• El Cenma publica el catàleg de les 21 espècies de petits mamífers i 11 de ratpenats censats a Andorra

A dalt : el liró gris: les cries neixen a finals d'agost amb un pes d'1,5 grams; abans de novembre, quan comencen a hivernar, han d'haver engreixat fins als 100 grams, si no, no es despertaran... Al centre, l'orellut alpí, una de les tres espècìes de ratpenats amenaçades, amb el ratpenat de ferraura i el d'aigua; al costat, l'almesquera, també consideada «vulenrable» per l'estudi del Cenma. Foto: petits mamífers i ratpenats d?andorra / cenma

Ai, el liró gris. Resulta que la bestiola aquesta, que trobarà el lector si té molta paciència –i encara més fortuna–per la banda del Serrat, cria a finals d'agost. Els petits lirons pesen quan neixen 1,5 grams, cosa sensacional, i com que a principis de novembre va i es posen a hibernar –són els únics entre els petits mamífers que tenen aquest saludable costum: segur que ara entenen allò de dormir com un liró– tenen exactament dos mesos per menjar com bèsties i engreixar-se fins als 100 grams. Si ho aconsegueixin, i a més tenen la santa sort de no caure a les urpes d'un depredador –el mussol pirinenc, l'escurçó, i anar fent– hauran acumulat prou reserves de greix per superar l'hivern i arribar a la primavera; els pobres lironets a qui el novembre enxampi amb un pes per sota d'aquests fatídics 100 grams, hivernaran, sí, però ja no es despertaran...

I és que la vida allà fora és dura, freda i implacable. Pura llei del més fort. I els lirons, com tots els seus germans, cosins i parents més o menys llunyans –musaranyes i esquirols, rates i ratolins, talps i talpons– tenen una esperança de vida que fa por: entre 3 i 4 anys, si tenen sort, molta sort i no acaben com a àpat d'algun dels seus molts depredadors. I aquest d'acabar a la panxa d'algun altre de més gros és, esnif, el destí fatal que els espera en la immensa majoria dels casos: el 90% d'aquestes bestioles no arribarà als 4 anys de vida. Normal, si tenim en compte que el cor d'aquests animalons batega amb una freqüència de fins a 1.200 pulsacions... ¡per minut! Recordi el lector que en els seus anys daurats, el d'Indurain ho feia a 28 pulsacions...

Aquesta és una de les moltes curiositats que l'equip de biòlegs del Museu de Ciències Naturals de Granollers explica a Petits mamífers i ratpenats d'Andorra, l'última monografia publicada pel Centre d'Estudis de la Neu i de la Muntanya (Cenma), des d'avui mateix a les llibreries. Un volum concebut amb voluntat divulgativa i destinat al gran públic, que dóna molt més del que sembla i que, sense deixar el liró gris, explica històries tan fabuloses com ara que aquest animaló coordina l'època de cria amb la collita de aglans, avellanes i fruits del bosc. Una estratègia arriscada perquè és precisament això el que els obliga a esperar fins a finals d'estiu per néixer. Per contra, adverteix Ignasi Torre, coautor del llibre, això els garanteix també accedir a l'aliment sense la molesta competència d'altres espècies. Per acabar, els lirons femella –que ja veu el lector que són uns bitxos d'allò més peculiars, com advertia ahir Antoni Arrizabalaga ,un altre dels coautors de Petits mamífers...– acostumen a col·laborar a l'hora de la cria, una estratègia comunitària també única entre els petits mamífers i que els aproxima sorprenentment als ratpenats.

Potser va és hora que concretem: ¿què hem d'entendre-hi, per «petit mamífer»? Doncs exactament, els mamífers no voladors que en estat adult pesen menys d'un quilo. El volum encarregat pel Cenma i presentat ahir n'ha catalogat 21 espècies ,dues de les quals en situació «vulnerable» i per tant, «amenaçades»: l'almesquera i la rata d'aigua. Per fer-nos-en una idea: convivim amb una espècie d'almesquera, esquirol, marmota i liró; amb tres de ratolins, quatre de musaranyes i –ecs– rates, i cinc de talpons. Un catàleg que no és ni molt menys definitiu, perquè els biòlegs catalans només han pentinat el 25% del territori i perquè se sospita la presència –no confirmada– del talpó pirinenc i del ratolí lleonat. A més, adverteix Torre que el mateix canvi climàtic que pot comprometre el futur de l'orellut alpí –quin nom sensacional per a un ratpenat: de seguida hi tornem– per la simple desaparició del seu hàbitat natural, el prat alpí o d'alçada, pot afavorir l'arribada de noves espècies adaptades a climes més càlids i que fins ara no s'havien atrevit a treure el nas –o ensenyar la poteta– pel nostre racó de món: és el cas del ratolí de camp mediterrani, de la musaranya nana i del talpó comú.

Els quiròpters, també

Però els acabem de parlar de l'orellut alpí, una de les onze espècies de ratpenats –o quiròpters, que sona encara més inquietant– que els investigadors catalans han censat a casa nostra. Què sàpiga el lector que l'alpí és només un dels tres orelluts que tenim per aquí dalt –els altres dos són el gris i el daurat– i que de les onze espècies observades n'hi ha tres d'amenaçades: el ratpenat de ferradura petit –que pesa 6 grams: pot semblar poc, però a pipistrel·la comuna, murciélago enano en castellà, pesa encara menys: ¡4 grams!–, el ratpenat d'aigua i el nostre vell conegut, l'orellut alpí. I que consti també que els ratpenats no tenen absolutament res a veure amb els petits mamífers, excepte la mida. Són tan diferents –amb el cas únic del liró gris, que hiberna i cria cooperativament– que poden viure entre 30 i 40 anys. Una eternitat si ho comparem amb els 3 del ratolí de bosc, i una longevitat que els permet conviure fins quatre conc generacions –des de la rebesàvia fins a la rebesnéta– i que es pot atribuir entre d'altres factors a la mateixa hibernació i al fet que en aquest tros nostre de Pirineu, quina sort, no tenen depredadors naturals; de fet, ells són depredadors, i mengen tot bitxo que se'ls posi a tir. Però com que no es pot tenir tot, una vida tan llarga té un perill: viuen tan estretament vinculats al territori, que qualsevol canvi –l'arrasament d'una borda que on tenien el cau des de temps immemorials– pot comportar una autèntica catàstrofe per a la comunitat i la pot portar a l'extinció. I tranquils tots: tot i la mala fama que arrosseguen i al petit detall que poden ser portadors d'una varietat del virus de la ràbia potencialment perillosa, els ratpenats «no suposen cap amenaça per a la població», diu Torre, sempre que ens atinguem a unes regles elementals: bàsicament, no deixar-se mossegar per un orellut i no remenar ni porquejar-ne ni orins ni excrements.

¿Una dèria de i per a acadèmics, aquesta d'entretenir-se a comptar lirons, musaranyes, pipistrel·le si orelluts? No ho creu així Marta Domènech, l'enginyera forestal del Cenma que va presentar ahir el llibre, i per a qui catàlegs com aquest són l'eina essencial per saber «quines espècies de flora i de fauna tenim, i en quin estat, i per tant, el punt de partida per a qualsevol estratègia de conservació de les espècies amenaçades». ¿No els fa enveja que als països civilitzats hi hagi un equip de biòlegs especialitzat en micromamífers i ratpenats? Catalunya el té: a Granollers. Caram: ¡semblen britànics! 

Per a més informació consulti l'edició en paper.