• L'homenatge a Verdaguer ara reprès arrenca el 2003 al camí de les Ordigues

El monòlit escaldenc, centre de la creu imaginària de Verdaguer i Campamà Foto: FAUST CAMPAMÀ

La cosa va començar el 2002, amb motiu dels homenatges a mossèn Cinto que es van prodigar aleshores amb motiu del centenari del poeta. L'artista conceptual Faust Campamà va ser un dels impulsors de l'acte amb què es va evocar l'heroica arribada andorrana del poeta, el 25 d'agost del 1883 per la banda de Setúria i amb tempesta inclosa. I va tenir l'ocurrència d'anar una mica més enllà amb Una creu de pedra el món. Potser el recordin: un ambiciós projecte que havia de connectar els quatre punts cardinals i dibuixar una imaginària i gegantesca creu amb epicentre a l'escaldenc camí de les Ordigues, on el juny del 2003 va plantar el primer dels cinc monòlits previstos: el tenen a la fotografia d'aquí al costat, un roc de granit de prop d'una tona de pes, que du gravada una esfera armil·lar, les coordinades de l'emplaçament i les dels deus quatre germans, i el lema del projecte, unes paraules del mateix mossèn Cinto extretes del Dietari d'un pelegrí a Terra santa que prefiguren, inspiren i justifiquen l'operació bastida per Campamà: «...la immensa creu que havia formada en la terra ab mos viatges».

N'hi havia d'haver quatre més: a Lituània, Algèria, Palestina i Cuba. Però aquell desplegament es va quedar aturat només néixer. I semblava que oblidat. Però no. Un decenni després, Campamà torna a la càrrega i sembla que aquesta vegada va de debò: amb el padrinatge de la Unesco, que hi ha involucrat la comissió nacional cubana, l'artista ja ha lligat lloc i data per a la segona de les fites. Serà al primer semestre del 2015, i a la Quinta de los Molinos, monumet nacional i parc botànic de l'Havana. Allí hi plantarà un altre monòlit que seguirà el patró de l'escaldenc: la mateixa inscripció –en català i en castellà– amb la mateixa esfera armil·lar i les coordenades geogràfiques de la Quinta i del camí de les Ordigues. Li podrien seguir ben aviat –fins i tot abans. Si les coses surten rodones– els de Lituània i Algèria. En canvi, augura Campamà que el Palestina costarà una mica més. Faltarà així un dels braços de la creu imaginària que Verdaguer va traçat pel globus amb els seus viatges, i que el van portar exactament fins a Cuba –com a capellà dels transports de la Transmediterrània que feien la línia d'Ulramar–, Lituània, Algèria i, naturalment, Palestina. Així que l'elecció d'aquests quatre emplaçament respon a una lògica verdagueriana i no –com podria semblar al primer cop d'ull– al caprici de l'artista.

La creu, a més, perquè Campamà és «probablement un dels símbols més antics de la humanitat», perquè «uneix pel centre extrems oposats», i perquè la interpreta com un símbol d'«interculturalitat on diferents cultures, races i religions s'uneixen en un missatge de pau i de fraternitat». De moment, l'artista ha aconseguit el requisit imprescindible per desencallar el projecte: enredar un dels quatre braços de la creu verdagueriana: «Sense l'autorització de les autoritats locals per ubicar-hi el monòlit era absurd plantejar-se anar més enllà. Amb aquesta complicitat assegurada, ara entrem en una nova fase, que és la d'obtenir el finançament». Val a dir que les quatre pedres es gravaran al taller de l'artista, que seran sensiblement més petites que l'escaldenca i que des d'aquí s'enviaran al seu destí definitiu. Diu Campamà que en l'origen de tot plegat hi ha la voluntat de retre homenatge a l'autor de Canigó però no a través del camí trepitjadíssim de la seva poesia sinó del seu dietari de pelegrí. I que l'impuls final per emprendre aquest viatge el va trobar en dos versos de Martí i Pol: «Posem senyals de pedra pels camins,/ senyals concrets, de fonda plenitud». Com veuen, molt poètic, tot.

Per a més informació consulti l'edició en paper.