El novel·lista i ara també contista Iñaki Rubio, flamant guanyador del prestigiós premi Joaquijm Ruyra de narració amb L'altre costat del mirall Foto: TONY LARA

ESCRIPTOR. PREMI JOAQUIM RUYRA DE NARRACIÓ AMB L'ALTRE COSTAT DEL MIRALL.

El Joaquim Ruyra no és, sens dubte, el més mediàtic dels pessebres literaris; en canvi, és molt probable que sigui un del més independents, perquè no té grup editor ni agència literària al darrera. Que va per lliure, vaja, com ha fet els últims 50 anys. Tant, que es permet el luxe de distingir Iñaki Rubio (1974) per L'altre costat del mirall. Títol, ja ho veuen, de ressonàncies carrollianes per a un recull de dotze contes que suposen el debut de l'autor en el relat curt. Debut físic, és clar, perquè des del setembre Rubio publica quinzenalment un conte breu al blog La vida en contes. La mala notícia és que L'altre costat del mirall no veurà la llum fins al març... ¡del 2015! La bona, que Rubio amenaça a endolcir-nos l'espera amb una nova novel·la que té al calaix. En fi, que si els va molar el to de Trencadís, si s'han quedat enganxats al costumisme màgic que practica en la distància curta, L'altre costat del mirall és el seu llibre. Per matar el cuquet, en les pròximes setmanes en penjarà un tastet al blog. Estiguin atents.

–L'any passat, Peruga; quinze dies enrere, Gálvez; entremig, Porta s'endú el MoraBanc de divulgació científica. I ara ens ve vostè amb el Joaquim Ruyra: ¿és conscient que els portellans comencen a fer una mica de ràbia?

–Suposo que fa molts anys que treballem en silenci, i s'ha donat la casualitat que sembla que tot eclosioni ara. Pertànyer a un col·lectiu també estimula les dinàmiques creatives, ni que sigui per emulació. Un detall molt important perquè la feina de l'escriptor és essencialment solitària, mai no saps si hi ha algú a l'altre costat.

–Amb dolenteria: tots quatre es dediquen a l'ensenyament. La docència els dóna molt de temps lliure per escriure. ¡Quina sort!

–Tenim unes bones vacances, això no es pot negar, però el temps s'ha d'aprofitar. També requereix sacrificis: en el meu cas, influeix molt el fet que no tinc fills que hipotequin el meu temps lliure.

–¿Ha vist amb quins companys de ploma comparteix palmarès al Ruyra? Impressionant.

–Sí, és clar: Montserrat Roig, Maria Àngels Oliver, Anna Murià, Carme Riera, Jaume Cabré ,Maria Mercè Roca... Una llista de big names que et fan sentir petit, petit, però que, ben mirat, en el moment que van rebre el premi tampoc no eren tan coneguts. Això implica també una responsabilitat enorme: la de no desmerèixer aquesta estupenda companyia.

–¿Com té, l'autoestima?

–Fantàstica, com et pots imaginar. Sobretot per això: perquè el Joaquim Ruyra no es deu a cap editorial, premia al marge d'interessos comercials, i és un fet que al llarg del seu mig segle de vida ha descobert molts joves talents. No em poso en aquest sac, però en els casos que comentàvem abans és indiscutible.

–Els contes de L'altre costat del mirall semblen germans del blog La vida en contes: ¿o ens equivoquem?

–Més que germans, cosins. El blog va néixer primer, al setembre, però m'hi vaig engrescar i vaig canviar les prioritats: vaig deixar de costat la novel·la que tenia entre mans i em vaig abocar a escriure contes, perquè de sobte em van venir moltes, moltes idees. El blog va estimular aquest procés, i en cosa de d'un mes i mig vaig escriure els dotze contes de L'altre costat del mirall.

–En resum: que insisteix en el conte: ¿per vocació o perquè com que és més curt, li resulta més fàcil?

–De fàcil, res. Al contrari. Un conte és més difícil, en primer lloc perquè l'autor s'ha de fer a un costat i atrapar el lector en unes poques pàgines. I l'autor no disposa de dos centenars de pàgines per esplaiar-se. També el lector ho té més complicat. I la meva aspiració és que després de llegir-lo el lector se senti impulsat a reflexionar-hi. Potser li dedica menys temps, però el bon conte ha de generar un impacte –aquells finals estil Cortázar– que va més enllà de la lectura. Un conte, quan l'acabes comença el bo.

–Si és una col·lecció de contes, i no un conjunt reunit a la babalà, deu tenir un fil conductor: ¿quin és?

–He mirat de traçar-hi un retrat de l'Andorra d'avui, del nostre dia a dia. Per exemple: creuar la frontera és per a nosaltres un acte quasi quotidià, i tots tenim alguna anècdota al respecte. Doncs un dels contes passa a la duana. Costumisme, en fi, però passat per un sedàs irònic, una conyeta que et permeti riure't de tu mateix, o amb un element fantàstic que trenca la quotidianitat i que obliga el lector a rumiar sobre el que ha llegit.

–Diu que l'ha escrit sota l'advocació de Calders.

–El 2013 va ser l'Any Calders i vaig aprofitar per rellegir-ne els contes. Suposo que això va tocar alguna tecla allà dintre, i que tot això havia d'aflorar.

–Amb Trencadís va ressuscitar Trabal; ara, Calders. Resulta que s'ha especialitzat vostè en alguns dels grans oblidats de la literatura catalana del segle XX.

–Calders va tenir la mala sort que el seu centenari va coincidir amb el de Tísner; tothom parlava de Tísner, quan en realitat el bo és Calders. Per mi, ep.

–Com a mínim, el més llatinoamericà dels autors catalans de la seva generació.

–El Cortázar català, efectivament, pels elements màgics que esquitxen la seva obra.

–Escolti, ¿què hi ha, a l'altre costat del mirall? Perquè és que jo miro i miro, i només hi veig la paret.

–M'agrada aquesta imatge perquè et torna la mateixa imatge, però a l'inrevés. I em demano: ¿què passaria si aquest senyor que m'observa des del mirall s'independitzés de mi i prengués vida pròpia? Aquest joc em permet una perspectiva que vol ser diferent, original i divertida sobre el nostre dia a dia. Es tracta de posar el lector al davant del seu jo més canalla, més gamberro, que no sempre segueix les normes de la lògica ni de la bona educació: el costat àcrata que tots portem a dintre. Amb dues premisses: el sentit de l'humor i l'antisentimentalisme.

–¡¿Perdoni?!

–Sí, aquesta preocupant deriva sentimental d'origen televisiu que a poc a poc va colonitzant la literatura. Per entendre'ns: tota aquesta efusió de l'estil de Polseres vermelles, que en la meva opinió el que fa és aborregar l'espectador –o el lector. Ja ho deia Pla, i tenia tota la raó: «El sentimentalisme del país és inseparable de les formes més baixes de la cursileria catalana».

–Diagnòstic: la ficció de consum s'està, ejem, ¿teleserialitzant?

–Corre aquest risc. El bon lector sap quan una cosa és autèntica, està escrita amb honestedat, o l'intenten enredar. El problema és que sembla que tothom hagi de caure en els tòpics recurrents de les telesèries. Què vols que et digui: a mi m'emprenya aquest recurs constant al sentimentalisme. I el meu antídot és l'humor. Crec que he escrit uns contes divertits, amb què el lector riurà. Si no és així, hauré fracassat.

–La ficció de consum cada vegada és més un monocultiu –o millor, bicultiu– de dos gèneres: l'històric i el negre. També a la literatura andorrana. Han hagut de sortir Gálvez i vostè mateix a dir prou. ¡Ja era hora!

–Aquesta sobresaturació de novel·la històrica fa que em demani per què he de llegir una novel·la i no la del costat. Suposo que a molts altres lectors els passa el mateix, i el resultat és que acabes llegint el best seller de torn.

–En aquest context, que vostè i Gálvez publiquin és un miracle.

–Ho és.

–¿Vostè fa com Juan Ramón Jiménez, que escrivia per «a la minoria, siempre»?

–¡No, no! Jo escric per a la majoria. Ho intento, vaja. Escric d'una manera accessible, a l'abast de qualsevol lector, que tothom pugui divertir-se. Això sí, amb diferents nivells perquè els lectors més audaços puguin en una segona lectura captar els jocs literaris ,les referències ocultes que esquitxen el text.

–Donin's una pista: Calders de banda, ¿a qui hem de buscar, en els contes?

–Lewis Carroll, és obvi; i també Mary Shelley; Cortázar, que sempre sura per allà dintre; i alguna cosa de Mendoza.

–Com que ho sabem tot, sabem que vostè és un dels alumnes del taller literari d'Elena Aranda: ¿no hi hauria d'haver assistit abans, i no després de publicar una novel·la i de guanyar un premi?

–A escriure se n'aprèn llegint i escrivint. Al taller hi assisteixo per disciplina, perquè tinc al cap un projecte molt ambiciós i crec que em pot ajudar a organitzar-me. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.