• Zoe repassa al CAEE vint anys de trajectòria, des de l'academicisme inicial fins a l'abstracció actual

Zoe posa davant del díptic Amor/desamor (2002), en la inauguració de l'exposició, ahir al CAEE escaldenc Foto: àlex lara

A veure si ens haurem de retractar... La setmana passada qüestionàvem aquí mateix i a compte del festival Mirades de dones la vigència de saraus artístics basats en el gènere. I ja de passada, l'existència d'un art pròpiament femení. Doncs va Eva Martínez, Zoe, i ens refrega per tota la cara al Centre d'Art d'Escaldes aquesta estupenda, quasi monumental retrospectiva –20 anys en obres: 1994-2014, fins al 3 de maig– una pintura essencialment femenina, com per venir-nos a dir que sí, que existeixen certs temes, fins i tot certes tècniques i indiscutiblement certes només que només poden haver sortit d'un cervell femení. L'obra de Frida Kahlo, per exemple, que no per casualitat és una de les referències immediates de Zoe.

Doncs la seva obra –la de Zoe– també és en aquest sentit femenina. I no només perquè la dona en sigui el tema quasi exclusiu –amb alguna excepció inicial i estrictament acadèmica. Zoe reflexiona sobre temes universals –la maternitat, l'amor, la mort– des de la seva condició de dona. Amb un to oníric, un erotisme contingut, una sentimentalitat a flor de pell que, o molt ens equivoquem, o difícilment hauria sigut capaç de destil·lar un artista. Per entendre'ns: hi ha creadores que practiquen un art al marge del gènere. Entre nosaltres, i sense anar més lluny, Eve Ariza i la mateixa Helena Guàrdia; en d'altres, en canvi, creació i gènere semblen conceptes indestriables: Joana Baygual, Carme Invernon i, és clar, Zoe. I sigui dit sense cap ànim peioratiu.

Però havíem vingut aquí a parlar de Zoe i d'una trajectòria que arrenca el 1994 –un retrat femení de perfil acadèmic i que no té res a veure amb la seva obra posterior– i que culmina en Primera obra abstracta (2014), on deixa definitivament enrere la figuració que havia cultivat fins a la data i es capbussa sense manies en l'abstracció pura i dura, amb les reglamentàries taques de color i la distribució més o menys geomètrica de la tela. De moment, això és només un esbós; a la tardor comprovarem a la Riberyagua en què ha resultat aquesta mutació. El gros de l'obra que s'exposa al CAEE és encara aquesta exploració pictòrica de les dèries que l'han acompanyat al llarg dels anys –els cicles de la vida, les metamorfosis i la pròpia biografia– i on es poden seguir els ecos de la iconografia medieval i de quasi totes les avantguardes, començant pel simbolisme i acabant pel surrealisme, i sense descuidar-nos del cubisme ni de l'expressionisme. Per posar-hi noms: Cezanne, Klimt, Picasso, Schiele, Chagall, Dalí... Zoe ha anat elaborant un llenguatge pictòric personalíssim –el segell, la marca a què tot artista aspira ben legítimament– i que té, diu, en els elements geomètrics que li serveixen per delimitar l'espai, la iuxtaposició de perspectives, els plànols digume-ne cinematogràfics, el collage, el recurs a certs símbols recurrents i la creixent textualització de les obres –ja sigui amb pàgines de llibres o, directament, escrivint sobre la tela– els seus trets més idiosincràtics. Zoe ha tingut, en fi, l'ull de no prodigar-se en excés. Per la crisi galopant de les galeries d'art al nostre racó de món, diu, però també perquè «quan no tinc res a dir, deixo de pintar». Honestedat que s'agraeix en el guirigall actual, on tants es pensen que el món no podria continuar girant sense el seu últim nyapet. Zoe, en fi, ha creat al llarg de les dues últimes dècades un univers pictòric personalíssim, d'una rara coherència, on tots hi som convidats –perquè fuig de l'hermetisme com de la pesta, tot i el flirteig quàntic d'última hora– i d'una enorme potència expansiva. És més, molt més del que pot dir la majoria.

Per a més informació consulti l'edició en paper.