• El demògraf Valentí Gual investigarà la incidència de pestes i epidèmies en la població andorrana d'entre els segles XVI i XIX

Gual, el gener passat, quan va rebre la beca Cebrià Baraut Foto: ÀLEX LARA

¿Té per ventura el lector idea de quina era la mortalitat anual mitjana a la capital, a finals del segle XVII? ¿O quin any va ser registrar el pic de mortalitat de tot el segle XVIII? ¿Dels índex de mortalitat infantils, és a dir, dels nascuts fins a la primera comunió? ¿L'edat en què els andorrans de fa tres i quatre segles contreien matrimoni? ¿I de l'edat en què morien? ¿Hi havia diferències significatives, a l'hora de morir, entre homes i dones? Preguntes totes elles fascinants –¿o no?– per a les quals ara per ara només hi ha respostes parcials –que de seguida veurem– i que el demògraf Valentí Gual mirarà de respondre en l'Estudi demogràfic de l'Andorra moderna, un projecte que s'allargarà durant els dos pròxims cursos i per al qual comptarà amb els 10.000 euros de la beca Cebrià Baraut. Gual, ja ho vam avançar aquí mateix setmanes enrere, se centrarà en el període comprès entre el 1563, quan el Concili de Trento institueix l'obligatorietat dels llibres sacramentals –baptisme, comunió, matrimoni i defunció– i el 1830, i ampliarà a totes les parròquies la investigació que en el capítol dedicat a la població de la Història d'Andorra va concentrar en les parròquies d'Andorra la Vella i Escaldes.

Però anem al (poc) tall que de moment els podem oferir. És en aquest article de la monumental obra dirigida per Ernest Belenguer on s'apunten sucoses dades: per exemple, que durant tot el segle XVIII es van registrar a la capital 2.938 baptismes, 728 matrimonis i 2.312 enterraments, per a una població que el 1838 –la data del primer cens modern, realitzat per fra Tomàs Junoy, s'enfilava a només 800 ànimes. Gual repassa la incidència de les successives pestes que van assolar durant aquells segles Europa, amb una conclusió ben curiosa: al nostre racó de món, les epidèmies s'hi sentien més tard que a la resta del continent, però per contra els efectes s'allargaven també dos anys més. Però morir, moríem com tothom: la pesta del 1589 es va manifestar amb tota la potència a Encamp un any després amb efectes devastadors: aquell 1590 van morir 13 encampadans, quan en aquells anys la mitjana era exactament de 3,5 defuncions anuals. Un segle més tard es repeteix la història, però ara a Andorra la Vella: si la mitjana anual era a finals del segle XVII de 25 òbits anuals, entre el 1693 i el 1696 se'n van registrar 164, a una mitjana anual de 41. El 1694, però, va ser un any negre, amb 76 defuncions a la parròquia: 35 homes, 21 dones i 20 «albats» –és a dir, nens que no havien fet la primera comunió. És interessant la distribució geogràfica de la mortalitat: 31 dels morts eren d'Andorra; 23, d'Escaldes, 11, d'Engordany, més cinc francesos, dos catalans i quatre pobres dels quals no consta l'origen. Perquè comprovem com de magres les van passar aquell fi de segle, la següent punta de mortalitat es registrarà el 1765, i en aquella ocasió a la capital només hi van morir 57 veïns –28 dones, 13 homes, 10 nenes i 6 nens. Un episodi provocat per la crisi de subsistències que es va produir aquell any i que il·lustra –conclou l'autor– una altra curiositat: mentre que la pesta provoca un increment de la mortalitat masculina, les crisis alimentàries afecten sobretot la població fememina. En fi, ¿fascinant o no? Doncs d'aquí a dos anys, més i per a tot el país. Nyam, nyam.

Per a més informació consulti l'edició en paper.