• La 7a temporada de l'Escena Nacional mira cap a casa, incorpora la dansa i s'obre al públic infantil
• La temporada de l'ENA

TRAÇOS - LA MASSANA (MAIG). Ballarins: Rosa Mari Herrador i Ivan Montardit. Foto: EL PERIÒDIC

Ho va dir clarament el ministre de Cultura, Albert Esteve, que exercia ahir d'amfitrió en la presentació pública de la nova temporada de l'Escena Nacional (ENA): «És la primera pensada i dissenyada per la nova direcció artística». És a dir, pel triumvirat que integren Irina Robles, Elisabet Caubet i Roger Casamajor, que han hagut de fer front a dos reptes majors: el relleu d'Ester Nadal, la fundadora i primera directora de l'artefacte, i la retallada pressupostària, en una xifra que –per cert– el ministre no va concretar. I el cartell de la primera temporada de la nova ENA reflecteix segons Robles el rumb que la direcció artística li ha volgut donar: «Una aposta clara per potenciar el talent de casa, per l'espectacle de creació i per la incorporació de noves disciplines». Un cartell dirigit a tots els públics –diu la coordinadora de l'ENA– i que pretén a la vegada arribar a nous espectadors... anant-los a buscar si cal al carrer i «descentralitzant» la programació, que en endavant ja no es concentrarà només a la tardor sinó que es distribuirà entre els mesos de maig i de novembre.

¿En què s'ha traduït, aquest grapat de bones intencions? En cinc muntatges –dues produccions pròpies (Traços i Contes salvatges) i tres coproduccions, El secret de la lluna i les papallones (amb la Cia És Grata), La mà de mico (K-das-Q) i Som al ball i hem de ballar (Torb)– que inclouen per primera vegada una proposta de dansa contemporània –Traços, retorn momentani a casa de la ballarina Rosa mari Herrador, avui instal·lada a Londres– i una obra destinada al públic escolar, aquests Contes salvatges –subtitulat El llop no és tan dolent com el pinten– amb què Anna Frases reprèn l'experiència assajada el curs passat amb El somni de la Terra i que pretén conscienciar els més petits sobre els «valors mediambientals» i el «patrimoni natural». Val a dir que Traços suposa també el debut de l'ENA en el, diguem-ne, teatre de carrer: es tracta d'una coreografia de tan sols quinze minuts de durada que s'estrenarà a la Massana l'últim cap de setmana de maig, coincidint amb Andoflora i que vol reivindicar la germana pobra de les arts escèniques i acostar-la al públic: per això les dues funcions programades tindran lloc no a les Fontetes sinó a peu de carrer. Hi haurà dos bolos més, en dates i escenaris per concretar. Perquè aquesta és una altra: el cartell presentat ahir no concreta les dates de les funcions, l'ENA sabrà per què.

L'aposta per talent «de casa» és òbvia i de fet no és estricta novetat: l'última temporada –i l'anterior– van ser cent per cent nacionals, sense les aventures dels temps de les vaques grasses i probablement per una pura qüestió pressupostària. Les úniques concessions –si es pot dir així– del cartell del 2014 són la presència d'Ivan Montardit, el ballarí espanyol que acompanya Herrador a Traços, i les dues patums de l'escena catalana que Torb ha enrolat a Som al ball i hem de ballar: Xavi Ruano (Incendis) i Mireia Gubianas (Gorda). Una altra de les línies mestres que Robles va destacar ahir és aquesta dèria pel teatre «de creació»: ja saben, els muntatges concebuts sense text previ i pels mateixos actors des de l'escenari, i que constitueixen un arricadíssim exercici perquè mai no se sap com sortirà el meló. I quan se sap, generalment ja és massa tard. Un gènere, aquest del teatre de creació, que habitualment sedueix més els intèrprets que els espectadors, i que precisament per això pot posar en perill aquesta lloable intenció de buscar nou públic. En fi, que a quatre dels cinc muntatges de la temporada de l'ENA els escau l'etiqueta de creació. L'únic que se'n salva és La mà de mico, segona aventura escènica de K-das-Q –ja saben, la productora de Xavi Fernández– que en aquesta ocasió ha tirat de repertori i que puja a escena un conte de terror de W. W. Jacobs, The monkeys's paw, en la versió catalana estrenada el 1907 per Adrià Gual al Romea de Barcelona. Una altra obra de petit, minúscul format, amb quatre actors a escena i que s'estrenarà a les Fontetes, però que està concebut per a escenaris quasi domèstics.

Cinc obres, onze propostes / L'altre nom propi és Ester Nadal: l'exdirectora de l'ENA marxa però no gaire. El curs passat ja va colar a la temporada El vigilant del no-res, amb Isak Férriz; aquesta hi torna i per partida doble: dirigeix Frases a Contes salvatges, i també el Som al ball i hem de ballar de Torb. El cartell, en fi, es completa amb El secret de la lluna i les papallones, l'espectacle anual de la Via És Grata, que s'estrena el 10 d'abril al Claror lauredià però que al juliol repetirà a les Fontetes. Un muntatge difícil d'encasellar i quasi experimental, que combina el vídeo, el teatre negre txec i naturalment l'escenari, i que busca obertamet la interacció amb l'espectador. Un salt mortal, vaja, concebut per Rob Junquera i dirigit per Mai Boncompte, que –perquè se'n faci el lector una idea– té algun parentiu amb el Senzacionarium que la tempoada passada va apadrinar la companyia laurediana.

Les cinc obres del cartell final han sortit d'entre les onze propostes que van arribar fins a la taula de la direcció artística. A l'hora de fer la tria, Robles, Casamajor i Caubet es van guiar –segons explicava ahir la primera– per quatre criteris: l'interès artístic, la coherència de les propostes, la creativitat i la imaginació, i també per la trajectòria de la companyia i dels artistes. El resultat el tenen aquí al costat. Val a dir que el patronat –que completen el Comú de la Massana i la fundació Crèdit Andorrà– es va manifestar ahir per boca del ministre «especialment satisfet per la situació actual de l'Escena Nacional», d'altra banda «ben situada en el camí de la consolidació» després de l'èxit «per sobre de les expectatives» de la temporada passada. Un entusiasme reglamentari que caldrà veure ara refrendat als escenaris.

Per a més informació consulti l'edició en paper.