TONI ROSSELL, COLECCIONISTA. HO TÉ TOT DE "VIAJE AL FONDO DEL MAR"

Atenció, frikis, comiqueros i teleaddictes de totes les galàxies: el Museu del Còmic inaugura demà la que –probablement– serà l'exposició més marciana de la temporada: Viaje al fondo del mar, 50 anys d'una sèrie mítica, amb els fons monumentals — «Ho tinc tot, tot, sobre la sèrie», avança– que Toni Rossell (Andorra la Vella, 1959) ha reunit al llarg dels últims quatre decennis. Cadascú es tria les seves dèries, i a ell li va donar per la tripulació del Seaview –l'amirall Nelson (Harriman, no Horatio), el capità Crane, Kowaslki i tota la penya. Poca broma, perquè en quatre temporades en antena –entre el 1964 i el 1968– i 110 capítols aquesta gent va salvar unes quantes vegades la humanitat sencera de l'extinció a mans de monstres marins, malvats aliníegnes i conspiracions maquinades –som en plena Guerra Freda– rere el Teló d'Acer. Amb vostès, la mare de la ciència ficció televisiva. Des de demà i fins al 14 de març a les Fontetes.

–¿D'on li ve, la dèria per Viaje...?

–La sèrie la van començar a emetre a Espanya el 1965. Doncs des de llavors.

–Perdoni, però, ¿què té d'especial, perquè de totes les sèries de la seva infància, li hagi donat precisament per aquesta?

–És veritat que a l'època feien Bonanza, El Virginiano, Star Trek... Però Viaje al fondo del mar tenia una mica de tot: aventures, anticipació, terror. Un còctel que em va tocar la fibra sensible. Tant, que m'ha durat tota la vida.

–No em digui que va començar la col·lecció amb 6 anyets...

–De petit sí que vaig trenir el típic àlbum de cromos, unes figures que sortien en el que aleshores en dèiem sobres-sorpresa... Amb els anys, tot això ho vaig perdre i la sèrie va quedar aparcada en la meva ment. Fins que al 1981 tornen a emetre la sèrie per la televisió francesa. I aquí sí que vaig beure oli.

–Ho veig venir: com la madalena proustiana, però en telesèrie.

–Exactament: va ser com reviure la meva infància. I encara més quan en uns encants de Barcelona vaig trobar els mateixos tebeos de Viaje... que jo havia tingut de petit. I me'ls vaig quedar. He de dir que a l'època tot aquest material era relativament assequible. Avui seria impossible.

–Si l'àlbum -l'oficial, m'imagino– va ser la primera peça de la col·lecció, ¿quina és l'última?

–Després de 30 anys, he de dir –i que no se m'entengui malament– tinc la col·lecció completa. Des de fa un lustre les úniques incorporacions són reedicions de maquetes, perquè als EUA hi ha hagut un boom de les telesèries clàssiques. Peces originals és pràcticament impossible trobar-ne.

–¿Quina és la peça estrella?

–Un submarí de joguet de la casa Remco que només es va comercialitzar als EUA. Als grans magatzems Sears, exactament. És de plàstic, pintat de groc i deu fer uns 20 centímetres. Em va costar, però al final el vaig aconseguir.

–¿I a la que li té un carinyo especial?

–El submarí és una peça de col·leccionista. Buscadíssima i, per tant, d'un cert valor. Però em fan més gràcia els objectes que jo havia tingut de nen: els àlbums, els sobres-sorpresa... Però és clar, només tenen valor sentimental.

–Casa seva, ¿l'ha tunejat perquè reprodueixi l'interior del Seaview?

–¡Nooo! Ni tan sols li he dedicat una habitació, com fan altres col·leccionistes. Ho tinc quasi tot guardat en caixes, excepte una vitrina amb les peces més maques.

–Llavors a la parentela tampoc la fa anar vestida amb els uniformes de la tripulació...

–Sóc potser una mica friki, però on arribo a tant.

–¿En quines sèries posteriors trobaríem reminiscències de Viaje...?

–L'origen de la sèrie s'ha de buscar en una pel·lícula del mateix títol rodada el 1961. Per amortitzar la inversió i esprémer l'èxit que va tenir, el productor, Irwin Allen, va decidir rodar una sèrie i aprofitar les maquetes, el vestuari i els efectes especials. La va encertar de ple, demostrant que la ciència ficció era un gènere viable a la televisió. És ser a partir d'aquí que es van produir altres sèries avui clàssiques com ara Star Trek, El túnel del tiempo, Tierra de gigantes... Però per mi, com Viaje... cap.

–Sorprèn que no hagi tingut el reglamentari remake.

–Als anys 90 es va emetre SeaQuest, que s'inspirava clarament en Viaje... Però sense l'encant de l'original.

–¿Quantes vegades ha vist les quatre temporades de la sèrie?

–Moltes. Els meus capítols preferits, fins a 8 o 10 vegades. Però he d'afegir que ara fa temps que no els veig.

–Perdoni que li digui, però tot plegat és una mica kitsch...

–Perdonat. I diré més: una mica, no; totalment kitsch, fregant l'horterada. Però és aquesta ingenuïtat la que la fa tan encantadora.

–¿Hi ha algun invent que s'anticipés a Viaje... i que avui sigui realitat?

–El minisubmarí, que porta in corporat el Seaview, ja l'havien inventat els italians i els japonesos a la II Guerra Mundial. El batiscaf, també. En canvi, el submarí volador era absolutament nou. Però que jo sàpiga, encara no existeix.

–Els actors principals, ¿van fer carrera, o els de Viaje... van ser els papers de la seva vida?

–Richard Basehart, que encarna l'almirall Nelson (!) havia fet una carrera considerable amb directors de prestigi com Fellini (La Strada) i Berlanga (Los jueves, milagro); l'altre protagonista, David Hedison –el capità Crane– es va quedar encasellat en el paper.

–És estrany que no hi hagi protagonista femenina.

–Ni negres. De fet, en els més de 100 capítols –quatre temporades– que dura la sèrie, no hi surt ni un sol negre. La veritat és que la televisió nord-americana era als anys 60 profundament racista. I pel que fa a les senyores, o són les dolentes de torn, o es limiten a lluir tipet i prou.

–¿El seu personatge preferit?

—El capità Crane. En tinc fotografies autografiades que es podran veure a l'exposició.

–El veig una mica granadet, per anar rere dels actors a demanar-los autògrafs?

–Doncs als EUA això és el pa de cada dia. Fins i tot fan convencions on els actors exerceixen de ganxo i cpongreguen centenars de fans.

–L'imagino fan d'altres sèries de submarins.

—M'agraden, sí, 20.000 leguas de viaje submarino, Das boot... Però no és el mateix. Viaje... és la meva sèrie.

–Li he de demanar: ¿a qui està destinada, aquesta exposició? Perquè de fans de Viaje... en deuen ser quatre gats, per aquí dalt, i a le snoves generacions tota aquesta parafernàlia els farà més aviat riure...

–Estic convençut que més d'un, quan vegi els àlbums dirà: «Ostres, això ho havia tingut jo, de petit!» A amants del còmic, col·leccionistes i teleaddictes segur que els farà tilín, ja ho veureu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.