• Sala i Garcia-Planas s'endinsen en el costat fosc dels passadors a ?El marqués y la esvástica'

Portada del llibre, el 19 de març a la llibreria Foto: EL PERIÒDIC

Ai, ai, ai... ¿Li sonen al lector aquells inquietants, maleïts reportatges sobre la llegenda negra dels passadors que Reporter –revista espanyola en la línia d'Interviu però de molt més efímera vida– va esbombar cap al 1977 i que –diuen els que ho recorden– va aixecar una considerable polseguera, amb segrest dels exemplars difosos en aquest racó de món nostre inclòs? Doncs la historiadora Rosa Sala Rose i el periodista Plàcid Garcia-Planas tenen a punt, a punt de sortir del forn –el 19 de març arriba a les llibreries– El marqués y la esvástiva, patracol de mig miler llarg de pàgines que amenaça de reprendre el fil allà on ho va deixar Reporter, amb la publicació dels documents que van donar lloc en aquells reportatges i reconstruint amb pèls i senyals –i amb noms i cognoms– les víctimes i, glups, els botxins, de la llegenda negra, segons avançava dissabte un extens reportatge que La Vanguardia consagrava al volum. El suposat marquès del títol és ni més ni menys que González Ruano, un dels grans noms del periodisme espanyol de postguerra, que –sostenen els autors– es va dedicar durant la seva estada al París ocupat a extorquir jueus que miraven de fugir dels nazis. Sala i Garcia-Planas estiren del fil insinuat per l'anarquista Eduardo Pons Prades el 2002 i acaben documentant la deriva andorrana del tràfic d'homes –matances incloses– en què González Ruano es va involucrar.

L'autor de Mi medio siglo se confiesa a medias és el gran protagonista d'El marqués y la esvástica. Però entre els molts secundaris que hi ensenyen la poteta hi ha –segons avançava La Vanguardia– cert passador català posteriorment naturalitzat andorrà– que des del bar La Rambla de l'Hospitalet va gestionar la fugida de capitostos nazis de segona fila, com el col·laboracionista francès Georges Delfanne, alies Masuy, «sàdic gestapista conegut per la invenció del supliuci de la banyera». En fi, que el llibre dedica nou capítols i gairebé i un centenar de pàgines a furgar en la llegenda negra, secció andorrana, així que la cosa promet donar més d'un disgust –a banda de posar una mica més de llum als treballs pioners de Claude Benet (Guies, fugitius i espies), Roser Porta i Jorge Cerián (Andorrans als camps de concentració nazis) i Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat).

Un capítol especialment opac, pel qual els historiadors han passat tradicionalment de puntetes i que compta amb escassíssims testimonis: Baldrich acostumava a explicar l'episodi en què dos passadors aragonesos li van mostrar al Pic Negre els cossos semienterrats de dues parelles que havien liquidat per diners –«Se'ls van cardar les dones i després els van matar», deia encara indignat 60 anys després dels fets– i José Bazán recordava a les seves memòries el cas de tres fugitives que el 1942 van trobar mortes entre Ràmio i Entremesaigües: «Tot Escaldes en va concentrar al cementiri per enterrar-les. Els devien haver mort les famílies i elles van poder fugir, però van caure pel fred i l'esgotament. Les vam enterrar al terra, amb unes senzilles creus de fusta i sense nom, perquè no el sabíem. I amb una muda indignació perquè sospitàvem que els culpables d'aquelles morts podien estar en el seguici, estrafent la pena que tots sentíem», apuntava el mateix Bazán el 2008 amb motiu de la presentació de Jo, un nen de la guerra.

De fet, la llegenda negra s'ha alimentat històricament més de rumors que no de fets provats. Fins al punt que un dels escassos episodis documents de guies que liquidessin a les muntanyes els seus fugitius és el del guia aragonès Lázaro Cabrero, que el mateix Calvet exhuma a La batalla del Pirineu i Francis Aguila a Les cols de l'espoir: passage des évadés de France, 1942-1943. Aquest tal Cabrero, que pertanyia la cadena Pioznán, va conduir el novembre de 1942 un grup de cinc refugiats entre Tarascó i Andorra. Però pel camí s'hi va quedar un dels fugitius, el periodista i militant socialista Jacques Gumbrach. Amb la mala sort que el 1949, durant un aixecament geològic del pic des Aigles, va i troben les restes de Gumbrach. El 1953 li obren procés a Foix, acusant-lo d'haver mort al periodista per quedar-se'n els diners; ell va al·legar que efectivament, li va haver de disparar però perquè viatjava ferit i alentia perillosament el ritme del comboi. Amb el mateix argument –evitar que els localitzessin les patrulles alemanys– va justificar la sustracció de la documentació i dels 7.000 francs que duia la víctima. El cas és que el tribunal de Foix el va creure i el va absoldre. Doncs bé: com aquestes, n'hi ha unes quantes. I les trobarem a partir del 19 de març a El marqués y la esvástica. Després de 70 anys, només calen quinze dies més de paciència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.