El marqués y la esvástica' rescata la 'carrera' de Manuel Huet i Paul Barberan, secundaris de luxe en el periple de González Ruano al París ocupat

Els Nanos d'Eroles, amb Dionisio al mig, en una fotografia de Mi Revista el novembre del 1936 Foto: fons josep alsina / arxiu nacional d?andorra

El vam mencionar aquí mateix depassada quinze dies enrera i amb motiu de la publicació d'El marqués y la esvástica, el patracol en què la germanista Rosa Sala Rose i el reporter Plàcid Garcia-Planas esbudellen l'infame paper de l'escriptor César González Ruano en el tràfic de fugitius a través dels Pirineus –deriva andorrana inclosa– al París de la Segona Guerra Mundial. I no el poden haver oblidat perquè Paul Barberan es va empescar un sistema en veritat singular per passar els seus clients des del costat francès fins a Andorra –i d'aquí a Barcelona.

Singular, audaç –per no dir-ne temerari– i de rara eficàcia, perquè assegura que no va perdre mai ni un sol dels seus fugitius. Jutgin vostès: Barberan, contrabandista notori, ciutadà francès criat a Andorra –diuen els autors– i amb quarter general per aquí dalt durant els anys àlgids l'ocupació nazi, feia que els homes que havia de passar es disfressessin de paquetaires. Fardo inclòs i apa, cap amunt. Un fardo que podia contenir les escasses pertinences dels fugitius o que, per aprofitar el trajecte, Barberan omplia dels productes que portava amunt i avall –botons de nacre, anetol sintètic per fabricar pastís, neumàtics, licor i cigarretes. Si disfressar els seus fugitius de paquetaires ja era un expedient prou intrèpid, encara ho era més la manera com s'assegurava l'aquiescència de les patrulles alemanyes que pul·lulaven per la frontera: ¡enrolant-los també a ells com a paquetaires!

Òbviament, als jueus que havien confiat en Barberan la visió dels alemanys convertits en improvisats companys d'evasió devia ser com a mínim inquietant: «El moment que els deia que serien escortats per una guàrdia alemanya sempre anava acompanyat de reaccions que anaven fins al demai. Jo restablia la situació per diversos mitjans, inclosos la fermesa i el conyac (...) Els soldats, armats i amb el fardo a l'esquena, saludaven sorollosament als paquetaires, que responien amb un somriure crispat que es podia atribuir al rude temperament català...» Això és el que explica el nostre home en unes suculentes memòries –Le passe-débout (1979)– avui introbables i que aquí van passar absolutament desapercebudes, però que Sala Rose i Garcia-Planas han desenterrat oportunament del cementiri dels llibres oblidats i que citen profusament a El marqués y la esvástica. Li consagren un capítol sencer –El contrababandista feliz–, una desena de pàgines de les quals n'emergeix un paio simpaticot, decidit i d'una peça, de l'estil –per entendre'ns– de Joaquim Baldrich, però «pícaro y mujeriego», diuen els autors, i que s'enorgullia del seu ofici: «El meu únic país era el que travessaven els camins del contrabans; la meva llei, el frau; la meva moral, l'amistat». Audaç com pocs, per estalviar-se problemes amb els duaners francesos del Pas quan conduïa un comboi de camions amb gènere de contraban l'home llogava els mateixos soldats alemanys: «Els duaners callaven i ni tan sols es prenien la molèstia de sortir de l'oficina...»

L'estratagema de disfressar els fugitius de paquetaires era inviable, és clar, amb nens, padrins i dones. Però Barbaren era home de recursos: els carregava en automòbil i els descarregava en certa corva de la N-20, entre l'Ospitalet i el Pas, des d'on Barberan i els seus homes els conduïen a territori andorrà. Una corba, per cert, que al llibre de Sala Rose i Garcia-Planas té un inopinat protagonisme: els autors especulen que era precisament en aquest punt, a set quilòmetres per carretera de la frontera però a escassos 200 metres en línia recta del riu Palomera, que els traficants d'homes feien baixar els seus fugitius i els metrallaven sense contemplacions, una de les tesis d'El marqués y la esvástica i episodi en què intenten provar la implicació de González Ruano. Sense sortir-se'n, per cert.

Amis dels alemanys

Com que la modèstia no era el seu fort, Barberan farda a Le passe-débout que, a diferència d'altres passadors «amb molta mala sort», ell no va perdre ni un sol dels seus clients, a qui d'altra banda afirma que no va cobrar mai pels seus serveis: «Els meus homes i jo mai vam acceptar un cèntim de fugitius ni de resistents per la nostra feina de passadors». Una altra cosa eren els col·legues de la banda espanyola, diu, que «no treballaven gratis»: «Hi havia fugitius que podien pagar generosament; d'altres que eren uns insolvents, i els que discutien per cada cèntim; així que calia adaptar la tarifa al client», diu de forma pelet contradictòria. Estava clar que aquell joc a dues bandes –fugitius per aquí, alemanys per allà– era tan perillós que no podia acabar bé: d'una banda, les estretes relacions amb els ocupants van generar lògiques suspicàcies; especialment, diuen Sala Rose i Garcia-Planas, l'amistat «íntima» amb Germain Soulié, el secretari de la vegueria francesa –i substitut de Larrieu, ja veuen que petit que és això– conegut pels onerosos tractes que tancava amb els alemanys: «Jo els rebia a casa a la vista de tothom, però això no em feia sospitós als ulls dels meus compatriotes: se sabia que les meves relaicos ambl'ocupant s'aturaven davant de les portes de la Gestapo».

Així que no és estrany que l'11 d'abril del 1944 fos capturat per la mateixa Gestapo a l'Ospitalet, acusat de «corrupció del personal militar del III Reich». El que més va sorprendre als seus coetanis –i també a nosaltres, diguem-ho clar– és que el deixessin anar tranquilament al cap de dos dies. Sobretot, si tenim en compte que dos dels seus còmplices alemanys van ser afusellats sense manies. Ell al·lega que a ulls de la Gestapo era un simple contrabandista sense activitat política coneguda i que la gendarmeria va intervenir al seu favor... Els autors sospiten que tantes contemplacions només s'expliquen si Barberan va delatar a canvi algun dels seus competidors en el ram del contraban. La qüestió és que el nostre home va passar ell mateix a Espanya i que no se'l torna a veure per Andorra fins a principis del 1946.

L'altre protagonista d'avui és Manuel Huet Piera, que és qui aporta la pista –recollida per Pons Prades a Los senderos de la libertad– que seguiran Sala Rose i Garcia-Planas per desemmascarar González Ruano, que al París ocupat es va dedicar –demostren els autors– a enganyar fugitius a canvi de falses promeses d'evasió. Fins al punt que els tribunals francesos de postguerra el van condemnar a 20 anys de treballs forçats –que no va complir. Però tornem a Huet, enrolat el 1943 al maquis de Robert Terres i que és l'home que recull malferit al jueu Rosenthal, metrallat per uns falsos passadors i amb tots els seus companys quan es dirigien a Andorra. Huet és l'home que acompanya Rosenthal a París per identificar l'home que li va vendre el passatge: i va resultar que aquest home era González Ruano.

Aquesta història ja l'hem explicat recentment aquí mateix. Si la reprenem avui és perquè els autors d'El marqués y la esvástica també reconstrueixen succintament la biografia del nostre Huet, nascut a València el 1908 i traspassat el 1984, que el 1946 es va establir al nostre racó de món. En coneixem el paper com a passador de la xarxa Ponzán i com a maquis a les ordres de terres, però és que la (diguem-ne) prehistòria d'Huet és quasi, quasi més moguda que la de la guerra mundial. Resulta que l'home, mecànic de professió va ser un dels protagonistes –diuen els autors– del primer vol nocturn sobre Barcelona, el 1929 i amb motiu de l'Exposició Internacional. Militant anarquista de primera hora, als primers anys 30 va participar en els grups d'acció directa de la FAI –cosa que es traduïa en activitats com ara el frustrat atracament a un furgó bancari el juliol del 1935.

Amb aquests antecedents, no és estrany que durant la Guerra Civil el trobem enrolat als Nanos d'Eroles, els homes que sota la direcció de Dionisio Eroles, el cap del servei d'ordre públic de la Generalitat entre l'octubre del 1936 i maig del 1937, van imposar la llei revolucionària a la rereguarda catalana durant els primers mesos de la guerra. La trajectòria posterior d'Huet és confusa: algunes fonts sostenen que va combatre com a pilot de la força aèria de la República i que, amb la retirada, segueix el periple habitual de l'exili republicà: Perpinyà, Burdeus, París i Besiers.

Després de la guerra mundial, i abans d'instal·lar-se definitivament a Andorra –on diuen Sala Rose i Garcia-Planas que als anys 50 departia amigablement amb Terres el mateix Pons Prades– encara va tenir tems per a un últim gest de cara a la galeria: l'atracament a una sucursal de Credit Lyonnais; pel que es veu, la seva cèl·lula pretenia adquirir amb el botí de l'acció una avioneta amb què bombardejar (?) el iot de Franco ancorat a Sant Sebastià... Un atemptat que va fer figa, és clar, però que eleven Huet al rang que entre nosaltres només ocupa mossèn Farràs, l'altre andorrà honorífic que ha atemptat contra Franco. A favor d'aquest últim, direm que mossèn Farràs se surt amb la seva i pela el dictador. Que sigui a Els ambaixadors, la novel·la d'Albert Villaró, és un detall que no li tindrem en compte. Ningú no és perfecte.

Per a més informació consulti l'edició en paper.