• Cultura negocia amb Carmen Cervera un espai per exposar al país fons de la seva col·lecció

Foto: TONY LARA

N'hi ha que es pensaven que aquests saraus (diguem-ne) artístics eren cosa del remot passat liberal –¿se'n recorden?–, de quan per aquí dalt lligàvem els gossos amb llonganisses. Doncs no. El ministre de Cultura, que porta l'afer «personalment», va treure ahir la vareta de prestidigitador i va fer un públiques les negociacions per obrir al nostre racó de món un «espai exclusiu per a l'exposició d'obres de la col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza». El «projecte» –perquè de moment és només això: un projecte en estat embrionari, segons el mateix Esteve– preveu dues exposicions anuals amb obres procedents «de l'ampli fons d'art de la baronessa». Les obres les cedirà la Fundació Thyssen mentre que el Govern n'assumirà la «gestió», i s'exposaran –si tot arriba a bon port– en un espai concebut expressament per a encabir-hi els fons de Carmen Cervera. Segons el ministeri, «les dues parts han visitat possibles locals en vistes a la instal·lació de l'espai»... amb una condició imposada pels representants de la baronessa: que s'ubiqui al nucli urbà que conformen la capital i Escaldes.

I això és tot. Naturalment, el ministeri s'ha assegurat el titular del dia però ha furtat al ciutadà el tall de la informació. Assenyaladament, el contingut de les dues exposicions anuals previstes: ¿procediran les obres que recalaran a Andorra de la col·lecció de pintura internacional de Carmen Cervera que s'exposa al Museu Thyssen de Madrid, al costat de la col·lecció Thyssen de debò? ¿De la de pintura andalusa i espanyola dels segles XIX i XX del museu Carmen Thyssen de Màlaga? ¿Del conjunt de pintura catalana que des del 2012 s'exposa al Museu Nacional d'Art de Catalunya? Ja hem vist que tampoc se sap el local –i sobretot, el barri– a qui li tocarà la grossa, ni molt menys quan està previst que aquest visionari projecte sigui una fefaent realitat, ni quina serà la vigència del conveni, ni les condicions de la cessió –¿gratis et amore, com li agrada dir a Antoni Morell? ¿O mitjançant lloguer?– ni sobretot, sobretot, quant li costarà tot plegat a les arques públiques.

Queda també pendent d'explicació la gestació del projecte, que no constava en cap –ejem– full de ruta que pogués tenir el ministre per a l'actual legislatura: ¿ha sigut una iniciativa de la baronessa, o va ser el ministre Esteve, qui va ensumar l'oportunitat i va contactar amb Carmen Cervera? Tot plegat té una certa importància, sobretot perquè els recursos de Cultura són com és notori limitats i caldrà veure com aquesta nova aventura afecta els projectes de legislatura efectivament en curs: des del Museu de la Ràdio a Encamp fins a les exposicions amb els fons d'origen andorrà avui propietat del MNAC i de les Pageses d'Andorra –ja saben, el carbonet que Picasso va dibuixar l'estiu del 1906 durant la seva estada a Gósol i que el ministeri –per mediació de la historiadora catalana Conxita Boncompte– pretén exposar a casa. En fi, també seria congruent amb la política de transparència que practica el nostre Govern conèixer els motius de la bona voluntat de la baronessa, més enllà de la fórmula de cortesia a què el ministre va recórrer ahir: «Carmen Cervera ha manifestat l'interès que el públic andorrà i els visitants puguin gaudir de els seves obres, atesa la seva vinculació amb el país».

En fi, que s'acosten mesos molt prometedors, perquè feia moltes llunes –Museu del Tabac de banda– que no teníem la possibilitat de tenir per aquí dalt obres com les que s'intueixen que poden recalar a Andorra si el conveni prospera. Perquè se'n facin una idea: a Madrid s'exposen teles de Brueguel, Van Dyck, Canaletto i fins i tot de Goya, així l'impressionisme, les avantguardes i el milloret del segle XX; a Màlaga, pintura costumista espanyola (Zurbarán, Madrazo, Regoyos, Romero de Torres, Zuloaga...), i a Barcelona, Casas, Fortuny, Rusiñol i Amat, entre els catalans, i Nolde, Grosz i Kirchner, entre les patums internacionals. Vaja, que com que somiar és gratis, fins que el ministre i la baronessa tanquin les negociacions poden jugar a les quinieles o escriure la seva carta als Reis. Tot i que al ritme de dues mostres anuals, en uns pocs anys podrem veure de tot. N'hi ha per somiar, ¿no? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.