Foto: EL PERIÒDIC

Han hagut de passar quatre temporades perquè Editorial Andorra reprengui la col·lecció Hedra de poesia. L'últim que s'hi va enfilar –ho recordarà el lector– va ser Manel Gibert, amb Blaus a la deriva. El vers no ven, això ho sap tothom; però tampoc la novel·la ven gaire més –si no surts a la tele o no escrius un patracol sobre el 1714– i les editorials s'hi arrisquen. Amb el punt afegit que els últims mesos ha circulat sotto voce Repetició i diferència, poemari inèdit de Toni Caus que vindria ser a la lírica nacional el que les Cartes mortes de David Gálvez a la novel·la, sense que cap dels nostres espavilats editors s'hagi donat per al·ludit. Com si de petites obres mestres com aquesta se'n trobessin cada dia a la bústia. En fi, que si recordem avui aquestes evidències és amb motiu d'Estones d'atzar, el nou recull de la tarragonina Ester Suñé (la Fatarella, 1980) amb què Editorial Andorra reprèn la col·lecció Hedra. Potser li soni el nom al lector perquè Suñé ja va debutar el 2008 aquí mateix amb Esperit de llima. Doncs ara hi torna amb un volum que té poc de recull perquè frega les 90 pàgines i està gestat escrit amb una poc comuna unitat conceptual. Ras i curt, a la poeta el que li preocupa és l'atzar «Crec fermament, a curt i a llarg termini, en la llestesa de l'atzar»– i abans d'excriure-li tot un poema al Sr. Atzar en persona –«No t'estiguis de passar, he preparat cargols a la llauna per dinar perquè et quedis més estona»– s'encomana a uns quants que en saben un niu, d'aquestes coses: Joaquim Llorente, per començar –«La sort és l'atzar aprofitat»– i Pi de la Serra, per continuar – «A l'ombra d'una palmera que hi ha al carrer de l'atzar, ha passat la primavera perseguida per la mar». Un poeta que no tingui toc personal no és poeta: és un que ajunta versos; doncs Suñe té el foc, com Viggo Mortensen a La carretera, i l'administra sempre ben embolicat en generoses dosis d'ironia, al darrere sempre de l'efecte sorpresa. En ocasions li surt rodó, com a Fugida – «Però Murphy també va venir. Érem tres, passejant per una ciutat freda i colpidora com les nits ertes que no alimenta ningú». D'altres s'hi acosta molt, però molt – «Ara balles a diari com un Fred Astaire l'enrevessada dansa de la permanència» (Alteració), i en altres, finalment, un últim vers salva tot el poema –«En algun moment em vaig despistar»: (Revelació). Estones d'atzar és una cosa rara, un miracle en el nostre escarransit i, ejem, previsible món editorial. La llàstima és que, a aquest ritme, haurem d'esperar fins al 2018 perquè Editorial Andorra hi torni.

Per a més informació consulti l'edició en paper.