• Calvente torna deu anys després a la pintura amb la sèrie ComunicAR-TE, fins al 13 de juny al Mama Maria

Calvente posa davant de dues de les peces que exposa fins al 13 de juny al Mama Maria Foto: ÀLEX LARA

Feia deu anys que l'Ángel Calvente pintor no trepitjava una galeria, cosa estranya perquè en canvi l'escultor que porta a dintre s'ha prodigat amb certa regularitat. Coses dels artistes. Doncs aquesta mena d'exili s'ha acabat per obra i gràcia de Toni Cruz i el Mama Maria, que continuen lluitant contra els elements i aposten heroicament pel talent de casa, que avui ho té francament magre per exposar si no et toca la grossa veneciana. Per exposar de veritat, s'entén: és a dir, una sèrie amb cara i ulls concebuda expressament per a l'ocasió, de forma unitària i sense haver de compartir espai, que a partir d'un cert moment empipa que et tractin com si acabessis d'arribar. Doncs tot això és possible gràcies a Cruz, aquest home de vocació múltiple –empresari, escultor, galerista– que s'està convertint en l'últim reducte d'una vella guàrdia que encara té moltes coses a dir.

Fins fa quatre dies va ser Francisco Sánchez i ara és Calvente. I amb ComunicAR-TE, sorprenent, estupenda, quasi sociològica sèrie que s'ha tret de la màniga i que –ho diu ell mateix– reflecteix ¿implacablement? el pas del temps: «Els anys et fan madurar, no és cap descobriment; en el meu cas m'han fet més reflexiu, m'han convençut que potser no cal ser tan espontani». Així que ha parit un personatge –el calb que tenen aquí al costat: l'impertèrrit, no el bronques que va buscant merder per tots les teles– a qui augura molta més vida i que encarna aquesta postura quasi zen que per a sorpresa de molts ha adoptat Calvente instal·lat en l'edat madura: «Sempre hi ha un paio que et busca les pessigolles; es tracta d'ignorar-lo, de conservar l'ataràxia encara que tot el que t'envolta trontolli».

Això, d'una banda; de l'altra, Calvente convida a reflexionar sobre la incidència que el gadget contemporani per excel·lència –l'smart phone– influeix en les nostres vides, modificant les formes de comunicació i sobretot, de relació seculars: «¿Qui no ha experimentat una sensació estranya quan, assegut en una taula, un dels comensals treu el mòbil i es posa a mirar un vídeo de Youtube?» Calvente no ho condemna; al contrari: sosté que els humans «mai no ens havíem comunicat tant com avui». El que passa, conclou, és que hauríem de parar-nos a pensar en les conseqüències: ¿hi sortim guanyany, quan dos nois prefereixen whatapejar amb els amics que disfrutar d'una tarda d'excursió? Ell ho planteja i és a l'espectador a qui toca buscar la resposta, si és que en té.

Formalment, en fi, Calvente s'ha encomanat al mestratge de Lleonard, de qui arriba a versionar sengles estudis –La batalla d'Anghiari i Perfil d'un soldat: els tenen aquí dalt– i ha prestat una major atenció a la composició, amb fons molt nets i una figura amb molt de volum que delata, sospita, la seva essencial vocació d'escultor. En fi, que al Mama Maria els espera un altre Calvente, tan introspectiu com sempre però amb un to potser més amable, menys agressiu, que busca –diu– la interacció amb l'espectador, i que continua bastint un personalíssim, oníric i molt coherent oceà d'imatges. El de ComunicAR-TE és Calvente, sens dubte; però és un Calvente que ha escapat (per fi) dels humans en autoconstrucció estil Aliens –dels quals encara n'exposa algun germanet a la galeria. I un consell final: per veure l'exposició, apaguin el mòbil.

Per a més informació consulti l'edició en paper.