• El col·lectiu Laboratori 376 s'estrena amb una marató de videoart creat per dones

Helena Guàrdia i Joana Baygual, ànimes de lcol·lectiu Laboratori 376 i de la Marató Videoart MAV Foto: TONY LARA

Doncs es veu que a aquestes altures encara creu que sí: el prop de mig miler d’artistes, comissàries, galeristes i crítiques que formen part de MAV (Mujeres en las Artes Visuales), col·lectiu que ha covertit el mes de març en el mes de la dona a Espanya, on sota el paraigües MAV s’organitza el festival Mirades de Dones, prop d’un miler d’activitats distribuïdes per tot el país. Es veu que es tracta de «reivindicar la presència i la visibilitat de la dona en el sector de l’art», i si en parlem avui aquí és perquè una de les activitats que conformen el cartell del festival és la Marató Videoart MAV que organitza la Casa Encendida de Madrid –un dels epicentres de l’art contemporani a la capital espanyola– i aquesta Marató obre sucursal andorrana.

La cita és el  29 de març a la sala de Govern i a la Llacuna, i inclourà sengles taules rodones amb les comissàries de la Marató –la historiadora madrilenya Susana de Blas, experta en videoart– i de la secció andorrana –l’artista plàstica Joana Baygual– així com la projecció d’una selecció dels videoarts participants en la Marató de la Casa Encendida i, atenció, l’obra de set creadores del país. Entre les primeres, patums del gènere com ara la palentina Marina Núñez, la sevillana María Cañas i la gironina Rosas Brugat; entre les segones, Fiona Morrison –que hi compareix amb la mateixa obra que va presentar a la Biennal–, Alba Sarlé, Eve Ariza, Olga Sasplugas i tres col·lectius: ENNE (Natacha Verissimo, Núria Martínez i Joshua Ruiz), Paradise Consumer (Susana Herrador, Eve Ariza, Helena Guardia i Pep Aguareles) i el tercet que formen Anna Moliné, Rut Escoda i Desirée Sala.

El cas és que la Marató Videoart MAV que tindrà lloc el 29 de  març a la Llacuna suposa a la vegada la presentació en públic del Laboratori 376, un altre col·lectiu, aquest integrat de moment per Helena Guàrdia i la mateixa Baygual, nascut (afortunadament) no amb un objectiu de diguem-ne gènere sinó d’«estimular la creativitat, fomentar les accions participatives i la col·laboració entre els artistes del país, i potenciar-ne la projecció exterior», una de les assignatures pendents dels (i de les) professionals de l’art. Que s’estrenin amb una proposta tan marcadament de gènere i reinvidicativa com ho és la Marató Videaort MAV és gairebé un accident: «Va sorgir la possibilitat, diu Baygual, de posar un peu en el festival Mirades de Dones, i vam considerar interessant aprofitar-ho perquè és una oportunitat per donar a conèixer artistes andorranes al cartell del festival».

De fet, aquesta mateixa edició ja hi han colat Sarlé i Paradise Consumer, que es projectaran en la gira espanyola de la Marató. Adverteix Guardia, perquè ningú no es faci l’ofès abans d’hora, que la situació de la dona en el sector artístic andorrà –si és que es parlar amb propietat i sense caure en la hipèrbole d’un «sector artístic andorrà», però això ja és tema per a un altre article– està absolutament normalitzada i que no es tracta en cap cas de reclamar ni més «presència» ni més «visibilitat»; que en anys successius la intenció és participar al festival Mirades de Dones en altres disciplines, no només en el videoart, i que Laboratori 376 –pel prefix telefònic, per si no ho havien pillat– està obert a tots els artistes del país, tant homes com dones. Però el cert és que la Marató té tot el tuf dels guetos de gènere i fomenta a  més aquesta idea tan estrambòtica, tan segregadora i segons com tan masclista com que existeixen una perspectiva, uns temes, uns gèneres eminentment femenins.

Per acabar-ho d’adobar, Laboratori 376 –que ha rebut el suport entusiasta del ministeri de Cultura– ja prepara per al 2015 una... ¿performance? que tindrà com a protagonistes les artistes i els museus d’aquest racó de món nostre, com si les propostes sobre posem per cas la Casa d’Areny-Plandolit puguin tenir valor no per clarividents, audaces o originals sinó per estrictament femenines, independentment del talent que hi hagi al darrere. ¿Se n’adona algú de l’inquietant, problemàtic i reductiu que seria que, efectivament, existís una mirada femenina sobre la cosa artística? ¿I una intel·ligència, i unes habilitats femenines? No s’acaba aquí el sidral de gènere: Laboratori 376  està elaborant una mena de cens de les artistes visuals –no només videoartistes– que treballen en aquest país. I han obert tant la mà que els n’han sortit prop d’un centenar. Li han posat el nom de Censart, i consisteix en què aquest centenar d’artistes (o assimilades) facin arribar un vinil amb el nom i la pàgina web: amb tots els vinils es confegirà un mural, una obra  «en què totes [les artistes] hi serem representades d’una manera igualitària i sense distincions». 

No dubtarem de la bona intenció de tot plegat. Però el que genera suspicàcia, què volen que els digui, és la idea a aquestes altures aberrant que el sol fet de ser dona és un plus, gairebé una sort. Perquè sembla una sibil·lina, políticament correcta, inatacable manera de dissimular les pròpies carències amb la coartada de gènere. I això val tant per a l’àmbit artístic com per a tots els altres àmbits professionals. Som conscients que aquesta batalla està perduda i que només ens farà guanyar enemics. Però mirin, potser és hora que comencem a dir les coses pel seu nom, i els ha tocat a Laboratori 376.  Ho sento. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.