• Les obres del pavelló andorrà recalen a la sala de Govern
• Balmaseda hi compareix amb el seu rmat de cavalls dissecats; Bosque, amb una instal·lació dedicada als ?geeks', i Morrison, amb un exigent videoart

Fixats en la contemporaneïtat, ?el ramat de cavalls de Balmaseda que dóna la benviguda al visitant de la sala de Govern, en la inauguració de l'exposició. Foto: ÀLEX LARA

Ja està: ja els tenim aquí. Els cavalls de javier Balmasda, és clar; aquest ramat que sota el títol de Fixats en la contemporaneïtat ha aixecat una polseguera mai vista en els annals artístics del nostre racó de món i que s'ha convertit en la carta de presentació de la segona aventura andorrana a la Biennal de Venècia. Doncs els èquida de Balmaseda pasturen des d'ahir i fins al 16 d'abril a la sala de Govern, al costat de Memòria obliada, la instal·lació de samantha Bosque, i de Dues passejades, el videoart de Fiona Morrison. Bé, això que pasturen és un dir, perquè les bestioles estan dissecades, com segur que recorden, i a més no tenen potes sinó... ¡gats hidràulics! Una metàfora de la desesperança i de la impotència a l'hora de qüestionar la deshumanitzada societat contemporània, diu el comissari henri Périer. No direm que no, però Fixats en la contemporaneïtat s'ha convertit sobretot en l'excusa perquè per primera vegada en anys una proposta artística es convertís en tema de conversa. Fins ara en parlàvenm només d'oïdes; en endavant j ano hi ha excusa: ja que tanta gent se sent cridat a dir-hi la seva, que menys que desfilar per Bombers i topar-se cara a cara amb els cavallets de Balmaseda. És el que ell demana.

Està clar que, potser sense proposar-s'ho, el comissari Périer la va encertar quan va apostar per una instal·lació arriscada –en termes andorrans, que la veritat, no és dir molt en qüestió de riscos artístics– i que busca no direm que épater el personal, perquè avui ja no flipa ni la tieta de Serrat, però sí interpel·lar l'espectador, plantejar-li un enigma –¿què signifiquen, aquests deu cavalls amputats?– que li impel·leixi a buscar respostes. Que ja és més, infinitament més del que aconsegueixen moltes obres suposadament artístiques, més planes, convencionals i previsibles que un capítol de La Riera. Périer, tot fair play, diu que la història de l'art està íntimament lligada a l'escàndol com a mínim des de Caravaggio, i que potser els que avui es duen les mans al cap per aquesta suposada agressió als drets dels animals –¿com li expliques a un animalista que els animals no tenen drets, ni les plantes, ni els objectes, com tampoc no tenen obligacions?– d'aquí a deu anys ho torbaran la cosa més normal del món. Potser.

El cas és que la jugada li ha sortit rodona a Balmaseda, i ja era hora: deia al començament de tot que esperava que Venècia li servís de trampolí. I ha sigut exactament així: a banda del fitxatge per la parisina galeria Bauloin Lebon, l'artista surt de la Biennal amb dos projectes més al sac: d'una banda, el museu Pratto de Florència l'ha convidat a crear in situ una instal·lació, que es quedarà a més en aquesta institució capdavantera de l'art contemporani italià; de l'altre, participarà en un homenatge a Vázquez Montalbán que li tributa la pròxima edició de la Fira del Llibre de Frankfurt consistent a interpretar en clau d'instal·lació una de les novel·les –ja veurem quina: tan de bo Los alegres muchachos de Atzavara– del pare de Pepe Carvalho. Vaja, que no està gens malament. Tornant a la sala de Govern, convé superar l'angúnia inicial i inspeccionar de ben a prop els cavalls; més encara. Hi descobriran les costures, els pelats, les imperfeccions d'una reconstrucció que mai no va pretendre passar per l'obra d'un taxidermista –«Perquè jo sóc artista», que consti, diu Balmaseda. El seu objectiu és un altre, i passat el pasme del primer moment, la metàfora és gairebé òbvia: ¿qui són, les pobres bèsties penes d'energia, d'ambició i en rares ocasions fins i tot de talent a qui algú ha tallat no les ales, sinó les potes? La llàstima, en fi, és que no s'hagi aprofitat la presència a Bombers dels frescos de Santa Coloma per jugar a lcontrast: ¿s'imaginen l'efecte que farien al costat de la instal·lació de Balmaseda, on de fet ja hi són, però encapsulats?

Morrison, en desavantatge

Però si Fixats en la contemporaneïtat és el ganxo d'Andorra Tempus Fugit –el lema del pavelló venecià– la gran i gratíssima sorpresa és Memòria oblidada: Bosque hi proposa un joc de miralls a partir del negatiu d'unes antigues fotografies rescatades dels Encants que ella ha pintat en na tela diguem-ne convencional a mida real –real en relació personatges que hi apareixen, s'entén– i de la qual se n'han escapat uns quants que s'han corporeíutzat en figures en tres dimensions –escultures, vaja– i que, diu, busquen el seu passat. Un passat que ells, pobrets, veuen així, en negatiu, però que l'espectador pot veure en positiu gràcies auna aplicació que es pot descarregar al mòbil o a l'ipad. Una proposta que entusiasmarà als que perden l'oremus amb els nous gadgets tecnològics, que demana la complicitat de l'espectador i que ho fa, a més, d'una manera gens forçada ni oportunista. Que li ha sortir natural, vaja, sense forçar l'invent perquè hi aparegués la tableta reglamentària. La cosa és que en el seu punt fort rau al mateix temps la seva principal debilitat: passat l'efecte sorpresa, tot plegat pot sonar massa geek. ¿I després, què?

La tercera en concòrdia és Morrison, que parteix, diguem-ho d'entrada, amb un hàndicap difícilment superable: el videoart és un gènere difícil, que exigeix una inversió de temps (i en ocasions, de paciència) que sovint els espectadors no estem en condicions de fer. Només això ja constitueix un filtre radical que redueix de forma dràstica el nombre d'esforçats que s'empassaran els tretze minuts que dura la pel·lícula. Per entendre'ns: per contemplar Fixats en la conteporaneïtat només cal passar per allà; i Memòria oblidada fins i tot convida a jugar amb el mòbil, comqui fa una partideta. Due spassejades és una altra cosa. No tan fàcil, però que potser depara recompensa especial: diu Morrison que li agrada fixar-se enles reaccions de la gent que mira el videoart; doncs bé, en certa ocasió, a Venècia, un home es va posar a plotrar només sortir del cub on e sprojectava. I la veritat: ¿algú s'imagina un espectador plorant després de veure els cavalls de Balmaseda? I això ens porta a un dilema interessantíssim: ¿què és, l'art? ¿El que convida a la reflexió? ¿O el que mou a l'emoció?

Tot això –i força més, no ho dubtin– és el que planteja Tempus fugit, que té el rar encant de presentar coses que potser no siguin revolucionàries –¿i què ho és, avui, en l'art contemporani?– però rarament vistes per aquí dalt. Només això ja és una estricta novetat en un panorama artístic com el domèstic, adotzenat fins al tedi. Només per això , l'aventura veneciana ja hauria valgut la pena. Si a més el ministeri aprofités –com reclama Périer– el formidable altaveu publicitari que constitueix la Biennal, la jugada seria rodona. Però això ja són figues d'un altre paner. De moment, a Bombers tenen una mica d'aire fresc. Per fi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.