Figuera, a dalt de tot de la Coma de Varilles, amb la coma de Ransol al darrere Foto: El Periòdic

MANEL FIGUERA Novel·lista i autor de guies de muntanya, publica ‘Andorra, 17 excursions a peu’

Fa quatre decennis li va donar per grimpar per les nostres muntanyes, i des d'aleshores no ha parat. Perquè se'n facin una idea: diu que ha pujat mig centenar de vegades al pic d'Escobes. ¡50! Glups. A més, Manel Figuera (1957) ha escrit molt i bé sobre el que hi ha per allà dalt –Els millors racons d'Andorra, Guia muntanyenca– i ara rescindeix amb 17 excursions a peu, un recull d'itineraris d'alta muntanya que fugen del lloc comú i de l'excursionisme massificat. El 27 de febrer el presenta a La Puça. Recomanable anar-hi amb raquetes i piolets.

–Vaja, una altra guia d'excursions... ¿Calia?

–No és un refregit, en el sentit que no hi recullo tots els recorreguts possibles per Andorra, sinó que és una tria personal destinada als aficionats a fer circuits d'alta muntanya amb la promesa que hi descobriran nous racons del país: encara que sembli impossible, n'hi ha.

–Diu que qui no ha trepitjat les muntanyes d'Andorra no coneix el Pirineu; entenc que vulgui fer-nos la pilota, pero, ¿no exagera?

–En absolut. Andorra reuneix i resumeix totes les característiques del Pirineu: els cims arrodonits i suaus del Pirineu oriental, i si puges a Juclar, Incles i el Comapedrosa, les congestes permanents, els pics aguts que requereixen una certa grimpada i experiència en alta muntanya propis del Pirineu central. Té totes les roques primàries: calcàries, esquistos, granits, conglomerats... És una síntesi del Pirineu. I tot, en una àrea relativament petita. ¿Què més vols?

–No és per portar la contrària, però potser ens falta un bon 3.000.

–D'acord, però pujant el Medacorba tenim la Pica d'Estats a 20 quilòmetres de distància lineal. És gairebé una muntanya andorrana.

–Entre els deu grans pics del Pirineu, ¿n'hi posaria algun dels nostres (i no s'hi senti obligat per una qüestió de cortesia)?

–El Comapedrosa, òbviament, perquè és el més alt. Però atenció, que no és el que més m'agrada. Sempre dic que el Pic d'Escobes és a Andorra el que el Pedraforca és al Berguedà.

–¿Per què?

–Per la silueta, tan característica, i aquesta forma tan peculiar que no es repeteix en lloc més del Pirineu, fins al punt que vagis on vagis el pots distingir perfectament. Ha tingut mala sort: potser perquè limita amb l'Arieja hi ha qui en pensa que és menys andorrà. Però per mi és l'emblema de la muntanya andorrana.

–¿Quantes vegades hi ha pujat?

–Una trentena des de la meva primera vegada, el 1980. Més que al Comapedrosa. Hi pujo cada any; per mi té alguna cosa de totèmic: com el Pedraforca, el Carlit, el Puigmal...

–Ja que en parlem, ¿quin és el pic pirienc que ha trepitjat en més ocasions?

–El Carlit: cap a mig centenar.

–Si li dic que tots els cims em semblen iguals, ¿em delato com un urbanita? ¿O senyal que n'he fet pocs?

–No totes les dones són iguals; ni tots els llibres, ni totes les ciutats... Tampoc els cims. Fins i tot hi afegiria que si hi puges 50 vegades al mateix cim, les 50 vegades són diferents: sempre hi ha un matís, color, fred, neu, boira, núvols, companyia... La monotonia és un concepte desconegut, a la muntanya. Amb les muntanyes passa el mateix que el pastor que té 1.000 ovelles... ¡i les distingeix una a una!

–¿Quin és el més difícil dels grans pics andorrans?

–Potser el Cilindre d'Escobes, que requereix una escalada de 3r grau per la via normal. Evidentment trobaríem vies de més dificultat en altres muntanyes, però, repeteixo, aquest és el més difícil per la via normal. Pel que fa a la resta, la majoria els pots fer a peu o amb una simple grimpada de 2n grau.

–Posem que tinc la intenció de solucionar el meu greu dèficit muntanyenc: ¿quins són els cinc pics andorrans que per pebrots no poden faltar al meu currículum?

–El Comapedrosa, perquè és el més alt, una obvietat; com a muntanya central, ben situada i amb una gran perspectiva, el Casamanya –que són tres cims, i la gent acostuma quedar-se al primer quan el més alt és el tercer, però ara no hi entrarem, en això; per aïllament, el pic de Font Blanca, una muntanya molt bonica i molt poc transitada; per bellesa, Escobes; i si anem més avall, l'Alt del Griu, que també és un gran mirador.

–¿Queda algun pic per conquerir, per humil i arraconat que sigui?

–No. Però sí que queden raconets com la Coma dels Llops o Ensagents molt poc concorregudes; sempre que hi he anat hi he pujat sol amb la meva colla, tant a l'estiu com a l'hivern. És curiós que pugui passar això a Andorra, i ben a la vora de Grau Roig: doncs passa.

–Si tingués la bola de cristall, ¿quin pic es demanaria per ser el primer a pujar-hi?

–No voldria ser pesat, però Escobes. La llàstima és que se'm va avançar Jean d'Ussel, el 1900. Però el triangle que forma amb el pic Rule, a Occitània, i el d'Alba, a l'Arieja, és espectacular. I tampoc no gaire transitat.

–Si confesso que no he pujat mai al Comapedrosa, ¿sóc un mal andorrà?

–Mai de la vida diria una cosa així. Es pot ser andorrà de moltíssimes maneres, i la meva manera d'intimar amb el país és a través de les muntanyes. Però és la meva.

¿S'ha trobat mai en les seves escapadetes a la muntanya les restes colgades per la neu d'algun fugitiu de la II Guerra Mundial?

–No. Em consta, això sí, que hi ha restes d'avions...

–¿D'avions? ¿A les muntanyes andorranes?

–Això he sentit a dir. Segur que n'hi ha a la vall de Campcardós, a tocar de la Portella Blanca d'Andorra, ja en territori cerdà: hi va caure una avioneta fa uns 15 anys. També a l'Arieja, al pic de la Camiseta, a la comarca del Donassà: aquest sí que és un avió de la II Guerra Mundial. Com al Pallars Sobirà

–El faig al cas de la clausura de la llibreria Caballé d'Escaldes: ¿tot va a pitjor?

–Sap greu, perquè Jaume Caballé era una mina, sobretot en llibre antic. Però no vull ser pessimista: crec que el llibre subsistirà i que el paper és compatible amb el digital. És veritat que tanquen llibreries, però també se n'obren de noves amb aquest nou enfocament.

–Li ho demano perquè vostè ha cultivat el gènere: ¿per què hi ha tan poca literatura de muntanya centrada en el Pirineu? ¿Cap Krakauer, per entendre'ns.?

–Ni cap Frison Roche. És una pena, però un escriu en anglès, l'altre ho feia en francès, i el nostre públic per a aquest gènere és més aviat reduït. Si a sobre traduïm obres com Touching the void, de Joe Simpson –excel·lent, d'altra banda– l'espai es redueix encara més. Però tot i això hi ha bones novel·les de muntanya en català.

–A veure, a veure.

–Ja sé que no és pròpiament literatura de muntanya, que hi parla sobretot de la seva experiència, però m'agrada Córrer o morir, de Kilian Jornet: són reflexions d'un home de 50 anys, no les d'un noi de 23 anys, els que tenia quan es va publicar. Impressionant. És un gran llibre.

–Doncs perdoni, però jo pensava que li escrivia el negre de l'editorial.

–¡Nooo! Conec Kilian, sé com pensa i també que no només destaca pel seu potencial atlètic sinó també com a persona: era un dels destacats de la seva classe quan estudiava a la Seu. És intel·ligent i sap traduir la seva intel·ligència.

–¿Algun altre?

–En aquella col·lecció tan estupenda de Garsineu, Cordada literària, hi ha un llibre de Jordi Quera en la meva opinió extraordinari, que va passar desapercebut en el seu moment: Camí de tornada. Hi explica la recuperació d'un noi que ha tingut un accident a la muntanya i té en aquest sentit alguna connexió amb El primer de la cordada, de Frison Riche.

–¿Una última recomanció personal?

–En castellà: Flor de Gaube, d'Alberto Martínez Embid, que novel·la la conquesta del Couloir de Gaube, al Vignemale.

Per a més informació consulti l'edició en paper.