L'autor posa amb el seu primer fillet literari, ahir a la plaça de la Germandat de Sant Julià Foto: TONY LARA

DAVID GÁVEZ, ESCRIPTOR, DEBUTA EN LA FICCIÓ AMB 'CARTES MORTES'

No li busquin parents –ni progenitors, ni germans, ni tan sols cosinets– en la literatura catalana contemporània. I no diguem ja en l'andorrana, si és que parlar de literatura andorrana no és una pocasoltada conceptual. Diguem-ho d'entrada: Cartes mortes és una obra absolutament extravagant, per no dir directament marciana en l'adotzenat panorama literari que ens ha tocat viure i patir: no transcorre a la Guerra Civil, i no té a dintre ni herois del 1714, ni ponts, ni abats, ni jueus, ni res que se li assembli. ¡Per fi! El lauredià David Gálvez (Vialnova i la Geltrú, 1970) debuta en la ficció amb una novel·la diguem-ne epistolar, un tour de force metaliterari on es creuen els camins de Cortázar i de Gombrowicz; de Monzó, Palau i Fabre i Antonin Artaud; de Kafka, Piglia, Hitler, Gandhi i Cercas; de Joyce, Duchamp i Nabokov; de Dalí, Freud i Zweig; d'Alekhine i Capablanca... Si l'escriptura automàtica existís, s'assemblaria (gloriosament) a Cartes mortes. Si existís, ep. Gálvez, en fi, ha parit la novel·la més argentina mai escrita Ebre amunt i Sena avall, amb el permís és clar de Roberto Bolaños. Busquin-la a can Males Herbes, l'heroica editorial barcelonina que s'ha atrevit a publicar aquesta petita, enlluernadora, desconcertant meravella. I a La Puça.

–Així que és vostè un argentí frustrat: ¿d'on li ve, aquesta alta dèria?

–No diria frustrat, perquè tampoc és el que voldria ser. El que sí que és cert és que he llegit molts i molt bons escriptors argentins. Que hi he dedicat moltes hores i espero que alguna cosa bona se m'hagi enganxat.

–És tan veritat que Cartes mortes és una novel·la argentina que juraria que està concebuda en castellà. I que en castellà, ejem, sonaria encara millor.

–La primera versió la vaig escriure en castellà, això és cert, i jo mateix l'he traduït al català. ¿Si sona millor en castellà? L'únic lector que s'ha llegit les dues versions assegura que la catalana li sembla més... natural.

–¿I a vostè?

–En la meva opinió, la versió en castellà sona com a mínim igual de bé, potser per l'abundància d'escenaris i de personatges argentins i per les referències llatinoamericanes que hi ensenyen la poteta.

–Llavors, ¿per què en català? ¿És un peatge?

–La versió en castellà vaig mirar de col·locar-la en alguna editorial i no me'n vaig sortir. Així que va acabar al calaix. Per això em vaig decidir a buscar alternatives, una de les quals era traduir-la al català i buscar de nou editor. Així és com vaig contactar amb Males Herbes i per a sorpresa meva, se la van jugar amb mi.

–Si li dic que Cartes mortes pateix d'hipertròfia culturalista, que és la probablement la novel·la catalana amb més referències per centímetre quadrat, ¿m'accepta el diagnòstic?

–No he escrit amb la voluntat d'aclaparar el lector, ni d'exhibir els meus suposats coneixements. Crec que la novel·la, tot i que té moltes referències, és en aquest sentit fins i tot superficial: jo no sé gran cosa ni de Duchamp ni d'escacs ni de la majoria de personatges dels quals parlo. Tot aquest aparell és una excusaper explicar anècdotes, per divagar. Cartes mortes no té res d'erudita: totes les referències es poden trobar amb una senzilla recerca per Internet.

–¿Com es diu, l'autor de les cartes?

–No li he posat mai nom, i aquest era precisament un dels objectius: amagar el protagonista rere aquesta hipertròfia culturalista, com dius tu. En dono unes poques pistes, i en realitat en sabem molt poc, d'aquest senyor: ni des d'on escriu, ni a qui, ni per què.

–Que hagi passat per Cambridge, com vostè, ¿és pura coincidència?

–Hi ha anècdotes que les trec de les meves lectures; d'altres se les he sentit explicar a amics meus; unes terceres les he trobat per Internet i en fi, també he reciclat episodis que he viscut personalment.

–Si li dic que el to i l'atmosfera obsessiva, inquietant i carregosa recorden molt, però molt l'Andorra de Cameron, ¿m'ho accepta?

–Si ens cenyim a l'atmosfera, potser sí; en canvi, els personatges i les trames de Cameron estan molt més ben dibuixats. A Cartes mortes no hi ha acció, no hi passa res. Cosa que és i un problema a l'hora de parlar-ne.

–¿A quin prestatge la posem, doncs?

–És que no sé ni tan sols si és una novel·la. I personalment, m'és igual.

–Escriptura automàtica... ¿De debò? Si escriu així, a raig, em trec el barret.

–No et caldrà. Cartes mortes està escrit, reescrit, retocat i reelaborat mil vegades.

–De totes les anècdotes, episodis i personatges que apareixen a la novel·la, ¿quin percentatge va a Missa?

–Potser en manipulo o n'amaneixo algun, però no m'he inventat quasi res i de gairebé tot en podria donar la referència, qui me l'ha explicat o on ho he llegit.

–A gra, doncs: que Palau i Fabre s'havia grata l'entrecuix davant d'Artaud, ¿és cert?

–L'origen de l'anècdota, recollida Monzó, és veritat: Palau i Fabre va visitar Artaud al manicomi. I el poeta, desquiciat, va i s'indigna per l'existència dels genitals.

–¿I que Kafka va arribar a conèixer Hitler, a la Viena del 1909?

–Qui ho ha suggerit és Piglia: però que fos Hitler qui inspirés a Kafka la visió dels camps de concentració... ¡al 1909! és una possibilitat fabulosa, terrible i que caram, potser no és veritat, però és versemblant.

–La participació de Cortázar en la traducció del Ferdydurke de Gombrowicz al castellà, que dóna peu a una divagació que s'allarga en unes quantes cartes... ¿quina transcendència té? És que em vaig perdre...

–Cap. Però la gràcia és com un grapat de personatges que no en tenien ni idea de polonès es mobilitzen a Buenos Aires per traduir Ferdydurke en un castellà absolutament absurd. No té cap transcendència, però aquesta sensació de naufragi la compartirà, segur, qualsevol que hagi fet una investigació acadèmica: arriba un punt que sovint et demanes «I tot això, ¿per què volia saber-ho?»

–¿Per què, els escacs?

–La qüestió, insisteixo, és que no en sé res. Però en canvi m'interessa indagar per què tanta gent s'hi ha enganxat de manera obsessiva. De fet, m'obsessionen les obsessions... dels altres.

–És conscient que ha donat a llum una criatura absolutament marciana per als paràmetres andorrans, ¿oi?

–Sí, però fa uns mesos estava tancada en una calaix i ara és una estupenda realitat. Només això ja és fascinant. ¿Què n'espero? Que tingui un recorregut, que trobi els seus lectors i, si és possible que es publiqui en castellà, perquè crec que Cartes mortes tindria un públic a l'Amèrica Llatina.

–¿Alguna novel·la epistolar que tingui al cap, a banda de Las amistades peligrosas?

–Dràcula. Però com la meva, d'epistolar només en té els encapçalaments, els acomiadaments i aquesta fórmula de dirigir-se a un interlocutor que no se sap si existeix o no, ni com es diu ni on està.

–¿El risc que hagi escrit una novel·la per a professors, acadèmics i altres bestioles per l'estil?

–No crec que sigui una novel·la erudita. Hi ha un munt de referències, sí, però són contingents, el que importa és l'episodi, un paio fregant-se l'escrot, no si el protagonista és Artaud o Cortázar o Duchamp.

Per a més informació consulti l'edició en paper.