• La galeria Riberaygua exposa la sèrie que el pintor i escultor Lluís Ventós ha dedicat a l'illa d'Ibo

Ventós posa a la galeria Riberaygua, on exposa des d'avui i fins al 9 de maig la sèrie Ibo Ventós Foto: TONY LARA

De l'illa d'Ibo, a l'oceà Índic, molts en vam tenir per aquí dalt les primeres notícies gràcies a l'objectiu de Jaume Riba. Doncs si aquella epifànica aventura mig fotogràfica, mig solidària els va fer tilín, estan d'enhorabona: la galeria Riberaygua exposa fins al 9 de maig Ibo Ventós, o el que és el mateix, la col·lecció d'olis i escultures en fusta –fusta de Bubinga, per ser exactes– que resumeixen les tres estades que el pintor català Lluís Ventós (Barcelona, 1952) ha fet els últims anys en aquesta microilla moçambiquenya –50 quilòmetres quadrats, poc més de 4.000 habitants. Una aventura auspiciada per la Fundació Ibo –la mateixa que va enrolar el nostre Jaume Riba– i que destina tots els ingressos –«Tots», insisteix l'artista– a projectes locals com ara sengles tallers de fusteria i de costura, i un centre nutricional per instruir les famílies a alimentar adequadament els nadons.

Fins aquí, el peatge solidari d'Ibo Ventós, que és una baula més en la dèria del català per l'art diguem-ne primitiu. Fins ara s'havia interessat per la cultura polinèsica, i especialment per l'illa de Pasqua. L'art africà, reconeix, constituïa un món a part, «que em constava molt més perquè no e tenia les claus». Així que el projecte Ibo va ser l'excusa perfecta per endinsar-s'hi. Amb reticències, perquè Ventós es va submergir en un univers artísticament desert, sense la riquesa iconogràfica i simbòlica de Pasqua –ja saben, els moais i tota la pesca– i que l'obligava a partir pràcticament de zero. Així que es va enganxar a detalls tan quotidians com ara el tronc d'arbre buidat –i recosit amb una mena de claus de fusta– que els natius utilitzen com a rusc.

El resultat és en aquest cas sorprenent. En aquest i en molts altres: Ventós va omplir els reglamentaris quaderns de viatge –Barceló, recordin, va elevar el gènere a la màxima potència–, i a la tornada els va destil·lar en la sèrie d'olis i escultures –ja s'ha dit– que primer es va exposar a la sala Parés de Barcelona i que ara recala –el que en queda, vaja– a la Riberaygua. Una sèrie que té cinc claus temàtiques que van emergir, diu, espontàniament: la mirada –«Aquesta mirada africana que t'acaba confrontant a tu mateix»–, la nit, la naturalesa, els signes, les barques i els peixos. Ventós practica una figuració d'arrel geomètrica reduïda a la mínima expressió, amb una molt eficaç simplicitat formal i una notable (i molt africana) austeritat cromàtica amb predomini absolut dels colors primaris. En aquesta sèrie s'ha permès a més el luxe de jugar amb el buit –«Àfrica m'ha donat la llibertat de fer forats», diu– i pel que sembla l'ha alliberat d'un cert encotillament: «Quan portes 30 anys treballant acabes sen esclau del teu propi llenguatge i d'una mal entesa coherència. Si un dia arribes al taller i tens ganes de pintar un bodegó, ho has de poder fer amb absoluta naturalitat. No és una traïció a res. Això és el que m'ha ensenyat Ibo».

Per a més informació consulti l'edició en paper.