El compositor i cantant barceloní frega el mig milió de followers a Twitter (@antoniorozco), tants com a Facebook Foto: EL PERIÒDIC

CANTANT, OMPLIRÀ AQUESTA NIT EL PRAT DEL ROURE AMB "DOS ORILLAS"

Un decenni, quatre discos i uns quants centenars de milers d'exemplars després del seu debut al nostre racó de món –el 2004, a la festa major de Sant Julià– torna Antonio Orozo (Barcelona, 1972), aquesta nit al Prat del Roure escaldenc, en el plat fort, fortíssim, de Colors de Música, i amb quasi tot el paper venut: amb prou feines queden un centenar d'entrades a la venda, així que el ple de les grans ocasions es veu a venir. Ens portarà la versió íntima de Dos orillas, disc acabat de sortir del forni que l'ha tornat als primers llocs del rànquing –bé, el disc i el fitxatge com a coach pel programa La Voz. No sé vostès, però el que és jo, sento Orozco i em poso a cantar: «Devuélveme la vida, recoge la ilusión...»

–¿Què ha canviat en aquests deu anys?

–Sobretot l'experiència, que definitivament és un grau. M'he passat deu anys treballant a pràcticament tots els països de parla hispana, he tingut moltes oportunitats de conèixer grans músics i m'han aportat molt a l'hora de forjar-me com a compositor i com a intèrpret. I la diferència, sobretot a l'escenari, és important.

–Sovint l'experiència creix en la mateixa proporció que decreix l'energia, l'entusiasme i l'espontaneïtat dels inicis...

–La veritat és que el 2003 vam ganyar un premi Ondas al millor directe, i crec sincerament que el nostre directe és avui molt millor que el d'aleshores: ¡cent vegades millor! En aquesta gira tenim dos formats. Ocean's Club, per a escenaris a partir de 3.000 espectadors, i l'Único, dissenyat per a espais més reduïts...

–...com el Prat del Roure.

–Efectivament. És un concepte diferent, mai abans vist, molt més obert a la improvisació i que no us deixarà indiferents. Us ho garanteixo: no és només un concert: hi ha música, hi ha teatre, hi ha cine... Un còctel únic, i per això li hem posat aquest nom.

–Ho comprovarem aquesta nit. A veure: quan es diu que amb Dos orillas torna l'Orozco d'El principio del fin... ¿va amb mala idea?

–Ho deu dir algú que no m'estima gaire, perquè tenim l'agenda farcida de concerts i més aviat sembla que teniu Antonio per a estona. Deixem-ho en un altre principio del comienzo...

–¿Més del mateix?

–Doncs no. Hi ha una diferència brutal quant a composició, per les influències que he absorbit aquests anys que he viscut amb un peu aquí i l'altre a l'Amèrica Llatina; es nota que treballo amb productors internacionals i l'hem encertat en les composicions. D'aquí les bones crítiques, que sempre s'agraeixen.

–En moments com l'actual, els 30 euros de l'entrada piquen. Però és que a sobre, omplirà. Té mèrit.

–Té mèrit; sobretot, que hàgim tingut la capacitat de continuar durant deu anys i que avui estiguem oferint un producte completament diferent. Òbviament serà el públic qui tindrà l'última paraula, però nosaltres hi hem posat tota la passió i tots els ingredients perquè així sigui. De fet, feia anys que perseguia aquest bolo a Andorra, i ara que per fi ha arribat espero de debò que sigui un èxit.

–Es troba en un moment dolç: com el millor Barça de l'era Guardiola, que allà on anava, arrasava. Però, ¿està preparat per a les vaques magres, si mai arriben?

–Arribaran, no ho dubtis, perquè aquest ofici nostre és cíclic. Ara bé, com a músic em fa molta gràcia quan em parlen de crisi perquè no recordo ni una sola etapa de la meva vida artística que no hàgim estat en crisi. La veritat és que no em preocupa, perquè no hem deixat mai de treballar, aquests últims deu anys, i hem format una banda molt compacta. Si han de venir les vaques magres, que vinguin... Però a poc a poc, si pot ser.

–Ha dit i redit que Dos orillas és el seu disc més autobiogràfic. ¿Per exhibicionisme?

–Segurament és per... teràpia. Crec que aquest disc està format per milers de coses que no vaig saber dir en el moment que les hauria d'haver dit. Però com li passa a qualsevol mortal, ep. En fi, que la música com a teràpia és molt recomanable: sé del que parlo.

–Shakira versiona Boig per tu, el gran hit de Sau: ¿s'atreviria a cantar en català?

–És que ja ho he fet: vaig versionar Tendresa, de Lluís Llach.

–Doncs, ¿repetiria?

–Per descomptat. El que passa és que tinc un accent que no és gaire acceptable, a oïdes dels catalans...

–¿No em digui que l'han criticat?

–Òbviament.

–¿Qui?

–Els catalans. Però hauria d'afegir que amb tota la raó del món perquè jo sóc nascut a Catalunya, sí, però de pares andalusos, i en l'època que anava a l'escola el català era una assignatura més. De fet, diria que encara és avui la meva assignatura pendent.

–No serà pitjor que el de Shakira.

–Home, el que fa Shakira em sembla absolutament respectable i em sembla molt bé que ja que viu a Barcelona canti en català. Només que ho intenti ja és meravellós.

–¿Què els diria als que l'han criticat per català?

–És que no m'agrada criticar ni als que critiquen. ¿Saps aquella dita que fa «Una mancha de mora con otra mora se quita»? Doncs jo no hi estic d'acord, crec que no és així, i que a palabras necias oídos sordos. Així de clar t'ho dic.

–Per edat, vostè va créixer amb el rock català. ¿Quina relació hi tenia?

–En aquell moment va ser una revelació. Sopa de Cabra era una cosa al·lucinant i va deixar un pòsit brutal, però el millor és que no es va acabar aquí, que van venir altres grups que van convertir aquell xup xup en un moviment musicalment consistent. Al marge del rock català, el músic que més m'impressionava era Josep Maria Bardagí, el mestre Bardagí. I avui sóc superfan del seu fill, Jofre.

–¿I la irrupció del pop folk català, amb Manel i tota la pesca?

–Els conec i els he escoltat, però honestament no en sóc un expert. I vet aquí una altra assignatura pendent: estar al dia de la música que es fa a la meva terra.

–Perdoni que li citi a Sabina, debilitat de la casa: ja no sabem què és, si cantant, compositor o... poeta. ¿I vostè?

–El meu problema és que escric moltes cançons. I que tinc molt mala memòria: de vegades me n'oblido, a l'escenari. Així que no he tingut més remei que desenvolupar una certa habilitat per improvisar.

–¿Ho veu? Com Sabina, gran fabricant de rodolins.

–I tant, i no ho dic amb segones ni amb ànim de comparar-m'hi.

–Perdoni que insisteixi, però ell mateix va dir en certa ocasió que n'estava tip de flamenquito. ¿Es va sentir al·ludit?

–Mai em veuràs criticar ningú. Per tenir l'ànima neta el millor que pots fer és no parlar dels altres.

–Vostè se'n va a l'extrem i només diu floretes, dels seus col·legues.

–És molt més recomanable dir-li a qui tens a mà al matí «Que maca que estàs avui» que no «T'ha sortit una berruga». Instal·lar-te en la crítica em sembla una cosa kafkiana. A mi no m'ho trobaran.

–Per acabar: ¿el disc que no li faltarà mai a la guantera del cotxe?

–Ciudad de las ideas, de Vicente Amigo.

–¿La cançó que li canta al seu fill quan ningú no els sent?

–Message in a Bottle, de Police.

–¿La que més vegades ha escoltat en la seva vida?

–Devuélveme la vida.

–¿I la que ara mateix no es pot treure del cap?

–Doncs Beat it, perquè el meu fill està com boig amb Michael Jackson.

–Per cert, ¿va morir o no? ¿Què en diuen, a Miami?

–Tan de bo no s'hagués mort, amic meu. Tan de bo.

–Estava a punt d'aconseguir-ho: acabar l'entrevista sense demanar-li per La Voz. Però he fracassat. ¿Hi repetirà?

–Les ganes hi són. I si la pregunta és si repetiria, la resposta és que sí. Però encara no ho sé.

Per a més informació consulti l'edició en paper.