• Claude Benet dóna notícia dels cadàvers de dos homes assassinats d'un tret al cap en el trajecte cap a Andorra H Els esquelets van ser localitzats prop d'un camí de l'Arieja que condueix a Fontargent

Foto: EL PERIÒDIC

¡Ai, la llegenda negra dels passadors! Quan semblava que sobre aquesta matèria tot estava dit i redit i que difícilment sortiríem del recompte que Sala Rose i Garcia-Planas fan a El marqués y la esvástica –segur que ho recorden, perquè n'hem parlat aquí en més d'una ocasió: aquesta desena de fugitius morts de camí cap a Andorra documentats en quatre operacions diferents– va i Claude Benet, qui si no, ens posa sobre la pista de dues víctimes més del costat fosc.

Resulta que l'autor de Guies, fugitius i espies va rebre el novembre del 2012 avís d'un dels informadors de l'Arieja amb qui havia contactat quan preparava la monografia. Que hi anés de seguida que tenia unes fotografies que havia de veure. I la sorpresa va ser grossa quan va veure el material: les imatges mostraven els esquelets apilonats del que després van resultar ser dos homes, semiocults sota unes roques a un centenar de metres d'un camí de muntanya a una hora de la frontera andorrana. Els dos cranis presentaven sengles forats de bala, i els investigadors de la gendarmeria francesa que van retirar les restes van trobar dintre d'un dels cranis una bala del calibre 9 mil·límetres, «molt habitual a l'època», diu Benet, mentre que els ossos de les cames de l'altre home van aparèixer trencats. També van recuperar part de les botes d'un d'ells, amb la santa sort que s'hi podia llegir la marca: va resultar que es tractava d'un parell de botes fabricades a Tolosa per una casa que als anys 30 i 40 subministrava material a l'exèrcit francès. Per confirmar encara més la datació, associat a les restes també hi va aparèixer una moneda francesa del 1943.

Per a Benet i el seu informant, que han tingut accés a les fotografies de la troballa, no hi ha dubte: es tracta de dos fugitius a qui per algun motiu el guia va liquidar a mig camí, quan tenien Andorra a una hora: «Si haguessin continuat per aquell camí, haguessin anat a espetegar a la banda de Fontargent, un punt d'entrada habitual de fugitius i contrabandistes», sosté. Les restes ossies, analitzades a l'institut de medicina legal de Tolosa, corresponen a un home adult d'entre 40 i 50 anys, i a un adolescent. Pare i fill, especula Benet, que dibuixa la següent escena: «El noi devia caminar amb dificultats, degut a la ferida, fins que va dir prou; el guia el va comminar a seguir endavant, el pare va fer costat al noi i el guia els va pelar tots dos». Els cossos els va mig amagar sote unes pedres, i aquí s'han conservat els últims set decennis, fins que l'estiu del 2012 un grup d'estudiants alemanys de medicina que practicava senderisme per la zona hi va anar a espetegar. «Vam tenir la fortuna que tenien nocions d'anatomia, i per això van veure de seguida que es tractava de restes humanes; com que es troben relativament a prop d'un sender, és fàcil que les trobessin abans altres excursionistes però que es pensessin que eren restes d'animals», especula Benet.

Els prefectes fan l'orni

El cas és que el descobriment dels dos cossos ha passat desapercebut a l'Arieja. I si Benet ha decidit fer-ho ara públic és perquè ni el prefecte d'aleshores ni l'actual han atès la seva petició de deixar que experts en ADN estudiïn les restes per determinar-ne l'origen: «No hem obtingut resposta ni fent-los arribar la petició a través de l'ambaixada. Trobo que és d'una enorme insensibilitat, sobretot aquest 2014 que s'omplen tant la boca amb el centenar de la Primera Guerra Mundial», rondina Benet. La mala sort és que amb les restes no es va recuperar cap document que permetés identificar els dos homes. Però fins i tot per a això té Benet una hipòtesi més o menys plausible: un altre informant seu, André Trigano, alcalde de Pàmies i ell mateix refugiat breument a Andorra durant la Segona Guerra Mundial –uns mesos en què va coincidir, per cert, amb el cantant i actor Serge Reggiani– recorda dos fugitius, pare i fill, que van marxar en certa ocasió de la zona de Pàmies i que mai no van arribar a Andorra, la seva destinació. Eren dos jueus anomenats Schwabb. ¿Tenen alguna relació els Schwabb amb els dos cossos apareguts ara? «Si no podem analitzar les restes, mai no ho sabrem», es lamenta Benet, que se'n fa creus de la indiferència mostrada pels prefectes en aquest afer: «Sembla incongruent llançar la casa per la finestra pel centenari de la Gran Guerra i a la vegada negar-se a analitzar possibles proves d'interès històric sobre un capítol tan sensible de la Segona Guerra Mundial com ho és el dels fugitius».

En qualsevol cas, es tracta de les primeres proves documentals de la llegenda negra dels passadors –descomptat el muntatge de què va ser víctima (¿o instigador?) Eliseo Bayo a Reporter. Si és que les fotografies, avui en mans de la gendarmeria, arriben mai a desclassificar-se. Com el lector recordarà, una de les aportacions de Sala Rose i García Planas en aquest obscur capítol és que hi posen una mica d'ordre i concert amb el balanç sobres les «matances» de fugitius que van tenir lloc de camí cap a Andorra –o a Andorra mateix. Als autors d'El marqués y la esvástica els sortien una desena de morts en quatre operacions diferents: els dos matrimonis belgues que Joaquim Baldrich afirmava haver vist semicolgats per la neu a l'Estany Negre, víctimes de dos passadors aragonsos que es deien –quedin els seus noms per a la nostra crònica de la infàmia local– Mulero i Trallero; així com Jacques Grumbach, jueu, diputat socialista i director del diari Le Populaire a qui el guia, el també aragonès Lazare Cabrero, va pelar d'un tret al clatell en un cas pel qual va ser jutjat a Foix el 1953. Jutjat... i absolt per falta de proves, tot i que Cabrero va admetre haver mort Grumbach al·legant que l'home havia quedat malferit d'una cama a conseqüència d'una caiguda i que tenia consignes superiors d'eliminar els fugitius que entorpissin l'expedició per evita que caiguessin amb vida en mans de les patrulles alemanyes.

El cas de Grumbach l'han explicat amb pèls i senyals tant Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat) com Francis Aguila (Les cols de l'espoir). El balanç de la llegenda negra el completen les tres noies jueves que l'escaldenc José Bazán (Jo, un nen de la guerra) recorda que van ser recuperades, mortes, a la Vall del Madriu, entre e l 1942 i el 1943, i enterrades al cementiri d'Escaldes, i el cas del matrimoni Allerhand, Gustave i Ida, jueus francesos que el setembre del 1942 van sortir d'Ussats les Bains i de qui mai se'n va tornar a tenir notícia. Ho explica també Calvet.

La llegenda negra –el revers de l'epopeia dels passadors– s'alimenta com es veu més de records que no de documents fefaents. Per això és tan important, per no dir miraculosa, l'aparició de restes ossies com les del cas que ens ocupa. A banda de les que integren el llistat oficial recontruït per Sala Rose i Garcia-Planas, Benet hi afegeix del seu compte les víctimes no de la cobdícia o la mala fe dels passadors de torn, sinó de la muntanya –el fred, el torb i l'esgotament– com ara el tinent Charles Peacock, aviador aliat també malferit que va preferir despenjar-se de l'expedició per no posar en perill les possibilitats de supervivència del grup; els seus companys van refer les passes l'endemà, però no el van saber localitzar. També hi col·loca els dos militars canadencs desapareguts amb Eloise, la misteriosa agent de qui reconstrueix part de la trajectòria a Guies, fugitius i espies, i en fi, la mitja dotzena llarga de morts a la muntanya –aquí compta tant fugitius com contrabandistes–que consten al registre de defuncions de Canillo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.