• Dissabte commemoren el Record Store Day al Transbord de la capital

Moldes, Vilella, Adánez i Pallarés són Madretomasa; en la imatge, el 2011 al Colors de Música escaldenc Foto: ÀLEX LARA

Que ningú no s'espanti: els Madretomasa de tota la vida –rockers, vitalistes, californians– tornaran. El que passa és que els ha donat per tastar el costat fosc de la cosa, comprovar com se les gasten allà a fora i els ha sortit Blackstone. O el que és el mateix, cinc temes nous de trinca –o millor, quatre més el bonus track, Summertime Somewhere– que parteixen de les essències rockeres de la banda però que exploren sonoritats fins ara inèdites i que el baixista Àlex Moldes defineix com «més country, més folk o, si es vol, més vaqueres». No es tracta d'una revolució estilística ni es dóna el cas que Fano Pallarés, Josu Adánez, Oriol Vilella i el mateix Moldes hagin vist la llum, no. El cas és que es van veure un dia amb quatre temes –I've lost my faith, Old, Room for everyone i Blackstone– que compartien tots aquesta deriva country, aquest toc més fosc, «i en lloc de grabar els temes que ja tenim rodats i que sabem que funcionen, ens vam dir: ‘Provem amb aquesta raresa'».

El bonus track, Summertime Somewhere és la torna del disc, una cançó rockera que va a la seva i que lliga amb el que ha sigut fins ara la trajectòria del grup. I que ho tornarà a ser, insistim-hi. El resultat és Blackstone, ja s'ha dit, el segon EP de Madretomada, que no és una rigorosa primícia perquè els temes ja els havien tocat en els dos únics bolos que han fet aquest curs, però que es presenta ara en societat: la cita és dissabte al Transbord de la capital (17 hores), i coincidint –no per casualitat– amb el Record Store Day, una mena de dia mundial de les botigues de discos que pretén conscienciar l'aficionat del perill imminent que amenaça aquesta espècie en extinció: només cal mirar al nostre racó de món, on només Transbord sobreviu amb una tenacitat i un heroisme dignes d'elogi. El dia que desaparegui, venen a dir ara Madretomasa, tot seran plors i laments, però per evitar que això arribi el que cal és comprar discos, i no piratejar-los: «Molts grups aprofiten el Reccord Store Day per publicar rareses i ajudar d'aquesta manera a les botigues de discos; nosaltres no tenim aquesta alta pretensió, seria ridícul, però potser aconseguim que algú entri a la botiga i en compri algun», diu Moldes.

El cas és que Blackstone pren el títol del quart tema del cedè: és el més alternaitu, el més contestatari, el més hippy del disc, el que es posa en la pell dels indis i retreu l'ambició irrefrenable de l'home blanc; el precedeixen I've lost may faith, escrita per Oriol Vilella i amb unes bases que beuen del rockbilly, i Old, el single del cedè, que firma i canta ASdánez i que segueix la mateixa onda. Es completa amb Room for everyone, la balada del paquet, obra de Pallarès i que en algun moment arriba a bluesejar. Un disc, en fi, de rara unitat formal i fins i tot conceptual, perquè no es tracta d'un grapat de cançons ajuntades amb calçador sinó tot el contrari. A més, les han passat pel sedàs d'una banda que va néixer quasi per casualitat i que tres anys després ha destil·lat un so personalíssim, una formidable presència escènica i que és, contra tot pronòstic, una de les més visibles del nostre (escarransit) panorama musical. ¿I el llarga daurada que anuncien des de fa no sé quantes llunes? Paciència, que tot arribarà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.