• Ivan Morales dirigeix el ?polsera vermella' Àlex Monner a ?Jo mai', aquesta nit al Comunal

L'elenc de Jo mai, ahir a la Llacuna de la capital: Laura Cabello, Àlex Monner, Xavi Sáez, Oriol Pla, Marcel Borràs i el director, Ivan Morales Foto: ÀLEX LARA

la Júlia és la típica nena pija, criada en una família bé i en un entorn confortable, que ho ha tingut tot a la vida, vaja, però que ves per on no acaba de sentir-se còmoda en la seva pell, ni li quadra la felicitat d'anunci que l'envolta. Resultat: «Només la violència la fa sentir plena i viva; de fet, hi està enganxada, a la violència, encara que lluiti amb totes les forces per sortir-se'n. Un enigma majúscul perquè... ¿com ha arribat fins aquí, ella precisament?», es demana Laura Cabello. La joveníssima actriu, que debuta per cert als escenaris, encarna aquesta encantadora criatura, una de les cinc que pul·lulen per l'Amparo. I l'Amparo és el bareto que el director català Ivan Morales (Sé de un lugar) els ha muntat en aquesta colla de desorientats a la recerca d'un lloc al món dels adults que demà a la nit passegen les seves moltes penes i els seus desesperats intents perquè la sort els doni per una vegada la mà pel Comunal de la capital.

Sota el títol de Jo, mai, –res a veure amb l'estupenda cançó de Joan Dausà, ja els ho diem ara– Morales ha aixecat una mena de simfonia postmoderna –«La gent entra pensant que ve a veure una obra de teatre, i surt convençuda que ha assistit a un concert de punk», deia ahir– que segueix les regles de la tragèdia grega, adverteix, amb tots els ets i uts. Així que l'espectador farà bé de preparar-se per a una bona catarsi en vena. Cita Morales com a referència La haine –aquell cop de puny a l'estómac que era la peli de Mathhieu Kassovitz, ara fa dos decennis– i el cert és que podria retrocedir encara una mica més, fins a La naranja mecánica, per exemple. Perquè Jo mai són dues obres en una: la primera és el retrat d'una colla de postadolescents que ha d'afrontar les arestes de l'ingrés en el món dels adults; de l'altre, un retrat de l'explosió de violència aparentment gratuïta en què viu immersa la societat contemporània. És conscient el director que en alguns moments se li ha anat la mà, però és el que té la tragèdia: portar a l'extrem les vivències quotidianes perquè exerceixin de catalitzador. La catarsi, ja saben: «De vegades, quan acabo de veure la funció m'espanto i penso, ‘¡Ostres, potser ens estem passant!' Però després miro al voltant, la pressió brutal a la qual estem sotmesos tots, però especialment els més joves, i em dic que està bé que hi hagi una obra que esquitxi, que sacsegi». I aquesta obra és òbviament Jo mai. ¿Massa dura per als espectadors més joves? El director apel·la davant d'aquest dilema a la prova del grunge: «¿Portaria l'espectador el seu fill a un concert de Nirvana? Si la resposta és ‘Sí', llavors no hi dubti, també pot portar-lo a veure Jo mai».

S'ha de tenir en compte que Morales ve de triomfar amb Sé de un lugar, una comèdia romàntica, sector mel ensucrada, i que Jo mai suposa un canvi radical de terç. L'obra parteix d'un guió de cine que dormia el somni dels justos al calaix de les bones intencions, i el 2012 hi va enrolar un veterà com Xavi Sáez, ex de La Cubana, un saltimbanqui com Oriol Pla curtit en el teatre de carrer, i dos polseres vermelles, Marcel Borràs (Roger) i Àlex Monner (Lleó). Actor, aquest últim, sense experiència teatral prèvia. Però és igual perquè Monner aporta el ganxo mediàtic d'un artefacte que va començar a rutllar amb la posterior incorporació de Laura Cabello. Primer, com una mena de joc entre amics: el primer acte, diu Morales, el van aixecar sense tenir lligada la producció: per pur amor a l'art. I només quan portaven un any d'assajos la cosa es va convertir en una obra professional amb tots els ets i uts. Amb notable ull, perquè Jo mai es va estrenar a l'últim Grec i ha desfilat pel Temporada Alta de Salt i pel Teatre Lliure de Barcelona.

Una tragèdia a ritme de hip hop

Es tracta d'una obra aparentment destinada al públic adolescent i jove, així ho venia ahir la consellera de Cultura, Meritxell Rabadà, i així ho deu haver entès l'espectador: ahir ja s'havia col·locat el 70% de l'aforament en anticipada. Per cert, la Temporada estrena aquesta nit una prometedora promoció per captar els indecisos: l'hora abans de l'inici de la funció es podran adquirir a la taquilla dues entrades pel preu d'una. El cas és que segons Morales, de juvenil, ben poca cosa, a banda de l'elenc i del tema: el pas de l'adolescència a l'edat adulta. Sí que és, admet, una obra amb vocació «popular», en el sentit que, diu Morales, «m'agrada pensar que faig teatre pels als col·legues que no van al teatre». El director reivindica, a més, el concepte «juvenil», perquè –diu– «sovint està infravalorat, com si una tragèdia no pogués ser juvenil. I tant, que pot. Jo mai és una tragèdia i molts diran que és una obra juvenil. Però potser qui s'espera això s'endugui una sorpresa majúscula...»

El cas és que ja sabem qui és la Júlia. Aproximadament. Però, ¿i la resta dels personatges? Monner hi encarna Isi, en un paper als antípodes del Lleó de Polseres. Ja hem dit que es tracta del seu debut als escenaris, i sosté Morales que el va fitxar precisament per això, perquè buscava un actor que hagués d'aprendre el llenguatge teatral des de zero. Isi, en fi, és un pobre paio «que viu en una nebulosa estranya, que actua sense pensar en les conseqüències dels seus actes, viu i punt. Fins que arriba el moment que ha de decidir: quedar-se en aquella terra de ningú que és l'adolescència o créixer»; Borràs, l'altre polsera, és Frank, l'amo de l'Amparo, el bar familiar que reobre disposat a «fer-ho per una vegada bé» i començar una nova vida allunyada de la violència; Pla és Maxi, «el típic xaval que és tot generositat, que necessita dels amics per sentir-se complet, per sentir-se bé»; i Sáez és Guille, l'adult de la tropa, que encarna amb Júlia la violència que desencadenarà la tragèdia. ¿El dolent de Jo mai? En una primera lectura, potser sí, però convé anar a les arrels d'aquesta violència, adverteix el mateix Sáez: «¿Qui la causa, l'individu o la societat?»

Que Jo mai és una obra amb missatge es veu venir d'un hora lluny. Però, ¿quin és exactament, aquest missatge? El director ho té clar: «L'obra tracta d'un grup de gent que necessita trobar el seu lloc al món, i que es necessiten els uns als altres per trobar-lo». I ho intenten a ritme de punk i de hip hop, que els actors interpreten en viu i en directe dalt de l'escenari, I no per casualitat: punk perquè, diu Morales, «és la música de la gent que no té veu». Una recapitulació abans d'acabar: Jo mai no és, doncs, una obreta juvenil; tampoc no és un musical, malgrat la banda sonora que acompanya els 90 minuts de la funció. És, repetim-ho, una tragèdia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.