• El Museu del Tabac exposa una trentena de paisatges del mestre del blanc

El pintor, a la sala d?exposicions temporals del Museu del Tabac. Foto: TONY LARA

Diuen que els esquimals tenen una cinquantena de paraules per referir-se a la neu. No és que Francesc Galobardes (Riudaura, Girona, 1930) tingui res d’esquimal, però després de 6.000 paisatges –¡sis mil, ep, la immensa majoria dels quals, nevats!– convindran que probablement és el més pròxim a un inuit que tenim per aquí dalt. I això que quan va aterrar en aquest racó de món nostre, allà cap al 1960, no havia pintat ni un humil floquet. Mig segle després, Galobardes s’ha convertit per dret propi en el mestre del blanc i en el pintor de la neu. Així que –no podia ser d’una altra manera– els paisatges nevats constitueixen el gros de l’exposició que fins al 18 de maig li consagra el Museu del Tabac: una trentena d’olis –el més antic dels quals, una vista de la vall central, irreconeixible des de l’actual Plaça del Poble: som el 1964– amb la torna dels dibuixos a tinta de la sèrie Canya i pedra, que l’any passat va publicar A4 Edicions. 

Però tornem al començament: la neu. ¿Quin és el secret, perquè al traslladar-la a la tela no es quedi en simple taca? No és fàcil, i a Galobardes el va iniciar un professor de l’escola de Belles arts d’Olot: S’ha d’aconseguir que l aneu marxi, cap al fons; amb un truc: en primer terme, toncs rosats; al fons, groguencs, però molt subtil, tot; tant, que si no ho saps ni ho perceps». Així que ja ho saben. I si Galobardes és sinònim de neu, també ho és d’espàtula i de plein air. L’espàtula, que també va descobrir en establir-se per aquí dalt, perquè «és molt punyetera i t’obliga a treballar ràpid, ràpid: l’endemà ja s’ha assecat, fa rebava i no pots passar-hi per sobre, i això és ideal per mi, que sóc pintor d’arribar i moldre». I el cavallet, perquè ell és un pintor de l’antiga escola. I sigui dit això sense cap ànim pejoratiu. Al contrari, perquè hi va haver un temps que el plein air era el més revolucionari, el més modern que es podia fer en pintura. Al Museu del Tabac hi exposa un grapat d’olis que són Galobardes en estat pur: vistes d’Erts, la Coritunada, Sispony, Meritxell, Arans, Llorts, l’Aldosa, el Madriu, Pal i Incles, alguna excrusió per les valls veïnes –Taüll, Espot, la vall de Tena, el parc de Sant Maurici– i naturalment els paisatges propis de l’Escola d’Olot, la seva alma mater: la vall d’en Bas, la Moixina...

Avui, diu sense segones, els artistes prefereixen treballar al taller. Ell, en canvi, enyora el fred de l’hivern i la paradeta que es muntava a la part de darrere del cotxe, amb la manteta i tota la pesca: «Sóc un dels últims que pinta a l’aire lliure, què hi farem». No s’hi pot fer res, mestre, però arribarà un dia –i no falta gaire– perquè algun espavilat decreti que tornar al cavallet i a l’aire lliure torna a ser el més cool. Ja m’ho diran.

En fi, que Galobardes s’ha passat tres quartes parts de la seva vida pintant els nostres paisatges, i els ha exportat per mig món. Així que té una pila d’arguments –6.000, més o menys– per afirmar que «amb la meva pintura he fet molt de país». I més que n’hauria fet, si l’haguessin deixat: resulta que anys enrere va estipular al testament una clàusula per la qual cedia mig centenar d’obres a l’estat. Però es veu que ningú del ministeri es va donar per al·ludit: no li van contestar. I va eliminar la clàusula. Així que si mai es fa realitat el museu d’art modern i algú creu que Galobardes hi ha de ser –i seria de llei– l’estat haurà d’adquirir els quadres que l’artista estava disposat a cedir gratuïtament. El meu país i jo som així, senyora. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.