• Denuncia que el Govern ha reproduït dues fotos pròpies sense permís, i exigeix que s'identifiquin o que es retirin dels plafons

Lectura de l'última sentència de mort, obra de Valentí Claverol i una de les fotografies icòniques de la Fundació. Foto: MÀXIMUS

Ja hi tornem a ser: el desencontre entre la Fundació Valentí Claverol i el Govern ve de tan lluny que probablement ben pocs sàpiguen quan i per què va esclatar. El penúltim capítol el vam viure al gener, a compte –segur que el lector ho recorda– de L'instant màgic, l'estupenda publicació virtual que l'Arxiu Nacional ha consagrat als pioners del nostre racó de món i que posa els fonaments de la història de la fotografia andorrana. Hi havia, però, una absència clamorosa: la de José Claverol, fundador de la nissaga. Es veu que no hi va haver manera que uns i altres es posessin d'acord, i el resultat és que tots hi hem sortit perdent.

Doncs bé: no ha calgut que passessin ni dos mesos perquè tornin a saltar espurnes. Ara, a compte de l'exposició sobre el centenari de la carretera de la Seu a Andorra, encarregada pel ministeri d'Economia i Territori i produïda per l'empresa Reunió de Papaia que a finals de gener es va estrenar a la plaça de les Monges de la Seu i que des del 6 de febrer està plantada davant de l'edifici administratiu, a l'avinguda Prat de la Creu de la capital. Resulta que entre les fotografies que il·lustren aquest capítol fonamental de la nostra història recent –la majoria, tot sigui dit, procedents de fons dipositats a l'Arxiu Nacional– se'ls han colat dues que en realitat haurien de portar un altre copyright: el de la Fundació Valentí Claverol.

La primera és un cas flagrant: la lectura de l'última sentència de mort dictada per aquí dalt –ja saben: el 18 d'octubre del 1943, pel cas de l fratricida Pere Areny. Una fotografia que el director de la Fundació Valentí Claverol qualifica amb tota justícia d'«icònica», i que apareix entre el centenar i mig d'imatges reproduïdes en petit, de vegades minúscul format de la cronologia que conclou l'exposició. L'altra és una vella coneguda d'aquestes pàgines, perquè n'hem parlat en repetides ocasions: la primera pedra del tram de carretera entre la capital i Escaldes, que el bisbe Benlloch va posar aixada a la mà i envoltat de tota la pompa que l'ocasió mereixia el 25 d'agost del 1913.

Una fotografia que potser no arriba a la categoria d'«icònica» de l'última sentència, d'acord, però en qualsevol cas, tampoc no li falta gaire. El cas és que la imatge del bisbe suant la cansalada s'havia atribuït tradicionalment a Jose Claverol –i així ho segueix mantenint la mateixa Fundació: d'aquí que ara en reclami l'autoria– fins que l'hivern del 2011, i arran de la catalogació del fons fotogràfic de Guillem de Plandolit adquirit pel ministeri de Cultura, l'Arxiu Nacional va proposar una plausible paternitat alternativa: resulta que a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell, on es conserva l'altra part del monumental llegat fotogràfic de Plandolit, hi va aparèixer –quina casualitat– una placa que per als tècnics de l'Arxiu Nacional tenia tots els números per ser considerat el negatiu de la fotografia del bisbe i la primera pedra. Com que la placa formava part del material procedent del fons Plandolit, el pas següent semblava lògic: atribuir en aquest últim l'autoria de la fotografia. A banda del negatiu –una placa de vidre que fa 13 per 18 centímetres– els tècnics de l'Arxiu Nacional aportaven altres indicis per apuntalar la seva teoria: assenyaldament, l'existència d'una segona fotografia de la mateixa escena –el bisbe, l'aixada, els peons...– presa simultàniament però des de l'angle contrari... pel mateix José Claverol, i on es veuen altres tres fotògrafs retratant el moment per a la posteritat. Un impossible físic –fins i tot per a un pioner de la fotografia– que té segons aquesta teoria una explicació ben lògica: Plandolit és un dels tres fotogràfs que apareixen incidentalment en la fotografia de Claverol... que al seu torn és l'home que en la fotografia tradicional apareix en segon pla, sobre el caminet rere el grup del bisbe, repenjat contra un pal i amb la càmera a la mà.

Una autoria en litigi / Òbviament, la Fundació Claverol mai no ha acceptat aquesta argumentació. David Claverol sosté que la Fundació conserva una segona placa de vidre amb el negatiu de l'escena tradicional, i esgrimeix un informe tècnic firmat per l'arxiver municipal de la Seu, Lluís Obiols, segons el qual la placa urgellenca –la que va aparèixer en el fons Plandolit– «no inclou cap tipus d'anotació manuscrita ni cap altre element que permeti identificar de forma explícita la seva autoria». Segons Claverol, aquesta placa urgellenca podria formar part dels baguls plens de material fotogràfic que Jose Claverol va deixar a casa de la seva cosina germana, Consol Gallart Cirici, quan es va mudar de la Seu a Barcelona, i que per atzars de la vida ni ell ni el seu fill, Valentí, no van recuperar. I és per aquest motiu, conclou, que la placa en qüestió va acabar formant part del fons Plandolit que els hereus de Consol Gallart van dipositar el 2006 a l'Arxiu municipal de la Seu.

Queden en aquesta discussió amb tints bizantins alguns fils pendents: el primer de tots, que l'informe d'Obiols tampoc no afirma l'autoria de Claverol; el segon, explicar com s'ho va fer Jose Claverol per treure dues imatges pràcticament simultànies de la mateixa escena; i el tercer, que tot plegat s'acaba amb la simple exhibició de la placa original que la Fundació Claverol conserva. En qualsevol cas, la Fundació es reclama legítima titular dels drets d'autor d'aquesta fotografia, i així s'ho ha fet saber repetidament al ministre de Cultura, amb qui –diu David Claverol– van arribar a un curiós acord verbal pel qual el ministeri no tornaria a utilitzar la fotografia del bisbe i la primera pedra. Just la que es reprodueix a l'exposició de Reunió de Papaia.

Val que es tracta d'una iniciativa del ministeri d'Economia –i no del de Cultura. Però la Fundació Claverol ja ha posat el crit al cel i ha exigit al Govern que rectifiqui perquè –diu David Claverol– «ja comença a ser habitual que utilitzin material de la Fundació sense demanar permís». En el cas flagrant de la lectura de la sentència, hi barreja l'humor i la mala bava: «Vull pensar que no esperaven que per posar-la ben petita ens passaria desapercebuda». I per a totes dues fotografies, exigeix una immediata sol·licitud formal de permís per reproduir-les –«Una autorització que hauríem donat des del primer moment, si en l'haguessin demanat»– així com la deguda identificació de l'autoria i titular dels drets d'autor en l'exposició. «Si el Govern no compleix aquesta mínima formalitat, els enviarem un requeriment perquè retirin les dues fotografies de l'exposició».

Per a més informació consulti l'edició en paper.