natural de la gent és: ja estan els grans propietaris que volen defensar els seus interessos. Sí, és cert, però creiem que hi ha moltes coses on coincidim tots els propietaris, tinguin la dimensió que tinguin, i també amb els inquilins. El que hem de tenir clar és que si ells no es guanyen la vida, no ens la guanyarem nosaltres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.