• La productora Imminent s'estrena amb ?Nick', que es roda fins a fin de mes en localitzacions íntegrament nacionals

Elisabeth Terri, Molly Malcolm, Cooper Crafar i el director de Nick, Josep Pozo, ahir en la presentació del rodatge Foto: ÀLEX LARA

Sap per ventura el lector quants llargmetratges s'han rodat en aquest racó de món nostre en el que portem de mil·lenni? Exactament dos: Centenari, d'Antoni Ribas, el 2002, i –ejem– El secreto de los 24 escalones, de Juan Lapeira, el 2011. Totes dues pel·lícules, avui justament oblidats. Ah, sí, i Diplomat Kuroda, aquell Bond japonès que el Govern d'aleshores –ens estem remuntant a l'interregne de Jaume Bartumeu– va presentar amb tot el rebombori i del qual mai més no n'hem sabut res. No busquin més, perquè no hi ha res més. El panorama encara és més desolador si ens posem a buscar un llarg rodat aquí dalt i per una productora local.

Doncs això està a punt de passar a la història perquè Imminent, la productora amb seu a la capital que el director lleidatà Josep Pozo va obrir ara fa dos cursos, roda des de demà i fins a fi de mes Nick, un drama amb rerefons fantàstic amb guió del mateix Pozo –que exerceix d'home orquestra: també s'ocupa de la direcció i de la producció– protagonitzat per Cooper Crafar, actor de 13 anys i veí d'Anyòs que debuta al cine en el paper d'un jove anglès que arriba de rebot en un poble que s'assembla sospitosament a Ordino, on la seva germanastra –Margret, en un paper que interpreta l'actriu nord-americana Molly Malcolm– exerceix fa de policia. El cas és que Nick presencia tot just arribat al país un doble assassinat –dos turistes de res– però amb els seus antecedents –expulsat de l'internat per posar en perill els seus companys– i la seva «excessiva imginació», Margret no acaba de tenir clar si el bo de Nick diu la veritat o li està prenent el número.

Una combinació, diu Pozo per entendre'ns, entre Winter's Bone i Déjame entrar i dirigit a tots els públics, que es distribuirà als mercats internacionals gràcies a l'acord firmat amb la companyia Montecristo International de Nova York –«Un miracle», admet el director/productor/guionista, perquè el projecte encara és a la panxa del bou: «Això vol dir que hi han vist possibilitats comercvials i ens dóna molta confiança»– i que Pozo vol tenir enllestida per presentar-la a la pròxima edició del festival de Sitges. Nick és, per dir-ho en les seves exactes paraules, «un producte andorrà rodat en anglès i destinat al públic internacional», aixecat amb 350.000 euros aportats pel capital privat i també de recursos propis. Un pressupost reduïdíssim –per fer-nos-en una idea, el cost mitjà d'una pel·lícula espanyola va ser el 2012 d'1,8 milions– però amb el qual Pozo està convençut que es pot rodar un producte «viable» amb uns mínims, això sí, de qualitat, i sempre que es tingui una bona distribució –que és la que assegura l'acord amb Montecristo. ¿Com s'ho farà Pozo per aconseguir el miracle? Retallant l'equip al mínim –en total, 25 persones, inclosos tant l'apartat tècnic com l'artístic– i rodant a marxes forçades: 18 dies en lloc de les 4 o 5 setmanes habituals. I tot, en localitzacions del país: l'Aldosa, Anyòs, Canillo i sobretot, sobretot, la pleta del Riu a la vall d'Incles, que ha robat el protagonisme que com a escenari natural inicialment havia de tenir Ordino «perquè el projecte necessitava neu i la vall d'Incles és perfecta».

i després, ‘solos' / El (suposat) assassinat del qual és testimoni Nick és l'eix argumental de la pel·lícula, sí, però del que en realitat li interessa parlar-nos al director és de la soledat, «perquè tots l'experimentem en algun moment de la nostra vida, per molt que estiguem envoltats de família i amics». I és per això que el personatge de Margret és una dona –diu Malcolm– «solitària i independent, feliç de viure sense lligams en un poble on mai no passa res». Un panorama diguem-ne idíl·lic que se'n va en orris quan Nick aterra en aquest món aparentment fora del món. El contrapunt a l'escepticisme i a la misantropia de Margret el posa Claire, personatge que interpreta l'actriu catalana Elisabeth Terri, que s'estrena amb Nick en el llargmetratge. Com Pozo, per cert, director de llarga trajectòria però que fins ara s'havia prodigat en el món de l'animació: ell és el director de dues de les produccions espanyoles més ambicioses (i premiades) dels últims temps: El Cid (2004) i Donkey Xote (2009). Claire és també policia, com Margret, amaga un passat dolorós i no es refia de ningú, però –diu Terri– «creu que la història de Nick s'ha d'investigar, però molt estranya que sembli».

El cas és que el personatge que interpreta Crafar és el centre de la rama. Tot un repte per a un actor que fins ara només havia participat en un curtmetratge –Private Kingdom, produït també per Imminent– i a qui Pozo va descobrir en un càsting: «Em van convèncer el seu aspecte i la seva naturalitat». Afirma Cravan que ell i el seu personatge s'assemblen com un ou a una castanya –«No tenim res a veure, per sort»– admet que ha arribat al cine per casualitat, després de tastar el teatre i el muntanyisme, però ara que ho ha privat aspira a repetir. Completen el repartiment el nord-americpa Timothy Gibbs i la catalana Melina Matthews.

El millor de tot pegat és que Nick és només el començament d'una ja veurem si llarga amistat, perquè Imminent té un altre llarg en perspectiva: Solos, aquella peli tirant a gòtica i amb joc de rol a dintre que tindrà l'edifici de Sud Radio com a escenari principal i que es rodarà si tot va bé al setembre. Però, ¿per què, a Andorra? «Aquí s'hi han fet molt poques coses; és veritat que la logística és inexistent, no hi ha empreses ni tècnics del sector i la duana és un problema; però creiem que el que passa és que no s'ha intentat. Ens hem proposat obrir la porta, aplanar el camí, aconseguir que Andorra sigui un lloc on es pugui produir cine aprofitant les estupendes localitzacions. I des del convenciment que el cine és probablement la millor forma de vendre un país. També Andorra». Així que ja ho saben: silenci, que es roda.

Per a més informació consulti l'edició en paper.