• Una vintena d'eqiups participen en el ressuscitat concurs d'escultures de neu, fins diumenge al Pas
• Els blocs es fabriquen amb neu compactada en encofrats de la construcció, i poden pesar unes quantes tones

A dalt, Giovanni Grandoni, pipcapdrer de San Marino, talla la figura d'una dona embarassada. A la galeria, Ahmed Keshta passant una pàgina del llibre que està escivint amb Faust Campamà i Ángel Calvente, i l'alicantí Carlos Martínez García, que cistella la closca d'un padrí, a l'estil de les Carmencitas d'Antoni López. Foto: ÀLEX LARA

¿S'imaginen un escriptor que tingués la certesa absoluta que la novel·la que està perpetrant desapareixerà físicament unes setmanes, a molt estirar uns mesos després de posar-hi la paraula Fi? ¿O una partitura que tingués literalment els dies comptats, i que passat aquest temps, mai més no tornaria a sonar? Doncs aquest és el gloriós destí de les escultures de neu que una vintena d'esforçats equips d'artistes aixeca des d'ahir i durant tot el cap de setmana al Pas de la Casa. Això seu sí que és amor a l'art, no només perquè per participar al concurs s'ho han hagut de pagar tot de la seva butxaca –i atenció, que alguns venen des d'Argetina, Uruguai, Mèxic i Estònia, poca broma– sinó perquè creen obres destinades a desaparèixer, a fondre's. Art efímer en estat pur.

«Devoció», en diu l'alacantí Carlos Martínez García, per a qui aquest caràcter efímer de les escultures de neu és un dels seus encants, que fa tàndem amb el seu germà i per al qual la d'aquest any és la quarta participació al Pas. D'això se'n diu lleialtat. Hi tallen des d'ahir el bust d'un senyor d'edat, una mena de Carmencita –les criatures d'Antonio López que els últims mesos s'han estat a Escaldes– però en padrí. Com la majoria dels seus col·legues, per a ells la neu és un material absolutament exòtic, que té poc a veure, per no dir res, amb el metall, la fusta i la ceràmica que utilitzen habitualment. Potser per això, per canviar d'aires i trencar la rutina conjugal, s'han convertit en habituals de la ruta de concursos de neu, que n'hi ha, i tan aviat els trobem al Pas com a la Xina o a Colorado.

És clar que per a materials escultòrics exòtics, el vi. Sí, el vi de beure, que és amb el que treballa l'argentina Carolina Porcel. Mesos enrere va exposar la seva obra a La Bohème, i ara s'ha atrevit –formant parella artística amb José Luis García– amb la neu. El resultat ha de ser la fulla de nenúfar que ahir van començar a tallar: «No ho havia fet mai, abans, i de moment l'únic que puc dir és que requereix molt força». Un altre que s'estrena amb la neu al Pas és Ahmed Keshta, que ho té en aquets punt clar: «El material és el de menys, com les eines amb què treballes; el que importa és el concepte: es tracta d'adaptar el disseny que tens al cap al bloc, ja sigui de marbre, de granet... o de neu. Concepte i paciència: aquesta és la base».

Entre el guix i el formatge

Ell l'aplica al llibre obert –en sentit literal, ep– que talla a sis mans amb Faust Campamà i Ángel Calvente, probablement els dos gats més vells del concurs del Pas. Keshta diu que treballar la neu és fàcil de tan tova com és: «Sembla formatge». Calvente, que li recorda al guix; Campamà, a la sorra. A banda de «concepte» i de «paciència», convé armar-se d'un bon joc de guants i d'un parell de mudes de goretex, perquè treballar a la intempèrie al Pas, durant dos dies i en ple hivern és el més semblant a un esport de risc: «Acabes xop per fora, del contacte amb la neu i encara més si espurneja, com avui, ixop per dintre, de l'esforç físic d'anar tallant». I aprendre a fer anar eines poc habituals a l'arsenal d'un escultor, des de la motoserra fins a la llana de guixaire i les cadenes, que resulta que van tan i tan bé per tallar els blocs de neu. De neu, eh, que no de gel.

Per cert: ¿no s'han demanat en aquest punt d'on surten, aquest estupends blocs que poden fer vuit metres cúbics i pesar unes bones tones? Explica Calvente que es fabriquen a pistes, amb pales excavadores que apilonen la neu –no queda clar si és millor la verge, la pols o la primavera–, la col·loquen en uns palets d'encofrar i la compacten a pressió «fins que s'aconsegueix una textura i una duresa similar a tot el bloc». És un dir, perquè sempre queden forats-sorpresa, que només es descobreixen a mesura que es va buidant el bloc. Després es traslladen fins al taller, en aquest cas la plaça de l'església del Pas. És una obvietat que la neu és de bon treballar –insistim: no és gel, és neu– però no ho és tant que si se't trenca un fragment –adverteix– no és que sigui impossible arreglar-ho, però costa déu i ajuda: «L'única solució és provar amb una mica d'aigua, a veure si tens sort i es glaça; però aquest truc només funciona amb les esquerdes; una fractura de debó no té solució». Resumint: que millor no espifiar-la perquè no hi ha marxa enrera. I una advertència abans de posar-se a treballar: ja li pot anar dient adéu l'escultor que debuti amb la neu als detallets i la filigrana; per contra, la neu agraeix el treball en gran, de vegades enorme format. I aquesta és una de les gràcies que li veu a tot plegat Paulo Quaresma, portuguès de l'Algarve, que fa parella amb Arlindo Ares i que cisella al Pas una mena de font de grans proporcions. Escultor en pedra, acer i sorra, admet que li preocupava com es comportaria la neu i que ha comprovat amb sorpresa que s'assembla molt a la sorra. Potser si li ho hagués consultat abans a Campamà...

En una situació similar es troben els nostres tres últims escultors: Giovanni Grandoni és un picapedrer de san Marino que mai abans havia treballat la neu; ni tampoc Moisès Gil, professor del departament d'Escultura de la Politènica de València. El cas és que Grandoni ha tirat pel dret i modela la senyora prenyada que tenen aquí dalt. Molt prenyada: tant, que diu que probablement el nen neixi aquest cap de setmana. Diu que enveja enveja l'habilitat dels col·legues que són capaços de treballar la neu amb motoserra. Però convindrà el lector que més que escultors, semblen extres sortits de La matanza de Texas. Gil reconeix que encara està «intimant» amb el material però que la primera cita ha sigut altament prometedora: l'objectiu és acabar una escultura amb missatge, un home que carrega contra un mur que simbolitza la societat que ens oprimeix...

Tot això, és clar, si no hi ha imprevistos. Diu Campamà que en condicions òptimes –un bon fred, com el del Pas– una escultura de neu pot resistir perfectament un hivern sencer a la intempèrie. I que el pitjor enemic són els vàndals nocturns. Per si un cas, si s'escapen avui o demà fins al Pas encara enganxaran els artistes amb la motoserra a les mans. Només per això ja val la pena pujar. Però és que la neu, ai, té aquest rar poder hipnòtic. Com l'oceà de Solaris. Però això ja és divagar. Escultures, neu, Pas. No s'ho perdin.

Per a més informació consulti l'edició en paper.