El periodista català firma exemplars del llibre, ahir a la Puça, en una presentació organitzada per EL PERIÒDIC Foto: ÀLEX LARA

AUTOR DE "SALVADOR PUIG ANTICH, CAS OBERT".

¿Un altre llibre sobre Puig Antich? Però, ¿no estava tot dit, sobretot després que la pel·lícula de Manuel Huerga establís la veritat del cas? Doncs resulta que no: el periodista Jordi Panyella (Barcelona, 1966) ha aconseguit a Cas obert el miracle de localitzar testimonis inèdits que aporten llum sobre el que va passar el 25 de setembre del 1973 al carrer Girona, número 70, de Barcelona. Demostren, per exemple, que el jove militant anarquista no va ser l'únic que va disparar, que el policia Anguas va morir probablement a causa del foc amic, i que tot el procés va estar manipulat des del principi per encobrir el nyap policial i amb un objectiu únic: castigar Puig Antich a la pena de mort. Va ser, en fi, l'últim executat a garrot vil de la història (negra) d'Espanya: el 2 de març del 1974. Fa 40 anys.

–¿Què era el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL)?

–Una organització anarquista i revolucionària, antisistema i anticapitalista, amb un component nacional i de lluita contra el franquisme, però sobretot obrerista i de classe. Per entendre'ns: si Puig Antich tingués avui 18 anys, seria un dels que de tant en tant crema contenidors pels carrers.

–¿Quin paper hi tenia, ell, al MIL?

–De ben jovenet simpatitza amb l'anarquisme, s'integra el 1972 al grup i forma part de la branca operativa, un comando armat que es dedicava a atracar bancs –ells en deien expropiacions.

–¿No tenia delictes de sang al currículum?

–En una ocasió la cosa se'ls va anar de la mà i van ferir d'un tret a un dels empleats d'una sucursal del Banco Hispanoamericano. Va ser el seu gran cop, i també el que va posar la policia en alerta. Eren molt joves i molt inexperts. Tant, que llogaven el cotxe que utilitzarien per atracar un banc... ¡amb el seu DNI! I la policia, és clar, els va prendre la matrícula de seguida.

–¿Per què el detenen, el 25 de setembre del 1973?

–Tenien una cita tres militants del MIL: Santi Solé, Xavier Garriga i el mateix Puig Antich. Resulta que Solé el deté abans la policia i el fan servir com a esquer; es pensen que no més s'ha de trobar amb un militant del MIL, se n'hi presenten dos, i a partir d'aquí l'operatiu policial fa llufa, es veuen superats per les circumstàncies, i es produeix el tiroteig final que li engiponen en exclusiva a Puig Antich.

–¿Anava armat, Puig Antich?

–Duia dues pistoles, però la policia va actuar de forma tan matussera que quan l'escorcollen només li'n troben una; l'altra la duia a l'esquena, i és la que acaba traient i disparant amb la intenció d'escapar, no de matar. I els policies, també, cosa que al seu dia va ser silenciada.

–¿Quin és el delicte concret pel qual el condemnaran al garrot?

–Assassinat terrorista, segons el codi penal militar. Però és que el MIL ja s'havia autodissolt el juliol anterior. Per tant, Puig Antich ja no formava part de banda terrorista. Una altra manipulació de la llei.

–La gran aportació del llibre són els testimonis inèdit. ¿Per què no havien parlat fins ara?

–Els trobo a partir de la causa, on surten amb nom i cognoms. Els advocats defensors de Puig Antich demanen que declarin, però el tribunal militar denega un per un tots aquests testimonis. Jo he anat a buscar els que fins ara no havien parlat, potser perquè se'ls considerava secundaris, i he tingut la sort de trobar-ne dos en la meva opinió decisius, que podien arribar a permetre una reobertura del cas davant del Tribunal Suprem espanyol.

–Som-hi, doncs: ¿el primer?

–El que al llibre –i al sumari– apareix sota el pseudònim de Valero, mosso que es troba present en el moment en què es fa l'autòpsia d'Anguas, el policia mort en l'operació, i que sosté que en el cadàver hi havia cinc trets...

–¿I què demostra, això?

–Segons la versió oficial, només dispara Puig Antich: quatre trets, tres dels quals impacten en el policia Anguas; per això l'autòpsia només parla de tres orificis de bala, per ajustar-se a la versió oficial. Però resulta que no va anar així. La policia també va disparar. A més, en l'autòpsia només hi va ser present un dels dos metges que la van firmar –el doctor Sánchez Maldonado– cosa que és una irregularitat flagrant.

–¿El segon dels testimonis clau?

–L'alferes Enric Palau, que feia la mili al jutjat militar número 3, el que va instruir la causa. S'hi encarregava de feines administratives, i va ser partícip de la manipulació del sumari quan la policia li ordena esporgar-lo de certs documents que desapareixeran del cos central. Palau recorda al llibre aquests documents, que provaven –sosté– que Puig Antich no havia sigut l'únic a disparar.

–Més testimonis inèdits: les dues infermeres –Margarida Jansà i Natividad Viguera– que van tractar Puig Antich al Clínic. ¿Quina rellevància tenen?

–Demostren que una prova de càrrec com ho és la confessió de Puig Antich és un muntatge policial: havia rebut un tret a la mandíbula, no podia ni parlar, però es presenten dos policies i el fiscal i surten de l'habitació amb una declaració de vuit folis. Elles sostenen que tenia la boca cosida i s'alimentava amb una canyeta, que no podia parlar, i que per tant aquella declaració era impossible.

–Els metges del Clínic que veuen el cadàver d'Anguas i que també afirmen que tenia cinc orificis de bala.

–Els doctors Barjau, Latorre i Munné; els dos primers apareixen gràcies al procés de revisió del 2005. Vanveure el cadàver del policia la tarda dels fets quan ingressa al Clínic. Munné el localitzo jo mateix, i tots tres testimonis lliguen amb el de Valero.

–L'últim: Garriga, el company de Puig Antich. ¡Que estrany, que no hagués parlat mai fins ara!

–És la seva vida: amic de Puig Antich des de la infància, vol evitar de totes totes convertir aquell fet en un espectacle. Si parla ara és amb la voluntat que es faci justícia.

–¿Estava teledirigida, la condemna a mort?

–El cas es planteja a les acaballes del franquisme, amb molta tensió entre els sectors més immobilistes i els més possibilistes, i en aquest context hi hem d'afegir la mort de Carrero Blanco en l'atemptat del 20 de desembre del 1973. Això fa créixer les ànsies de revenja i d'imposar un càstig exemplar. Per això crec que el cas Puig Antic és l'expressió màxima de la tirania del franquisme.

–¿Qui hi ha al darrere d'aquest acarnissament amb un militant de base d'un grupuscle anarquista ja dissolt?

–No hi ha una mà negra, sinó una confluència de factors: els errors de l'operació en què és detingut, amb la policia mirant des del primer moment d'encobrir aquell nyap i manipulant proves; la connivència de la justícia militar per escarmentar la societat, i també la política, en clau de les lluites internes del règim.

–En la seva opinió, Puig Antich, ¿va disparar, al policia Anguas?

–Sí. Una altra cosa és si el va matar ell; això no ho podem saber. Puig Antich no era innocent; però tampoc era culpable del delicte del qual se'l va acusar i condemnar, perquè no li van deixar demostrar que la seva no va ser l'única pistola que es va disparar aquell dia.

–¿No hauria sigut més fàcil pelar-lo in situ, just després del tiroteig?

–Ho van intentar, d'aquí la ferida a la mandíbula. I de nou quan arriben al Clínic i la policia es troba el cadàver del seu company; demanen al metge que els entregui Puig Antich.

–¿Per què el cas Puig Antich té més transcendència avui que fa 40 anys?

–Per desgràcia, va tenir més ressò l'endemà de l'execució que no abans: l'oposició organitzada al règim, l'Assemblea de Catalunya, no li va fer costat per la militància en un grup anarquista i a sobre, armat. No era dels seus. També és veritat que potser no s'esperaven que el franquisme s'atrevís a executar-lo. A partir d'aleshores, el cas ha anat creixent fins a convertir-se en sinònim d'injustícia, de revolta, d'atac contra Catalunya.

–¿Contra Catalunya, diu? ¿Es veia així, ell?

–Ell, a més, no tenia cap intenció de convertir-se en màrtir de res; ell el que volia era viure. Però el règim aprofita el seu cas per imposar un càstig exemplar. I és a partir d'aquí que el país el fa seu com a referent de llibertat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.