• Un revelador informe conservat a Perpinyà retrata el secretari del veguer entre el 1943 i el 1946

A dalt, l'esvástica oneja a la duana del Pas, el 16 de gener del 1944. A baix: document en què el prefecte reclama al comissari de Perpipnyà que no deixi sortir Soulier de França Foto: fons pantebre / arxiu nacional d'andorra

Es deia Soulier i entre el juny del 1943 i el 1946 va exercir com a secretari de la vegueria francesa. Una posició privilegiada que va aprofitar per fer amistats més o menys perilloses –especialment, entre els agents de la Gestapo destacats al nostre racó de món i, ai, també entre els contrabandistes locals– i de passada lucratius negocis. Primer, sota la vigilància dels alemanys, que des del 1942 ocupaven tot França i que per això havien plantat orgullosament l'esvàstica a la duana francesa del Pas de la Casa; i des de l'agost del 1944, amb l'Alliberament, per compte de les autoritats provisionals franceses.

Com es veu, un espectacular cas de camaleonisme i de supervivència política que no podia acabar bé de cap manera, perquè devien ser molts els que se la tenien jurada. De fet, el 22 de juliol del 1947 el prefecte dels Pirineus Orientals ordena al comissari dels Reinseignements Généraux a Perpinyà que prohibeixi l'entrada al nostre racó de món de Soulier i de les persones «que són susceptibles d'acompanyar-lo, com ara esposa, fills i sogres». El prefecte vol òbviament evitar que se li escapi un trofeu de caça major de qui sospita que vol fugir del país. Perquè Soulier, l'antic virrei, l'home que va sobreviure a dos règims i a tres veguers –Lesmartres, Barran i Degrand– ha caigut finalment en desgràcia: se li acosta l'hora de retre comptes per la seva actuació durant l'Ocupació.

Així ho confirma l'expedient consagrat al nostre home conservat als arxius departaments dels Pirineus Orientals, a Perpinyà, i al qual ha tingut accès EL PERIÒDIC. Un document fascinant no només perquè detalla la vida i miracles de Soulier durant el seu mogut, intens secretariat, sinó també perquè ofereix un suculent retrat del context, de l'ambient i dels personatges que pul·lulaven per aquí dalt durant aquells tumultuosos anys. Uns anys daurats per als oportunistes, vividors i espavilats com el mateix Soulier.

El cas és que el juny del 1943 el govern de Vichy el destaca cap aquí com a secretari de la vegueria francesa. Tampoc no és tan estrany, perquè Soulier venia d'exercir com «controlador principal de duanes» a La Tor de Querol. Tan bon punt arriba es consagra a organitzar una xarxa de contraban –llana, pells, cafè, wolframi– amb la complicitat dels duaners francesos i alemanys del Pas de la Casa –a qui fins i tot ofereixen els serveis sexuals d'una membre de la xarxa– i l'entusiasta participació dels contrabandistes locals. Soulier també hi enrola els agents de la Gestapo destacats a Andorra. I aquí l'expedient és particularment sucós perquè els posa nom i cognoms i n'ofereix un succint retrat: Marcos von Spaien, holandès amb passaport espanyol instal·lat al Mirador –de seguida hi tornarem–, un tal Bequi, o potser Vecchi, de qui no sabem si és croat o italià, però en canvi sí que viu a Canillo, on –atenció– «va comprar una dona per 50.000 pessetes» (sic), i l'estoni Hallic, que pel que es veu era el camàlic de Vecchi.

La Gestapo a Andorra

Spaien – «De qui ningú no ignora la nefasta obra que va fer a Andorra durant l'Ocupació», diu l'informe– tenia a la llista negra el director de Radio Andorra, Etienne Laffont. Fins i tot l'acusa d'haver instat la Gestapo perquè se l'endugués. Serà un dels que se'n sortirà pitjor parat: l'1 de setembre del 1944, després de l'Alliberament, és capturat a Escaldes per un grup de republicans espanyols i entregat a les noves autoritats franceses del Pas. És clar que l'home té la santa sort que li encarreguen la custòdia... al fill gran de Soulier, oportunament enrolat a les Forces Franceses de l'Interior: «Una d'aquelles coincidències que fan somiar els estrangers i somriure els andorrans», conclou l'expedient. Vecchi, de la seva banda, aconseguirà fugir a l'Espanya franquista, i Hallic intenta fer-se perdonar comprometent-se a fer tornar Vecchi a Andorra perquè el detinguin. És el campi qui pugui, ben lluny dels dies de vi i roses quan se la peixaven estupendament al Mirador, amb alcohol abundant, tiberis de por i, atenció, senyores que s'entenien amb uns i altres, tal com diu Viadiu a Entre el torb i la Gestapo i contra el que sostnien tant Jaume Ros com Joaquim Baldrich. Doncs el dossier Soulier així ho certifica.

Però no ens oblidem del nostre home: ¿què n'ha sigut, del senyor secretari, amb el canvi d'amos? Canviar de camisa com si res, i conservar la secretaria, primer amb Barran, el primer veguer després de l'Alliberament, i a partir de maig del 1945 amb Degrand, «home honest però que en raó de la seva avançada edat no podia complir com cal les obligacions del càrrec». Amb la conseqüència lògica que Soulier, nominalment el secretari del veguer, «es converteix en el veguer efectiu» i paradoxalment, en l'home clau a qui demanen orientació i consell els agents enviats a Andorra pels diferents serveis d'informació francesos: ell, «l'home de qui la venalitat, el gust per l'alcohol i les relacions amb els alemanys durant l'Ocupació eren conegudes per tothom», s'exclama el redactor. Les conclusions no poden ser més demolidores: «Soulier pertany a qui li paga, i per diners tant pot trair els uns com els altres; n'ha acceptat de la Gestapo, dels andorrans i dels americans. No ha pagat mai, però mai, els seus aperitius, però això no li impedeix de fer-ne. ¿Fins quan?», es demana retòricament. Doncs com a molt, fins al juliol del 1947, quan les autoritats franceses el posen al punt de mira. Queda per escatir un últim enigma: ¿com va acabar l'antic amic dels nazis, el secretari que aprofitava el càrrec per lucrar-se, l'home de la jaqueta fluixa? H

Per a més informació consulti l'edició en paper.