• La soprano Jonaina Salvador debuta a les Fontetes amb ?Vilíric', recital teatralitzat amb Barceló al piano

Jonaina Salvador i Jordi Barceló, en l'assaig d'ahir a les Fontetes Foto: TONY LARA

Jo era pianista. I ho sóc, de fet. Però m'encantava cantar, ra una passió que havia mamat a casa –sarsuela, sobretot– i que em servia per alliberar les tensions de la duríssima disciplina del conservatori. I resulta que quan vaig acabar piano, em vaig decantar pel cant. I fins aquí». D'això fa cinc anys, i «fins aquí» vol dir que Jonaina Salvador (Sant Julià de Lòria, 1987) va començar el 2010 el grau superior de cant al Liceu, per traslladar-se posteriorment a París per perfeccionar la tècnica vocal amb Marie Henriette Dejean i la soprano Nicole Fallien, professora –atenció– de la Comédie Française. I continua amb madame Fallien, que li ha obert els ulls –diu– a l'aproximació teatral al repertori operístic que constitueix l'essència de Vilíric, l'espectacle que diumenge estrena a les Fontetes (20 hores), amb l'acompanyament a lpiano de Jordi Barceló.

Vet aquí el seu debut oficial al nostre racó de món –ha cantat a Barcelona, Tarragona, Vilafranca, Montserrat i Niça, i el novembre va protagonitzar una sopar líric a l'hotel Canut– amb un muntatge que ha creat ella mateixa i que sobre un lleu fil argumental –la cantant es posa en la pell d'Angèlica, que li explica els seus mals d'amor al confident i amic de la infància, un paper interpretat pel mateix Barceló– encadena una selecció de peces d'òperes celebèrrimes –l'ària de Lucrezia Borgia, el vals de la Musetta de La Bohème, el brindis de La Traviata– així com àries de sarsuela –Marina, Chateau Margaux– i d'opereta francesa –La Périchole–, amb la torna de sengles peces de Delibes (Chanson espagnole) i Montsalvatge (Vinyes). Quasi res. Tot plegat, amanit amb generoses (però innocents) dosis de vi, en un prometedor maridatge que Salvador explica per la connotació «a la vegada selecta i de sociabilitat» que té aquesta beguda. Atenció, perquè soprano i pianista es passen mitja funció brindant a l'escenari; els espectadors s'ho hauran de mirar i conformar-se amb la copa de cava al final del recital a què dóna dret l'entrada.

Es tracta, ja s'ha dit, del debut de Salvador a casa, «cosa que sempre fa una il·lució especial», i del preàmbul –cal pensar– de reptes majors. De moment, s'ha prodigat en festivals, concursos i recitals. I no farà el salt –òpera, sarsuela– «fins que no estigui preparada al 100%, amb una tècnica sòlida». Diu que no vol que li passi com a certs cantants joves, «que debuten de forjma prematura, i després de tres o quatre temporades n se'n torna a sentir parlar». És un camí «llarg i difícil», calen «contactes» i la paciència suficient per desfilar per «moltes, motíssimes auducions». Una carrera de llarga distància que Salvador tot just acaba de començar. La prehistòria de tot plegat arrenca, diu, a les classes de David Sanz a l'Institut de Música de la capital; el present és aquest Vilíric que estrena diumenge a les Fontetes i en què, a banda de Barceló, s'ha envoltat també de Xavi Fernández, autor de la dramatúrgia. Un, que l'ha sentit cantar, augura que en tornarem a parlar ben aviat. Diumenge ens ho diuen. Les entrades, 15 euros –recordin: amb copeta de cava a la sortida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.