Foto:

Fa anys que vaig deixar de refiar-me dels manuals. La seva voluntat omnicomprensiva fa que sovint tractin les coses amb massa superficialitat, el seu caràcter sistemàtic els fa caure gairebé sempre en generalitzacions injustes i la seva obsessió didàctica es tradueix en vulgarització més que no pas en divulgació. Els manuals, com també passa amb les enciclopèdies, ajuden a situar i endreçar, però rara vegada aporten res que valgui la pena recordar perquè només val la pena recordar allò que comprovem nosaltres mateixos.

El meu desengany definitiu amb els manuals va arribar el dia que vaig descobrir que, malgrat el que diguin els compendis, Johann Sebastian Bach no és el pare de la música ni res que s'hi assembli. Aleshores vaig adonar-me que molts historiadors de la música no s'han escoltat moltes de les coses de les que parlen i vaig començar a sospitar que potser també molts autors de manuals de literatura no s'han llegit ni la meitat de les obres que comenten. O, com a mínim, això és el que es desprèn dels seus judicis, que volen passar per objectius i profunds, i acostumen a contenir el reguitzell més impressionant de tòpics, injustícies i anàlisis superficials que algú es pugui imaginar.

Això és especialment manifest en el cas de les obres escrites per dones. No crec que existeixi la literatura de gènere --i si existís, em semblaria una bajanada--, però sí que existeix, cada cop n'estic més segur, la crítica de gènere. No em refereixo a la crítica feta per dones o per homes, sinó feta en funció del gènere de l'autor.

Aquells que han practicat --i practiquen-- aquesta classe de crítica comencen amb un tipus genèric i en deriven totes les conclusions imaginables. I si la realitat no s'adequa a la teoria, pitjor per a la realitat. En el cas de les obres escrites per dones, aquest tipus genèric acostuma a ser el del sentimentalisme, la comprensió i la preocupació per les emocions i les qüestions domèstiques i privades. Només cal veure l'opinió que molts teòrics tenen de les novel.les de Jane Austen i les versions excessivament ensucrades que n'han fet al cinema. Lluny de la imatge que la ignorància ha projectat d'ella, Austen posseeix ironia i causticitat en dosis justes i el seu anglès no té res a envejar al de Thackeray.

Mary Shelley no ha rebut un tracte millor, rellegada a autora de ciència ficció, és a dir, de subcultura. Frankenstein és una obra amb un grau de penetració psicològica sorprenent, com també ho és que la seva autora tingués només 21 anys quan es va publicar la novel.la. I seguint amb les romàntiques angleses, ens trobem Emily Brontë, que va escriure una de les millors novel.les de tots els temps. Quan el 1847 va publicar Cims bor- rascosos sota el pseudònim d'Ellis Bell, la crítica va convenir que l'autor havia de ser forçosament un home, perquè una dona no era capaç de donar a llum una obra tan colpidora amb uns personatges tan extrems. Després, quan es va saber que l'autora era una noia de 29 anys, tothom va córrer a remarcar el caràcter eminentment sentimental de la novel.la. I tan contents.

El mateix es pot dir dels injustos comentaris de llagrimosa que tan sovint ha rebut Rosalía de Castro. D'una altra compatriota seva, Emilia Pardo Bazán, algú va dir que tenia "cerebro de macho". Suposo que Víctor Català devia suscitar opinions similars, però la crítica de gènere en té prou de recordar-nos a totes hores que era lesbiana, la qual cosa equival a dir --em sembla-- "no era del tot dona, per això escrivia bé".

Perquè una dona que escriu és sospitosa, com a mínim, de tenir un problema d'androgínia, que és el que molt sovint és diu de Virginia Woolf. Jo no sé què tenia, però intueixo que a Orlando o Mrs Dalloway reverberen coses que vénen de molt lluny i que estan admirablement ben escrits. A casa nostra, el penjament d'andrògina --i de més coses, com mala mare-- se l'emporta Mercè Rodoreda. El problema no és l'androgínia, el que no es perdona és l'èxit. I això meu d'avui no és feminisme, sinó honestedat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.