• Elena Aranda destripa les estratègies editorials per maximitzar les vendes
• Augura que en breu el 80% dels llibres que es publiquin seran obres d'encàrrec

Aranda repassa a la Puça un exemplar d'Els ambaixadors: el manuscrit va passar per les seves mans abans de publicar-se Foto: TONY LARA

Perquè se'n facin una idea, el balanç anual d'editorials i llibreries es divideix en tretze mesos: els dotze naturals més la campanya de Sant Jordi, que es pot allargar una setmana i durant la qual es factura tant (o més) que en tot un mes normal. Vaja, que s'hi juguen tant que no es poden permetre el luxe d'arriscar, i molt menys de fallar. D'aquí que les (presumptes) novetats que proliferen com bolets pel Dia del Llibre (i rodalies) semblin totes tallades pel mateix patró i reprodueixin temes i trames de ganxo comercial provadíssim, mentre que els autors es repeteixen any rere any com en un dia de la marmota amb coartada literària. Tan decisiva és la campanya de Sant Jordi que les editorials –les de debò, és clar– comencen a preparar-lo amb 12, de vegades 18 mesos d'antelació. Es tracta de deixar el mínim possible a l'atzar, perquè tot i que hi ha lloc per a la sorpresa, per l'autor que contra pronòstic rebenta la banca amb un títol que el boca orella converteix en fenomen de la temporada, rarament aquesta loteria et tocarà precisament a tu.

¿Com s'ho fan, doncs, per minimitzar riscos i assegurar el tret? L'ordinenca Elena Aranda, lectora professional i experta en la cosa editorial –ella va ser l'encarregada d'examinar el manuscrit d'Els ambaixadors abans que sortís del forn, i imparteix un taller de creació literària per on han desfilat una vintena d'autors locals– ha accedit a destripar per nosaltres les estratègies de la indústria editorial (catalana, ep) per assegurar el tret. Un recurs clàssic és el llibre d'encàrrec. Amb una advertència que als més puristes –i als més ingenus– els semblarà quasi apocalíptica: «El 80% de les novetats editorials correspondran en breu a llibres d'encàrrec». És a dir, a productes dissenyats en un despatx amb l'objectiu de maximitzar les vendes. En fi.

El cas és que per no picar-se els dits les editorials, diu Aranda, treuen el nas per la finestra a veure de quin costat bufa l'aire, miren quins són els temes de rabiosa actualitat, i li encarreguen un llibre d'ocasió a un autor de la casa. És el que en l'argot se'n diu instant books. Això explica l'allau de novetats sobre el –ejem–procés sobiranista, el 1714 i el Tricentenari que ha inundat els últims mesos els aparadors. Just des que el Victus de Sánchez Piñol va obrir la veda. Amb el hàndicap que aquell títol fundacional «va deixar el llistó molt alt». Una variant de l'estratègia del llibre d'encàrrec és l'autor mediàtic: en aquest no cal que se li suggereixi ni el tema; el mediàtic ven gràcies a la marca que ha fabricat, perquè té un lector fidel –més aviat, captiu– que li comprarà el que sigui. La llista d'aquest apartat és interminable: Buenafuentes, Sardàs, Abadias, Punsets i tota la rècula de televisius que cada Sant Jordi passen religiosament per caixa, a veure què els cau. És clar que el que perpetra tota aquesta tropa té poc a veure amb la literatura: de fet, resumeix Aranda, «es tracta de llibres que paradoxalment no estan destinats a ser llegits, sinó a ser regalats». La tragèdia és que conformen un percentatge molt alt de les vendes totals de la jornada.

Els miracles existeixen

Una altra via per no enganxar-se els dits és desfilar pel rosari de fires que es fan i es desfan –imprescindibles les de Frankfurt, Bolònia, Londres i Madrid– per veure com respira el sector, descobrir si és possible abans que ningú els títols i els autors que estan donant la campanada en altres mercats, i negociar els drets per a la traducció. Es tracta habitualment de llibres d'un caràcter molt més literari que els anteriors, en què l'editor diposita certes expectatives comercials, que llança coincidint amb la marabunta de Sant Jordi per aprofitar l'embranzida i calibrar-ne el potencial, però que s'espera que tingui recorregut més enllà del Dia del Llibre. El fenomen Stieg Larsson, per exemple, es va gestar per aquesta via. És clar que per cada Larsson que dóna la campanada n'hi ha dotzenes que amb prou feines justifiquen la inversió i de qui mai no sentirem a parlar.

I hi ha per acabar els miracles: Aranda assegura que se'n donen, al sector editorial. Es refereix a la clàssica novel·la que l'editorial publica gairebé d'esma, sense cap expectativa, que apareix per Sant Jordi per pura casualitat i que per motius impossibles de preveure s'acaba convertint en el fenomen de l'any. L'exemple paradigmàtic és Soldados de Salamina, publicat el 2001 i que va catapultar un autor desconegut com aleshores ho era Cercas a la Champions editorial: Tusquets en va fer una primera edició de 5.000 exemplars, xifra que dóna idea de l'escassa confiança que tenia en la criatura. Doncs bé, cinc temporades, una sensacional campanya de boca-orella i una oportuna versió cinematrogràfica, Soldados de Salamina superava el milió d'exemplars. Rodó. I la prova –insisteix Aranda– que els miracles existeixen. Un altre miracle és el que el 2007 va protagonitzar Martí Gironell amb El pont dels jueus –ja saben, l'epopeia amb aires follletians sobre l'erecció del pont romànic de Besalú. Gironell encarna el que Aranda defineix com l'escriptor-marca, que escriu novel·les més o menys clòniques destinades a un lector lleial que vol que li donin més del mateix.

Amb aquests antecedents, ¿quins són els títols que aquest 2014 tenen tots els números per situar-se al top-ten dels més venuts? Pel que fa als autors internacionals, Aranda apunta «sens dubte» a L'analfabeta, l'últim producte de Jonas Jonason. En l'àmbit de la literatura catalana –que és el que domina– en la seva quiniela hi figuren cinc noms: Víctor Amela, amb Amor contra Roma; Care Santos, premi Ramon Llull amb Desig de xocolata; el radiofònic Gaspar Hernández (La terapeuta); Marta Rojals, que podria convertir-se –diu– en la sorpresa de l'any amb la seva segona novel·la, L'altra, i el mateix Gironell (El primer heroi).

Amb opcions per a Villaró i els seus Ambaixadors. ¿On queda, en fi, la literatura, enmig d'aquest sidral estrictament comercial en què s'ha convertit Sant Jordi? Aranda opina que entre la marabunta de llibres sempre és possible topar-s'hi el títol «que ni sabíem que existia, i que d'altra manera mai no hauríem descobert». Potser sí... si les llibreries no es limitessin a clonar els aparadors, que no és el cas. I és en aquesta remota esperança a què confiem la sort de petites meravelles com les Cartes mortes de David Gálvez. Dimarts en tornem a parlar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.