• El pintor català exposa fins al 15 de juny al Park Hotel la sèrie 'Mirades'

Obres sobre paper de la sèrie Mirades, on la dona és la protagonista absoluta Foto: ÀLEX LARA

Diu Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968) que va aprendre l'ofici al taller de litografia del seu pare, per on desfilaven les patums de l'art català del moment, i que en certa ocasió, el recentment traspassat Subirachs li va dir al «nano» –que era ell– «Hauries de geometritzar més l'obra». El nano diu que no li va fer cas, perquè cada mestre que passava pel taller li deia la seva i si hagués fet cas de tots, hauria acabat convertint-se no en un autor, sinó en la barreja de molts. És una manera de veure les coses, perquè al final resulta que, observant les senyores de Lourenço, de seguida et venen al cap uns quants noms de bandera, des de Modigliani fins a Tamara de Lepmpicka, Gris i, és clar, el mateix Subirachs, perquè el nostre home d'avui geometritza, i molt. Per no descuidar-nos la il·lustradora Eva Armisén, que juga potser en una altra lliga però que guarda un parentiu notable parentiu formal i conceptual amb Lourenço.

Art al Set l'ha portat de nou, aquesta vegada al Park Hotel de la capital i no amb els paisatges mediterranis de la seva estrena andorrana, el 2010, sinó amb dues sèries, Walking i sobretot, Mirades, que tenen poc a veure abm aquella dèria paisatgística. Un gir temàtic voluntari, perquè l'autor corria el risc, diu, de quedar definitivament encasellat en el subgènere mediterrani, «i això sí que no». El resultat són unes senyores que dormen, flirtegen, s'amaguen, pregunten, insinuen, busquen i, és clar, miren. Una mena de plasmació plàstica d'aquella cançó de Sabina que acaba de forma estupenda: «Hay mujeres que ni cuando mienten dicen la verdad». És clar que les senyores de Lourenço poden ser moltes coses, però no ens les imaginem capaces de mentir: són dones modernistes, esportives, netes i vaporoses, futures esposes de banquer, per entendre'ns, que en lloc de caminar, leviten, i que en lloc de dormir, somien.

Diu que li interessa el secret de la mirada, en el sentit que la mateixa mirada que a un el captiva a l'altre el deixa indiferent. I té raó. El cas és que és difícil abstreure's al magnetisme que destil·len les seves criatures, que no són –adverteix– dones concretes, sinó un concentrat de la seva visió de, ejem, l'etern femení. Al costat de Mirades, la sèrie Walking explora tot un altre univers conceptual: mutituds que trafeguen pels carrers de qualsevol ciutat contemporània, com un exèrcit d'anònimes formigues (camí del sol, i per les rutes amigues...) La cosa curiosa és que el resultat és igualment decoratiu. Perquè la pintura de Lourenço és essencialment decorativa: no és casualitat que la seva carrera agafés volada internacional a partir dels posters que il·lustrava per a cert editor. I sigui dit, que consti, sense cap intenció pejorativa. Al contrari: avui que tant abunden els que tenen l'alta pretensió de salvar el món a través de la pintura, està bé que vingui un i s'acontenti a convertir-lo només en un lloc més agradable.

Per a més informació consulti l'edició en paper.