• Artistes, comissaris, sotcomissaris i curadors debaten sobre la fira d'art contemporani

Els participants a la taula rodona d'ahir a la sala de Govern, que quasi superaven en nombre als espectadors Foto: TONY LARA

¿Saben vostès per casualitat quantes persones hi ha en aquest racó de món interessades a saber el que opinen artistes, comissaris, sotscomissaris i curadors sobre la nostra aventura a la Biennal de Venècia? No ho dirien mai. Doncs una dotzena, quinze a tot estirar. Aquesta és la munió de gent que es va mobilitzar ahir per assistir a la taula rodona sobre el present i el futur de la Biennal muntada pel ministeri a la sala de Govern, aprofitant la presència de les obres de Balmaseda, Bosque i Morrison. Per dir-los que hi havia més gent a la taula que entre els espectadors...

Així que dos anys, 200.000 euros i una vintena d'articles després, la dura realitat és que l'aventura veneciana interessa a quatre gats. I probablement la indiferència que més sorprèn sigui la dels mateixos artistes: a banda dels venecians, és clar –i no tots: hi faltava Francisco Sánchez– tan sols es van deixar caure per la sala de Govern Alfons Valdés, Joana Baygual, Rafael Conterras i Joan Xandri. Que consti. La primera reflexió –perquè ahir es tractava d'això: de reflexionar– hauria de ser aquesta: si als que se suposa que en són o en poden arribar a ser un dia els protagonistes se la porta (amb perdó) fluixa, ¿cal que entre tots els sufraguem l'exursioneta? Més reflexions: els rodonistes es van enganxar ahir a compte del catàleg: que si era o no justet, que si cal apostar decididament pel suport digital i deixar-se estar del paper, i bla, bla, bla. Ni una paraula sobre la clamorosa, dolorosa deserció ciutadana: un projecte que genera indiferència, que només és capaç de convocar una dotzena d'espectadors en la jornada suposadament estrella, és que ha de ser necessàriament, urgentment repensat. Aquest és ara mateix el principal peu del qual coixeja la cosa veneciana: el nul interès que desperta entre el ciutadà. ¿Per què no s'ha aprofitat el potencial polèmic que incorpora la instal·lació de Balmaseda per muntar un col·loqui entre defensors i detractors de l'ús dels animals en la creació artística, per exemple? ¿O sobre els seus predecessors en una via que pel que s'ha vist trepitja tants ulls de poll a casa nostra?

Una idea, perdonin vostès, perquè l'endogàmia és mortal a mig termini. També n'avançava ahir un, en un altre ordre de coses, Josep Maria Ubach, curador de l'invent: la d'implicar el patrocini privat en les pròximes participacions a la Biennal. Però és un peix que es mossega la cua: ¿com es pretén guanyar el sector privat per a una causa que només interessa els que hi participen –i encara– i que destil·la, repetim-ho, l'inconfusible tufet de l'endogàmia? En fi, que va quedar clar que l'objectiu del projecte venecià –que, per cert, era originalment la segona opció, just després d'ARCO, segons va admetre Ubach– era posar una pica al panorama artístic internacional. Lloable objectiu, sens dubte. Però es va perdre l'oportunitat de debatre sobre com s'ha de fer: fins ara s'ha apostat per una agregació d'individualitats –dos el 2011, tres, dos anys després– com si no s'atrevissin a apostar-ho tot a una sola carta, o es pretengués donar-hi cabuda al màxim d'artistes. Però, ¿i si en lloc de dispersar els escassos recursos en dos, tres o més obres que no tenen cap unitat formal ni conceptual es concentressin en un de sol? ¿S'imaginen, que en lloc d'un ramat de deu cavalls, Balmaseda s'hagués plantat a Venècia amb un altre de 20, 30 o 40 bestioletes? Doncs això.

Per a més informació consulti l'edició en paper.